Comunicar ensenyant
Encara és aviat per què pugui entreveure i concretar què ha significat personal, i molt menys professionalment, la meva “experiència com a mestre” aquests mesos de l'hivern 04-05 a l'IES Isaac Albèniz. És tot massa recent. Però intueixo que marca un abans i un després en la meva visió d'algunes coses. Cal advertir que, havent treballat com a periodista, durant tot una dècada des que ja fa que vaig acabar la Llicenciatura en CC. de la Informació, la meva opinió sobre “cap on va la societat”, havia entrat en una mena d'escepticisme vital de difícil resolució. A hores d'ara el contacte amb la realitat de les “noves generacions” ha modificat en certa manera aquest desencís. He situat el desencís més aviat cap a la meva generació, l'anterior a la meva, d'altres. Ha quedat retratada -en un alt molt grau- la hipocresia dels autoanomenats “progres” (una espècie molt abundant a l'ensenyament...) i he resituat el meu escepticisme en d'altres factors socials, económics o culturals, no pas en els adolescents. He “esponjat” els adolescents “de tota culpa”. M'explico. Em sento alliberat quan, després de molts anys, torno a passejar per la barriada de la meva infantesa i adolescència tot venint d'altres ambients socials, professionals i culturals molt allunyats ètica i estèticament d'aquesta realitat urbana en contínua i trascendental modificació.
Anava a fer la Unitat Didàctica (UD. ) amb molt de relativisme. El grup-classe no era gens engrescador i la UD. que havíem planificat no s'ajustava al 100 % al que a mi m'hagués, m'agradaria, haver fet. M'havia de forçar una mica per fer-la meva. La Mariona, amb qui m'he hagut d'entendre per portar endavant aquestes pràctiques, ve i té una filosofia de vida, també generacional, força diferent a les meves inquietuds, experiències i actituds. El treballar en grup m'ha abocat a fer certes renúncies i, per exemple, he d'aclarir que jo hagués donat molta menys importància a la Badalona romana o medieval, incidint molt més en la realitat contemporània. Però treballar a dues mans comporta buscar la “via del mig” i, crec, ens n'hem sortit -i entès- molt més bé del que em pensava inicialment. Durant les vacances de Nadal, mentre havíem de preparar la UD., no les tenia totes amb mi i d'una o altra manera es devia acabar notant quan vam haver d'acabar repetint la UD.
Durant el treball d'observació vaig haver de fer esforços per fer canviar la Mariona d'una actitud inicialment poc il.lusionada envers els alumnes a una altra de més neutra, tranquil.la, desacomplexada. És cert que aquests no eren els alumnes “ideals”. Els més participatius, curiosos i desperts. Però, ja durant el treball d'observació, em vaig proposar desfer certs clixès sobre els nois-es “garrulos i passotes” i crec que ho vaig aconseguir. Modèstia a part, m'ha ajudat venir d'una realitat propera a la dels mateixos alumnes a qui anàvem a adreçar les classes. Sóc perfectament conscient que no és fàcil submergir-se en l'entorn “de barriada” venint d'altres entorns més acomodats. Però em vaig proposar desfer tòpics i ajudar la Mariona a mirar amb d'altres ulls aquests nois i el resultat, en la mesura i part que em pertoca, ha valgut la pena.
A tercer d'ESO la libido dels adolescents de barriada i la mala baba davant el present i un possible no-futur es conjuren de tal manera dins la dinàmica de l'aula que no pocs professors s’agafen baixes mèdiques per les raons més variades si és que no adopten una actidud mecanicista, funcionarial davant la professió. És aquesta una actitud deplorable de certs professsors de l'IES Albèniz i puc afirmar, amb la perspectiva suficient respecte al treball d'observació, que l'estil docent que tant ens va sorprendre referit a la Pepa, té altres motius i, en cap cas, responen a una dimissió respecte al referent què ha de representar ella per als alumnes. En tot moment la seva ajuda, recolzament i comprensió cap a nosaltres i la tasca que ens proposàvem tirar endavant ha estat entusiasta i d'inestimable col.laboració i suport en els moments de dubte i vacil.lació, quan no obert neguit, que hi hem tingut.
Un dels aspectes que més m'ha decebut, especialment durant la part de la UD. que feia servir internet com a eina i procediment i de la qual me n'havia encarregat personalment, és veure que una de les causes de la passivitat dels alumnes envers l'educació en general, crec que té a veure amb la Revolució Tecnològica i la pèrdua de valor de la condició humana en aquesta Era Postindustrial. Sobta de veure que l'individualisme de què són víctimes comporta paradoxalment una despersonalització, una anul.lació de la pròpia llibertat davant les tecnologies i no només aquestes. Ho denota l'ús i abús indiscriminat, acrític i automatitzat que fan de les noves tecnologies. Ni les explicacions ni l'objectiu inicial es podíen conjurar amb aquesta pressumpció com un tot indiscutible i incontestable que fan de la virtualitat i de les possibilitats d'internet. Sobrava incidir massa sobre la familiaritat amb l'eina i en canvi era necessari fer pedagogia sobre la complementarietat amb el format “antic” i inalienable des d'internet que és el Llibre.
Per uns moments vaig pensar que preferiria haver fet aquesta part de la UD. a la ben assortida biblioteca de l'Albèniz. Vaig haver d'insistir fins l'avorriment que internet no és el manà i que als llibres hi ha de tot i més. I que encara, abans de la recerca indiscriminada per internet, el paper imprés hi juga un rol incomparable i valuosíssim. Vaig demanar que, a casa, consultéssin també a les rovellades enciclopèdies “que de ben segur teniu decorant el menjador” per trobar les informacions que demanàvem sobre algunes ciutats del món. Al dilluns següent es van presentar amb uns treballs baixats d'internet preciosos -és un dir...- i ningú s'havia molestat en consultar un llibre... M'he sorprès a mi mateix fent aquestes reflexions, a desgrat de semblar “carca”, tot conversant amb la Mariona i la Pepa. Però no sé què hagués passat si en comptes de proposar l'ús d'internet haguéssim proposat una visita a la biblioteca del centre. Potser la UD. no hagués estat tant innovadora com se'ns demanava però segur que els haguéssim obert els ulls a una realitat gens menyspreable i que ignoren completament: la vàlua del Llibre. Potser el voler fugir de l'estil docent basat en l'ús i abús del llibre de text que en fa la Pepa ens va forçar a escollir la “modernitat” intrínseca d'internet a desgrat que els alumnes continuïn relacionant els llibres amb una cosa inhòspita, avorrida i casposa. És el gran retret que em faig en finalitzar la UD. Tot plegat: contradiccions de la modernitat i emprenyament amb un mateix.
M'he vist segur fent les classes. Estic acostumat a parlar en públic i rebre un feedback positiu. La meva altura, el meu aspecte i la meva tendència a modificar el registre de veu i moure les mans una mica teatralment (fruit en part de la meva família i estades a Itàlia i d'haver mimetitzat sense adonar-me'n certs “tics” transalpins...) m'ajuden a cridar l'atenció però també a fer que, sovint, quan demano rèplica, es faci el silenci al meu voltant. 25 cares mirant-me bocabades, sorpreses davant la incontenible i voluble xerrameca d'aquest paio llarg i alt i que acaba igual rient que mirant amb els ulls fixes i seriosos l'interpel.lat, i jo esperant que algú demani la paraula, respongui a la pregunta llençada als 4 vents i tota la classe en silenci. Però la classe no és un teatre i no esperes aplaudiments, esperes diàleg, respostes, conversa... La Pepa i la Mariona se n'adonaven i acabàvem de vegades rient sota el nas tots tres. Em salva el meu nul sentit del ridícul i la meva predisposició a fer mofa de mi mateix. Ja durant la visita per Badalona em va sobtar com alguns-es alumnes em parlàvem de tu i d'altres de “profe”. Anàvem per Badalona i ells intuïen la meva familiarietat amb la ciutat i vaig poder gaudir de la proximitat d'ells. Un dels nois em tractava gairebé de “col.lega” i, sovint, havia de canviar el meu registre i posat per fer-lo veure que no podia oblidar que el que estàvem fent era una activitat de Geografia de què hauria de donar comptes després a l'aula tot entregant degudament completat el dossier...
