He tornat, un cop més, a passar uns dies a Roma. La meva segona
ciutat o, si hem de ser exactes: la ciutat on he passat més temps
després de Barcelona. I un cop més he intentat ensumar què es cou
a la ciutat de les 7 col.lines, els quasi 300 papes, antipapes,
papabili* i papisses, les mil i una esglèsies i les fatídiques
històries d'un antiquíssim poble dotat d'un agut sentit de la
ironia i el fatalisme com ens van ensenyar els mestres del
neorrealisme, Pier Paolo Pasolini i els darrers anys el cineasta
Nanni Moretti.
Passejar per Roma és deixar-se portar sense rumb
pels carrerons i observar la gent. Més que mirar, que també és un
plaer: escoltar els romans. Roma és una tertúlia a estones a crits,
vehement, i d'altres profunda, engolada com només pot ser-ho la
parla de la capital d'un dels pobles de gent més orgullosa i
pretenciosa: l'italià. I he mirat de veure com viuen el tema del
moment els romans. La crisi. I no he pogut evitar somriure de
resquitlló, amb una indissimulada enveja per part meva. Pateixen la
crisi sí, però com sempre se n'enfoten, sorneguers i 'sfacciati'
com són. Em va arribar a dir un contertuli casual assegut un migdia de
pluja intensa en una trattoria de Campo de' Fiori: “tinc tanta por
de perdre la feina, com que torni Berlusconi!” Sentit així, fa
gràcia, però quedi clara una cosa: a Itàlia el verb dimitir el
conjuguen en present els polítics, jutges, empresaris i periodistes.
Cal recordar ara el procés de Mani Pulite si volem mirar els
italians amb la cara alta amb el que està passant aquí.
Catalunya
és filla de Roma, com tants d'altres
pobles que n'han heretat la llengua. Aquesta expressió no és meva, és
una frase mil i un cop llegida a autors com Josep Pla o Jona Fuster.
Avui en dia continuem parlant el
llatí que van portar aquí els romans, un llatí evolucionat i amb
moltes influències que, tanmateix, ens agermana amb els italians.
No cal gaire esforç per tenir una comprensió recíproca entre un
català i un italià que parlin els respectius estàndards. I si
diuen que la llengua és el nucli dur de la catalanitat, és evident
que de tant en tant ens hem d'anar a emmirallar-nos a 850 km. a l'est
de la Barceloneta. A Roma. Sóc un ferm partidari de deixar-nos de
romanços tals com si ens assemblem als francesos -per mi tòpic
fals- o sobre si som els jueus o fenicis de la Mediterrània
Occidental -llegenda negra airejada des d'Espanya per allò de la
pela i els catalans. També aconsello deixar-nos de mirar-nos cofois
el melic sobre si som més europeus o no que els castellans. Ja sabem
que Catalunya neix carolíngia i que pels musulmans del Califat de
Còrdova érem encara ben entrat el segle XIV, no encara conquerides
Lleida, Tortosa o Mallorca 'els francs'. I que administrativament
Europa és el que és i que com a concepte cultural hi entren, com va
definir Edgar Morin, tant la barbàrie més exacerbada com les idees
més súblims que han configurat el món contemporani. La dicotomia
entre barbàrie i civilització és tant inherent a Europa com als
pobles de la resta de la Mediterrània i parar-se a repartir carnets
d'europeitat, com sovint s'estil.la Pirineu avall, és una gosadia
que no fa sinó reflectir complexe d'inferioritat i les pròpies
inseguretats. Cosa que, entre els italians, no succeix de cap de les
maneres.
Una certa superioritat cultural acompanya als
italians, poble educat en la convicció que Europa i Occident en
general els en són deutors de moltes coses i que, amb prou feines, no
tenen res a aprendre, ni molt menys a copiar, dels països
d'”oltralpe” - com diuen en italià al que hi ha més enllà dels
Alps, els seus Pirineus. Però un italià mitjà mai no es plantejarà
la dicotomia entre ells i els 'europeus'. No he sentit mai a cap
italià parlar dels europeus i ells com a conceptes contraposats. Ells
són Europa i, si grates una mica, et diran que Europa, des de Roma
no fa més que copiar-los a ells. En definitiva “ells són Europa i la resta es va anar afegint”.
