Wikipedia

Resultats de la cerca

dimarts, de gener 17, 2006

Reflexió d'un jove desemparat

Europa, poc més de 700 milions d'habitants. Vist així un es pot quedar més o menys igual, però la tendència demogràfica d'Europa és molt diferent de la resta de països desenvolupats del món. Curiosament, alguns de la resta de països desenvolupats són "gairebé" tan extensos com Europa, i diem Europa des d'Azerbaidjan-Txetxènia-Moscou, passant pel Caucas-Turquia fins a les Açores. Si ens fixem, comparem Europa amb països com EEUU o Austràlia... I no hi ha per menys, és un continent petit.

Què passa aquí? Doncs que estem estancats. Almenys fins fa 8 anys la població europea no creixia. La fecunditat, des de mitjans dels 70 està en caiguda lliure i l'esperança de vida tot el contrari. Això el que comporta és un augment de la taxa de mortalitat. Però què irònic i surrealista... A l'Àfrica la taxa de mortalitat és elevada per causes de fam, pobresa, crisis de subsistència, malalties... I aquí tot el contrari, cada any vivim més, la proporció de gent gran és més alta i, és clar, a l'haver més gent gran també hi haurà més defuncions, però si la població està estancada aquest índex té tendència a créixer...

Però de cop i volta apareix la immigració extracomunitària. Com ens afectarà? Tantes crides que es feien per que tinguéssim fills i ara la piscina s'omple des de fora. Massa sobtat tot plegat? No hem tingut temps per acostumar-nos? Amb la situació laboral avui en dia és bo l'augment de la població? Encara més competitivitat? Però més població més producció? Però més producció per què? Per a que els rics siguin encara més rics i els pobres més pobres?

Això sembla el que passa amb les masses d'aire. Una massa d'aire càlida i suau, que seria el benestar i equivaldria al primer món (una massa d'aire càlida té "menys aire" i és més lleugera que una de fred-> poca població) i la massa d'aire fred al 3r. món. Al final, quan estan en contacte la tendència és que l'aire fred vagi cap al calent. Doncs això és el que està passant i passarà. Cal, doncs, un petit esforç des de les dues bandes per que aquest xoc "de masses d'aire" no acabi provocant un temible huracà. Però la tempesta potser és inevitable.

diumenge, de gener 15, 2006

El temps passa ràpid

Ens hem plantat al 15 de gener. Cada cop el temps passa més ràpid. Recordo que em sembla que fes només quatre dies que estàvem inmersos en el frenesí prenadal. Que si els dies més curts de l'any, que ja està a quí el fred, que què farem aquest any, que si les compres, els regals, mil i un compromisos i plas! Ja som al quinze de gener, el dia es nota que comença a crèixer, i tornem a la mateixa cantinel.la de la major part de l'any: que si la feina, que si el preu de les coses, que què farem per sopar avui o per dinar demà.
El temps corre massa ràpid. Parlem de l'Estatut? Jo ja penso que aquest no és el principal problema del país. Per mi el principal problema del país és la falta d'europeïtat real en els comportaments, l'estil de vida, les actituds, els valors. D'altra manera em costa d'entendre que durant les últimes setmanes els temes de conversa amb tothom han girat entorn del preu de les hipoteques, els baixos salaris i les crítiques més o menys generals que totho fa als patètics personatges que surten per la tele -particularment els peperos, tan infumables sempre.

Un altre tema ha estat el del boicot als productes catalanes. El cava especialment. Curiosament, sense voler-ho, el Gabri i jo vam encetar l'any brindant amb una botela de champagne (francès sí!) que teníem de quan vam anar a Andorra per pasqua de l'any passat. Quina ironia no?

Qui dia passa any empeny? Jo crec que no...

fabulacions [VISTA PRELIMINAR DE BLOGGER]

fabulacions [VISTA PRELIMINAR DE BLOGGER]

dissabte, de gener 14, 2006

11-M a 14-M, uff qué descanso!

Amig@s tod@s:
Hoy, mis problemas continúan, mi vida es más o menos tan complicada, insegura, pobre de recursos y derechos y rica de deudas y deberes e igualmente acompasada a lo que marca mi propio y particular destino. Más o menos como hace 48 horas pero, ¿sabéis qué? es como si se hubiese acabado el coitus interruptus en que me/nos quedamos el 3 de marzo del 96. Al despertarme y pensar en la Noticia del Día, he sentido que vuelvo a estar trnaquilo y relajado y vivir en un país normal. Donde cuando encienda la tv no me dé espanto y angustia tropezar con mensajes y personajes que desinforman y manipulan, que se sienten libres de agredir al buen gusto, a la estética, a la ética, a la inteligencia. He sentido que podré ir con la cara alta por ahí porque no se criminalizará, reñirá, intentará acomplejar a quienes no estamos de acuerdo ni pensamos como la mayoría "de gente corriente" legitimada por el discurso único reprimido y retrógado que emiten en onda corta, larga y media los hijos de Cristo Rey, de misa de a 12, casita adosada con jardín y piscina insostenibles en la periferia, de fin de semana en la gran superficie o, ya ni te cuento ay!, aquellos que son y no ocultan ser Legionarios de Cristo o numerarios del Opus Dei. Yo soy ateo y no hago profesión de fe ni de Ley de mis ideas, gustos, tendencias, ni pretendo pensar que estoy en posesión de la razón y que mi camino es el "correcto"...

No se podía sufrir más la ignonimia de que por no compartir los gustos y tendencias de la mayoría uno tuviese que temer que legislativa y mediáticamente le hiciesen sentir más "freak", más minoría, de lo que ya se es por voluntad propia.

En fin: siento un gran alivio y espero ver pronto enterrada de una puñetera vez la España cutre, choricera, casposa y rancia que representan los triunfitos, grandes hermanos, Cine de Barrio, Noche de Fiesta, Ana y los 7, Háblames de ti y sandeces rosas, amrillas y negras varias, el señor Anson, el estreñimiento vital y sensual que inspiran los Aznar, Acebes, Losantos y la retahila de reprimidos mentales, sexuales y estéticos que han aculturizado, atontado y adormilado a este país durante lo que espero haya sido un olvidable paréntesis de 8 años que se hacían ya insufribles.

No espero gran cosa del PSOE, sólo que sienta que vivo en un país normal y corriente y que cada cuál haga lo que le parezca bien con su vida sin que nadie riña nunca jamás al "otro" ni le amenace con ponerlo fuera de la Ley, sin orden ni concierto, desprotegido por un Estado donde se te tira la Constitución, el Codigo Penal, el Déficit 0, la Lengua, la Iglesia y TVE1 a la cara y encima te piden que pagues impuestos. Espero que, definitivamente el Franquismo mental nos deje en paz y que nunca más se vuelva a tratar como a un inmenso parvulario a este país, raro, plural y vivo que es España.... Y que cuando viaje al extranjero y regrese a "casa" no sienta que entro en un lugar gris, aburrido y apelmazado.
Estoy aliviado!

Más que nunca: SALUD Y LIBERTAD!

El 2005 ha estat l'any més fred des del 1984...

Des del 1984, no teníem un any amb una mitjana absoluta inferior a 16 º, la qual cosa té molt de mèrit en un context en què des de ja fa una dècada el "normal" és arribar a 17 º. L'any més "fresc" de la sèrie del Museu de Badalona és el 1972 amb 15'2 º, el més càlid el 1989 amb 17'7 º. La inflexió és al 1985. fins aquest any predominen els 15 i 16 º de mitjana, des d'aleshores sempre s'età entorn dels 16'5 º a 17'5 º, excepte el 1992 i 1993.

L'estiu, com quasi cada any des del 1993, adelantat a finals de maig.
Mitjana al maig de 19 º, al juny de 24 º i al juliol del 26 º. L'excepció el 2004, molt rúfol i plujós, amb 16 º.
El bimestre setembre-agost, un cop més, i ja van anys!, s'ha comportat com pertoca al Barcelonès Nord i Baix Maresme: màximes decents (excepte esclar el 2003), mínimes normals i temps en general poc propi per gaudir de la platja -ja ho he dit algun cop: no s'està enganyant els turistes en no advertir-los que la majoria d'anys els dies tapats, les tempestes i ruixats i dies rúfols de la segona part de l'estiu són la "cosa més normal" a la costa central catalana???
(Mon conyat va tornar-se a emprenyar notablement aquest any per l'agost quan els dies "típics" de sol i calor de platja van ser 4 comptats...)

Un any més ha glaçat, però com ha glaçat aquest any! Cada hivern glaça aquí, excepció del bienni suavíssim del 1997 i el 1998.
-4 º al gener, amb una gelada d'irradiació durant l'anticicló al dia 12, cosa que no passava des del 1993. Les glaçades m'han fet la guitza al desembre, massa vent la majoria de nits i -sospito- des que ara fa 5 anys es va acabar d'urbanitzar completament el Polígon Comercial de Montigalà, l'aire fred de la riera de Sant Jeroni de la Murtra queda frenat a partir de l'Ikea... grr!. Tot i això finalment -2 º al desembre per compensar-me. No tenia cap més amb mitjana inferior als 9 º i sense glaçada, hauria estat uan anomalia extranyíssima. Per sort, ho ha fet.
18 glaçades en total, 6 al gener, 8 al febrer, 2 al març i 2 al desembre. jo considero glaçada a partir de 0'5º -(perquè em glaça si no fa vent i el termòmetre no deixa d'estar 7 metres per damunt del pati de l'escola que tinc al davant i perquè ho he comprovat any rera any amb la vista a les possibles gebrades i el plat amb aigua esperant que es glaci...

Increïblement "l'onada de fred encoberta" del desembre ha acabat provocant que aquest mes sigui el més fred de l'any amb 7'4 º de mitjana. 7'6 º al gener i 8 º al febrer. Mitjanes comparables a les del prelitoral. De la mateixa manera que els del prelitoral deuen haver tingut mitjanes pròpies de l'Interior i els de l'Interior pròpies del Prepirineu e così via... Ha igualat el desembre del 2001. Però el desembre del 90 va ser encara més fred amb només 6 º.


Una altra cosa que destaco del 2005, la gran quantitat de dies amb màxima igual o inferior a 10 La destacable xifra de 37, la mitjana des del 1980 és de 16. Si tinc en compte que la mitjana de glaçades és de 5'8 (i aquest any ha contribuït a que passi de 5...) i l'hem més que triplicada...
Les nits tropicals 56, destacant que al juny ja van ser 13, 24 al juliol, 15 a l'agost, 4 al setembre. El normal són 55.

Finalment trobo com a dada curiosa, respecte al règim tèrmic de l'any, i amb dades entre 1980 i 2005, "l'aplanament" de les estacions extremes. M'explico, les mitjanes dels mesos freds tenderixen a igualar-se entorn dels 10 º i les dels estivals passen a estar entorn de 24 º ja que el juny s'apropa perillosament a la mitjana de 23 º i el setembre té 22'5 º. Particularment els mesos de març, maig i juny estan contribuïnt a agreujar i afavorir aquest fenòmen. El març s'ha refredat una mica, la mitjana ja és més pròxima a 11 º que a 12 º i el juny no para de pujar. Curiós no? ës com si anéssim cap a estius sostingudament càlids que comencen més d'hora i a hiverns on la distribució capriciosa des del 99 de les onades de fred fa que l'hivern comenci a finals de novembre i acabi a principis de març, sempre entorn de mitjanes poc amunt o avall dels 10 º (la tercera dècada de novembre ja té una mitjana pseudohivernal de 10'5 º i ídem la primera del març). Si afegeixo que fins fa tres anys la mitjana del gener era inferior a 9 º (8'7 º) i ara ja és de 9'2 º....

Comunicar ensenyant

Encara és aviat per què pugui entreveure i concretar què ha significat personal, i molt menys professionalment, la meva “experiència com a mestre” aquests mesos de l'hivern 04-05 a l'IES Isaac Albèniz. És tot massa recent. Però intueixo que marca un abans i un després en la meva visió d'algunes coses. Cal advertir que, havent treballat com a periodista, durant tot una dècada des que ja fa que vaig acabar la Llicenciatura en CC. de la Informació, la meva opinió sobre “cap on va la societat”, havia entrat en una mena d'escepticisme vital de difícil resolució. A hores d'ara el contacte amb la realitat de les “noves generacions” ha modificat en certa manera aquest desencís. He situat el desencís més aviat cap a la meva generació, l'anterior a la meva, d'altres. Ha quedat retratada -en un alt molt grau- la hipocresia dels autoanomenats “progres” (una espècie molt abundant a l'ensenyament...) i he resituat el meu escepticisme en d'altres factors socials, económics o culturals, no pas en els adolescents. He “esponjat” els adolescents “de tota culpa”. M'explico. Em sento alliberat quan, després de molts anys, torno a passejar per la barriada de la meva infantesa i adolescència tot venint d'altres ambients socials, professionals i culturals molt allunyats ètica i estèticament d'aquesta realitat urbana en contínua i trascendental modificació.

Anava a fer la Unitat Didàctica (UD. ) amb molt de relativisme. El grup-classe no era gens engrescador i la UD. que havíem planificat no s'ajustava al 100 % al que a mi m'hagués, m'agradaria, haver fet. M'havia de forçar una mica per fer-la meva. La Mariona, amb qui m'he hagut d'entendre per portar endavant aquestes pràctiques, ve i té una filosofia de vida, també generacional, força diferent a les meves inquietuds, experiències i actituds. El treballar en grup m'ha abocat a fer certes renúncies i, per exemple, he d'aclarir que jo hagués donat molta menys importància a la Badalona romana o medieval, incidint molt més en la realitat contemporània. Però treballar a dues mans comporta buscar la “via del mig” i, crec, ens n'hem sortit -i entès- molt més bé del que em pensava inicialment. Durant les vacances de Nadal, mentre havíem de preparar la UD., no les tenia totes amb mi i d'una o altra manera es devia acabar notant quan vam haver d'acabar repetint la UD.

Durant el treball d'observació vaig haver de fer esforços per fer canviar la Mariona d'una actitud inicialment poc il.lusionada envers els alumnes a una altra de més neutra, tranquil.la, desacomplexada. És cert que aquests no eren els alumnes “ideals”. Els més participatius, curiosos i desperts. Però, ja durant el treball d'observació, em vaig proposar desfer certs clixès sobre els nois-es “garrulos i passotes” i crec que ho vaig aconseguir. Modèstia a part, m'ha ajudat venir d'una realitat propera a la dels mateixos alumnes a qui anàvem a adreçar les classes. Sóc perfectament conscient que no és fàcil submergir-se en l'entorn “de barriada” venint d'altres entorns més acomodats. Però em vaig proposar desfer tòpics i ajudar la Mariona a mirar amb d'altres ulls aquests nois i el resultat, en la mesura i part que em pertoca, ha valgut la pena.

A tercer d'ESO la libido dels adolescents de barriada i la mala baba davant el present i un possible no-futur es conjuren de tal manera dins la dinàmica de l'aula que no pocs professors s’agafen baixes mèdiques per les raons més variades si és que no adopten una actidud mecanicista, funcionarial davant la professió. És aquesta una actitud deplorable de certs professsors de l'IES Albèniz i puc afirmar, amb la perspectiva suficient respecte al treball d'observació, que l'estil docent que tant ens va sorprendre referit a la Pepa, té altres motius i, en cap cas, responen a una dimissió respecte al referent què ha de representar ella per als alumnes. En tot moment la seva ajuda, recolzament i comprensió cap a nosaltres i la tasca que ens proposàvem tirar endavant ha estat entusiasta i d'inestimable col.laboració i suport en els moments de dubte i vacil.lació, quan no obert neguit, que hi hem tingut.

Un dels aspectes que més m'ha decebut, especialment durant la part de la UD. que feia servir internet com a eina i procediment i de la qual me n'havia encarregat personalment, és veure que una de les causes de la passivitat dels alumnes envers l'educació en general, crec que té a veure amb la Revolució Tecnològica i la pèrdua de valor de la condició humana en aquesta Era Postindustrial. Sobta de veure que l'individualisme de què són víctimes comporta paradoxalment una despersonalització, una anul.lació de la pròpia llibertat davant les tecnologies i no només aquestes. Ho denota l'ús i abús indiscriminat, acrític i automatitzat que fan de les noves tecnologies. Ni les explicacions ni l'objectiu inicial es podíen conjurar amb aquesta pressumpció com un tot indiscutible i incontestable que fan de la virtualitat i de les possibilitats d'internet. Sobrava incidir massa sobre la familiaritat amb l'eina i en canvi era necessari fer pedagogia sobre la complementarietat amb el format “antic” i inalienable des d'internet que és el Llibre.

Per uns moments vaig pensar que preferiria haver fet aquesta part de la UD. a la ben assortida biblioteca de l'Albèniz. Vaig haver d'insistir fins l'avorriment que internet no és el manà i que als llibres hi ha de tot i més. I que encara, abans de la recerca indiscriminada per internet, el paper imprés hi juga un rol incomparable i valuosíssim. Vaig demanar que, a casa, consultéssin també a les rovellades enciclopèdies “que de ben segur teniu decorant el menjador” per trobar les informacions que demanàvem sobre algunes ciutats del món. Al dilluns següent es van presentar amb uns treballs baixats d'internet preciosos -és un dir...- i ningú s'havia molestat en consultar un llibre... M'he sorprès a mi mateix fent aquestes reflexions, a desgrat de semblar “carca”, tot conversant amb la Mariona i la Pepa. Però no sé què hagués passat si en comptes de proposar l'ús d'internet haguéssim proposat una visita a la biblioteca del centre. Potser la UD. no hagués estat tant innovadora com se'ns demanava però segur que els haguéssim obert els ulls a una realitat gens menyspreable i que ignoren completament: la vàlua del Llibre. Potser el voler fugir de l'estil docent basat en l'ús i abús del llibre de text que en fa la Pepa ens va forçar a escollir la “modernitat” intrínseca d'internet a desgrat que els alumnes continuïn relacionant els llibres amb una cosa inhòspita, avorrida i casposa. És el gran retret que em faig en finalitzar la UD. Tot plegat: contradiccions de la modernitat i emprenyament amb un mateix.

M'he vist segur fent les classes. Estic acostumat a parlar en públic i rebre un feedback positiu. La meva altura, el meu aspecte i la meva tendència a modificar el registre de veu i moure les mans una mica teatralment (fruit en part de la meva família i estades a Itàlia i d'haver mimetitzat sense adonar-me'n certs “tics” transalpins...) m'ajuden a cridar l'atenció però també a fer que, sovint, quan demano rèplica, es faci el silenci al meu voltant. 25 cares mirant-me bocabades, sorpreses davant la incontenible i voluble xerrameca d'aquest paio llarg i alt i que acaba igual rient que mirant amb els ulls fixes i seriosos l'interpel.lat, i jo esperant que algú demani la paraula, respongui a la pregunta llençada als 4 vents i tota la classe en silenci. Però la classe no és un teatre i no esperes aplaudiments, esperes diàleg, respostes, conversa... La Pepa i la Mariona se n'adonaven i acabàvem de vegades rient sota el nas tots tres. Em salva el meu nul sentit del ridícul i la meva predisposició a fer mofa de mi mateix. Ja durant la visita per Badalona em va sobtar com alguns-es alumnes em parlàvem de tu i d'altres de “profe”. Anàvem per Badalona i ells intuïen la meva familiarietat amb la ciutat i vaig poder gaudir de la proximitat d'ells. Un dels nois em tractava gairebé de “col.lega” i, sovint, havia de canviar el meu registre i posat per fer-lo veure que no podia oblidar que el que estàvem fent era una activitat de Geografia de què hauria de donar comptes després a l'aula tot entregant degudament completat el dossier...

Em va saber greu no tenir temps per incidir en determinats aspectes de la realitat dels alumnes que jo he viscut -en una època ja caducada- de manera similar a ells, per manca de temps i per la negociació compartida amb la Mariona per planificar la UD. I els objectius d'aquesta. La unitat sobre la ciutat es prestava moltíssim i, en la mesura que m'ho permetia el dens programa, vaig anar introduïnt reflexions aprofitant al.lusions a la pròpia ciutat de Badalona, personificant si venia al cas amb experiències pròpies i, al final, crec que si només un dels alumnes ha interpretat el missatge, ja haurà valgut la pena la nostra UD. i el meu pas per el 3r B d'ESO de l'IES Isaac Albèniz.

El Fondo al punt de mira

RECUPERO UN TEXT QUE VAIG ESCRIURE EL SETEMBRE DEL 2001, SÍ EL SETEMBRE DEL 2001. Després de molts anys vaig tornar a tenir temps de fixar-me en el que havia passat en el barri del Fondo mentre jo voltava amunt i avall per la Gran Barcelona i per Europa. Aquesta setmana ha explotat una casa per una fuita de gas i han detingut a un cap d'Al Qaeda aquí a la cantonada com qui diu...
Títol: El Fondo al punt de mira

Suposem que un marxa del seu barri i, fora d'algunes vacances i caps de setmana, no torna a tenir temps fins força anys després per a passejar-s'hi amb tranquil.litat tot gaudint del canvi produit, en el barri i en un mateix. El temps no passa mai desapercebut. Deixa rastre.
Jo, després de 10 anys, m'he passat aquest principi de tardor passejant per carrers de noms tan evocadors com Beethoven, Mozart, Liszt, plaça del Rellotge, Verdaguer, el "camí" de Badalona o del Fondo, Bruch, Massenet, etc, i el mercat per on havia arribat a jugar a còrrer i a "l'escondite" amb els companys de la colla del Verge de les Neus i d'altres que anaven al Wagner o al CP Beethoven. Allò que anomenàvem els carrers del músics i que encertadament l'Ajuntament veï va utilitzar per batejar la plaça dels "Músics". Un encert acompanyat d'una cosa que algun dia algú, al meu entendre i -crec- de més veïns de "tota la vida" (i dit sense cap ànim especulador sinó tal i com és) haurà d'explicar millor o, per què no: resoldre. Perquè l'encert anterior va ser acompanyat d'un error monumental, diferenciador si es vol però gens encertat: canviar el nom del "Fondo badaloní" -dit així per entendre'ns- per allò que ara se'n diu "barri de la Pau".
La primera impressió, la tens en apropar-te a l'estació del metro. El que per a mi és el canvi de conseqüències més profundes en aquests anys al barri. El caràcter absolutament nou, m'atreveixo a dir que "cosmopolita", europeu, que té l'entorn d'on ara està l'estació del metro no pot passar desapercebut per un que conegui el barri d'abans i després de la inuguració de l'estació l'any 92. Una estació a pràcticament una passa del límit entre els dos muncicipis. Aans era un esvoranc que partia els barris, amb amplades i cotes diferents i amb una gran zona de descampat en el tram immediat a la Rambla de Sant Sebastià, on hi havia una jardineria i molts de cactus, era inhòspit... allò que se'n deia el "camino".
Tot i això, l'estat de conservació d'ara de vegades és lamentable i no sempre per culpa dels qui ens governen. Pujar al metro a qualsevol parada del centre de Barcelona -tot i que allà ja es queixen de la brutícia com un tema prioritari...- i plantar-se al Fondo, si un es fica en el llocl d'algú que ho fes per primer cop, pot resultar desencoratjador. Al vespre especialment. Papers, restes de bosses i embalatges d'una coneguda cadena de mobles sueca... i fins i tot algun carret de l'hipermercat de Montigalà s'ha arribat a veure dies i dies escorat al forat d'algun arbre o, encara pitjor, aparcat al costat dels cotxes o els contenidors de vidre, paper, etc.

Però el metro ha portat un nou punt de centralitat al barri -a contracor de la tradicional plaça del Rellotge potser. El seu caràcter de centre de trobada i d'estada de joves de totes les "tribus" urbanes i fills de la novíssima immigració li atorguen un aire popular i atrafegat. Un curiós còctel de caos urbanístic a mig acabar i de barreja de races i estètiques i litúrgies humanes en són la nota predominant d'aquella cruïlla de barris i municipis.

Fa molts anys, per a mi, el més mundà eren els "caballitos" que arrivaben dos cops l'any, per les festes de Sant Joan i per les vacances de Nadal; i els encants del dissabte que encara avui en dia són molt freqüentats i augmenten, si cal, el caràcter obert i d'aiguabarreig humà del barri.

El punt d'atracció tradicional del barri, però, és la "plaça", el mercat de mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha una cosa que no enganya. On van (continúen tot i la proliferació d'hipermercats..) a plaça les dones ja no només del Fondo sinó també del que s'anomena "La Pau" de Badalona i de part de la Salut i fins i tot de La Colina? Sens dubte:a "la plaça" del Fondo. Em serveix com exemple explicatiu el criteri que va seguir-se per assignar els diferents municipis catalans a una comarca o altra durant la II República: on anava a mercat la gent?, quin era el centre de referència de les gestions i del comerç?. Per aquesta mateixa regla de tres resulta claríssim que la gent dels carrers Mònaco, Otger o Listz del Badalona viuen tan al "Fondo" com els del Fondo "estricte"... En certa manera aquestes zones colindants de Badalona tenen el seu "centre de serveis" mig repartit entre el Fondo i Badalona. I és que els grans magatzems i cinemes, bars i restaurants de Montigalà han afegit un nou atractiu, fora ja del barri, i incentiu al qual no és alié la proximitat de l'estació de metro.

En aquest emplaçament, a mig camí dels dos municipis, hi va haver el nucli de barraques i cases de planta baixa que definitivament van ser enderrocades fa dos anys. En aquest solar hi volíen fer un mercat precisament, segons el pla d'ordenació de Montigalà per al 92. La idea ha quedat completament descartada i seria hora, quan s'acabi l'actual pla de reforma de l'antic camp de la Gramenet -significativament a cavall dels dos municipis, i tan al Fondo hi era el gol est com l'oest...-, que tots dos ajuntaments concloguin el gran vial que ha de connectar la rambla Sant Sebastià amb la de Sant Joan de Badalona. Seria l'autèntica "Rambla" central del nostre Barcelonès Nord, no?

D'altra banda no puc oblidar un canvi significatiu, absolutament concadenat amb tots els canvis anteriorment citats. Fins a fa poc més de deu anys al Fondo de zones verdes, el que se'n diu verdes, no n'hi havia cap. De petit el lloc més verd i centre de referència de les "aventures" fora de col.legi i durant les vacances eren les "carreteres". Tot el que ara és Montigalà. (Ho sento, si algun colomenc posa el crit al cel per tantes referències a Badalona: trobo que al municipi veï és impossible de no citar-lo si es vol parlar de debò i seriosament d'aquest barri...) I us asseguro que del començament de "les carreteres" al turó de Montigalà s'hi podien comptar amb els dits de la mà els arbres que hi havíen: exactament dues figueres, una acàcia i un parell de pins escarransits. Tot això es història. El verd és present a qualsevol racó on hi pugui cabre un arbre o arbust. La peatonalitació del que els més grans anomenen encara la riera, Mossèn Cinto Verdaguer, ha convertit tot el carrer del metro a la plaça del Rellotge en un autèntic túnel d'arbres, de frondoses i espesses que són les acàcies que amb tant d'èxit han arrelat. El més desolador és al pic de l'hivern. Les acàcies plantades últimament per les nostres ciutats -m'ho va explicar un amic jardiner- són caducifòlies i vénen del nord de la Xina, on a l'hivern s'hi congel.len literalment sota el monsó que ve de Sibèria. Aquí, on amb prou feines hi glaça algun cop a l'hivern, aquests arbres es mantenen verds fins que a l'abril els nous brots demanen pas. Senzillament vull remarcar l'estranyesa que comporta el ple hivern passejar-se per un carrer tan fosc. És una constatació, si no només cal esperar al desembre i ja n'hi direu la vostra. Quan el sol del nostre hivern és tan agradable resulta realment desencoratjador, depressiu, anar al "mercadillo" que s'hi fa els dissabtes i no notar que l'absència de llum és notòria i molesta.

Aquests són alguns dels canvis i sensacions que, a primera vista, es noten en passejar pel barri amb atenció i calma després de molts d'anys. D'altres canvis, més lents però no gens menys notoris i profunds, estan trastocant -no per primera vegada- la fesomia i entramat social del sector, però això serà motiu d'un altre article. De moment assaborim el canvi d'imatge que, sens dubte, és aclaparador i tremendament positiu.

&nbsp;Què és i com estudiem la Geografia?<br />

 Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...