Els Catalans i Itàlia
He tornat, un cop més, a passar uns dies a Roma. La meva segona ciutat o, si hem de ser exactes: la ciutat on he passat més temps després de Barcelona. I un cop més he intentat ensumar què es cou a la ciutat de les 7 col.lines, els quasi 300 papes, antipapes, papabili* i papisses, les mil i una esglèsies i les fatídiques històries d'un antiquíssim poble dotat d'un agut sentit de la ironia i el fatalisme com ens van ensenyar els mestres del neorrealisme, Pier Paolo Pasolini i els darrers anys el cineasta Nanni Moretti . Passejar per Roma és deixar-se portar sense rumb pels carrerons i observar la gent. Més que mirar, que també és un plaer: escoltar els romans. Roma és una tertúlia a estones a crits, vehement, i d'altres profunda, engolada com només pot ser-ho la parla de la capital d'un dels pobles de gent més orgullosa i pretenciosa: l'italià. I he mirat de veure com viuen el tema del moment els romans. La crisi. I no he pogut evitar somriure de resquitlló, a...