No per casualitat els tractats més importants de fundació de la
Unió Europea s'han firmat a Roma. No els discuteixis res sobre el
crònic problema de corrupció, la burocràcia que atenalla el país
o el demencial endarreriment del sud de la Bóta (Nàpols, Calàbria,
Sicília en particular). La raó per ells no és imputable a una
manca de sentit 'europeu' de la vida en aquelles zones. No. Seria culpa
d'una unificació mal feta -mal acabada seria més just dir- i de
costums -la màfia, la camorra...- basats en un acusat individualisme que es
remunten justament a la decadència de l'Imperi Romà i al fet d'
haver-se convertit en camp de batalla permanent entre els diversos
poders que des d'aleshores se succeïren a la Conca Mediterrània:
bizantins, l'Església, els normands, els sarraïns, els otomans i,
com no, els catalans i més tard els espanyols. Aquest esperit de
manca d'esperit cívic i intensíssim localisme arrenca de més de
1000 anys d'inestabilitat política.És més una forma d'autorganització al marge de poders estranys que de delinqüència en origen.
Considero que amb els italians tenim més coses en
comú que no pas volem reconèixer. És més, afirmo que cap altre
cultura o poble ha influït més al llarg de la història entre els
catalans que Itàlia. I amb tot, avui en dia, costa de trobar
consciència general d'aquesta relació. Sovintejo sovint Itàlia i
els italians i quan els parlo de Catalunya i els
catalans et trobes que és una mica sofert. Coneixen, admiren més aviat fins a
l'avorriment -perquè no hi ha per tant...- Barcelona i rarament
passen de parlar-te de les platges, la paella, la sangria i, si van
de moderns, et parlaran d'Eivissa i la fiesta. Tòpics tronats que no
ens diferencien, als seus ulls, gens ni mica respecte al comú dels
espanyols.
Des de l'antiguitat, l'intercanvi cultural i
econòmic entre Catalunya i Itàlia ha estat constant. A l'edat
mitjana, Itàlia, i Roma en concret, eren el centre del món cristià,
on visqueren filòsofs com Ramon Llull i Arnau de Vilanova, que
alhora van tenir nombrosos seguidors de les seves doctrines a Itàlia,
especialment el primer. Circumstàncies històriques com les
conquestes de Sardenya i de Sicília van incrementar els lligams
estrets que arribaren a un moment culminant amb la descoberta de
Dante, Petrarca i Boccaccio per part dels humanistes catalans i amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols. És a dir, l'Humanisme
literari i filosòfic entra abans que a cap altre lloc a la Corona
d'Aragó per València i Barcelona gràcies a la connexió permanent
que hi havia arran del domini polític del Sud d'Itàlia per part del
Casal de Barcelona. Una de les fites de la catalanitat es visqué
durant el domini de la família valenciana dels Borja al tombant del
segle XV al XVI. “0h! la chiesa di Roma in mani dei catalani!” es
deia en el moment àlgid del regnat del Papa Alexandre VI en què
aquests 'catalans', valencians de fet..., van dominar la vida política
de Roma i Itàlia en un maquiavèlic entorns d'intrigues,
assassinats, xantatges i disputes entre les diferents famílies que
sempre es repartien el poder al Vaticà, tals com els Orsini,
Colonna, Della Rovere...
Les relacions culturals amb Itàlia es veieren
afeblides durant els segles XVII i XVIII, època de la "Decadència"
de la literatura catalana. Durant el segle XIX l'exemple de Manzoni i
del Romanticisme italià fou decisiu en el moviment romàntic català
i en la Renaixença, que en certs aspectes s'inspira en l'esperit del
"Risorgimento". A partir d'aquest moment, la influència de
Leopardi, Carducci posteriorment, Marinetti és evident. En canvi la
literatura catalana no és gaire coneguda a Itàlia, tot i que la
seva presència ha estat constant en els cercles universitaris i
erudits. Els darrers anys aquesta presència de la literatura
catalana s'ha incrementat gràcies a les traduccions i a la tasca de
divulgació d'estudiosos italians i catalans. Ha aparegut també el
primer diccionari català-italià / italià-català.
A nivell cultural si hi ha un
poble, doncs, una cultura, de la qual els catalans han begut, no és
cap altre que la de l'altra banda de la riba nord de la Mediterrània,
Itàlia. Fa poc vaig llegir una frase encertada a un gran coneixedor
dels italians, l'Enric Juliana, a La Vanguardia, en què venia a dir que 'els catalans no som res
més que italians de l'oest'. I estic d'acord. Queda dit. I els propers dies, quan
estiguem al cas del procès electoral al país de la vendetta,
l'imbroglio i Maquiavel, faríem bé de no mirar-los amb
commiseració i mirar més al detall i les grandeses del país,
sobretot, dels artistes. Tot i que Berlusconi torni per donar el do
de pit que, com sabem, és la nota aguda, sovint estrident que fan
els tenors per demostrar capacitat pulmonar però no necessàriament
qualitats canores.
* Papabili: aspirant a Papa, normalment un membre
del Col.legi Cardenalici.
I aquí, unes quantes fotos:
I aquí, unes quantes fotos:
