Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art?
És
una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria,
exposició o monument. En qüestió d'un parell d'anys, he tingut
l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi
repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me
n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món
-he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido
sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat
casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi
passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o
revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que
s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia
al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és
això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat
tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va
pensar el seu autor que havia de ser.
No
és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia,
particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir
donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la
menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i
quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici
d'una gran capital d'Occident.
L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci
de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes
places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra
al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado
de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi
ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que
s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des
del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni
populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del
món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de
Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el
temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al
que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un
col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra
d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les
valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus
de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte:
els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels
legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o
monuments?
La reclamació d'obres d'art, culturals o documents
històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats,
institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la
propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès
col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha
sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de
Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per
l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.
No
hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació
per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de
Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels
grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa
dècades.
El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad
té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de
particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són
situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus
d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del
colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim:
segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art
prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en
possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc
original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín,
Madrid, Moscou, Viena o Nova York...
Museu de l'Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (foto A. Pérez Bea)
És
així com una tarda del mes d agost em vaig trobar davant dels Frisos del
Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que
s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent
fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber
si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar
l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a
l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no,
vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una
tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic
ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes
i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de
l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de
les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres
que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i
pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva
inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó.
I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a
Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país
afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.
El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)
En
sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de
Londres vaig anar fins a Piccadilly on vaig aturar-me a mirar la premsa en un quiosc i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense
pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i
esmentaven que el món i, sobretot Europa estaven en
risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels
hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a
parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.
La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea
Dies
després, tornant cap a Barcelona, tenia prevista una visita de 3 dies a
París. I vaig anar, com sempre, al Louvre. I em vaig fer la mateixa
pregunta davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i
no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el
significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només
per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se
n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la
creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos.
Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar
després de llegir els titulars del 30 d'agost a Londres de la premsa
internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demanava als grecs, al
poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una
mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres
importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat
el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del
capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres
per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com
vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!
"A man who does not think for himself does not think at all." Oscar Wilde va dir que "un home que no pensa per ell mateix no pensa en absolut". In/formació, apunts, reportatges, cròniques i d'altres comentaris des del 2005
Wikipedia
Resultats de la cerca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Què és i com estudiem la Geografia?<br />
Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...
-
A partir del 1492, quan Cristòfor Colom arriba al que poc després anomenem Amèrica, una catàstrofe humanitària va esdevenir-s...
-
Des dels inicis de la civilització urbana i l'aparició de les primeres entitats estatals, amb unes institucions i lleis def...
-
Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...