Em va saber greu no tenir temps per incidir en determinats aspectes de la realitat dels alumnes que jo he viscut -en una època ja caducada- de manera similar a ells, per manca de temps i per la negociació compartida amb la Mariona per planificar la UD. I els objectius d'aquesta. La unitat sobre la ciutat es prestava moltíssim i, en la mesura que m'ho permetia el dens programa, vaig anar introduïnt reflexions aprofitant al.lusions a la pròpia ciutat de Badalona, personificant si venia al cas amb experiències pròpies i, al final, crec que si només un dels alumnes ha interpretat el missatge, ja haurà valgut la pena la nostra UD. i el meu pas per el 3r B d'ESO de l'IES Isaac Albèniz.
Anava a fer la Unitat Didàctica (UD. ) amb molt de relativisme. El grup-classe no era gens engrescador i la UD. que havíem planificat no s'ajustava al 100 % al que a mi m'hagués, m'agradaria, haver fet. M'havia de forçar una mica per fer-la meva. La Mariona, amb qui m'he hagut d'entendre per portar endavant aquestes pràctiques, ve i té una filosofia de vida, també generacional, força diferent a les meves inquietuds, experiències i actituds. El treballar en grup m'ha abocat a fer certes renúncies i, per exemple, he d'aclarir que jo hagués donat molta menys importància a la Badalona romana o medieval, incidint molt més en la realitat contemporània. Però treballar a dues mans comporta buscar la “via del mig” i, crec, ens n'hem sortit -i entès- molt més bé del que em pensava inicialment. Durant les vacances de Nadal, mentre havíem de preparar la UD., no les tenia totes amb mi i d'una o altra manera es devia acabar notant quan vam haver d'acabar repetint la UD.
Durant el treball d'observació vaig haver de fer esforços per fer canviar la Mariona d'una actitud inicialment poc il.lusionada envers els alumnes a una altra de més neutra, tranquil.la, desacomplexada. És cert que aquests no eren els alumnes “ideals”. Els més participatius, curiosos i desperts. Però, ja durant el treball d'observació, em vaig proposar desfer certs clixès sobre els nois-es “garrulos i passotes” i crec que ho vaig aconseguir. Modèstia a part, m'ha ajudat venir d'una realitat propera a la dels mateixos alumnes a qui anàvem a adreçar les classes. Sóc perfectament conscient que no és fàcil submergir-se en l'entorn “de barriada” venint d'altres entorns més acomodats. Però em vaig proposar desfer tòpics i ajudar la Mariona a mirar amb d'altres ulls aquests nois i el resultat, en la mesura i part que em pertoca, ha valgut la pena.
A tercer d'ESO la libido dels adolescents de barriada i la mala baba davant el present i un possible no-futur es conjuren de tal manera dins la dinàmica de l'aula que no pocs professors s’agafen baixes mèdiques per les raons més variades si és que no adopten una actidud mecanicista, funcionarial davant la professió. És aquesta una actitud deplorable de certs professsors de l'IES Albèniz i puc afirmar, amb la perspectiva suficient respecte al treball d'observació, que l'estil docent que tant ens va sorprendre referit a la Pepa, té altres motius i, en cap cas, responen a una dimissió respecte al referent què ha de representar ella per als alumnes. En tot moment la seva ajuda, recolzament i comprensió cap a nosaltres i la tasca que ens proposàvem tirar endavant ha estat entusiasta i d'inestimable col.laboració i suport en els moments de dubte i vacil.lació, quan no obert neguit, que hi hem tingut.
Un dels aspectes que més m'ha decebut, especialment durant la part de la UD. que feia servir internet com a eina i procediment i de la qual me n'havia encarregat personalment, és veure que una de les causes de la passivitat dels alumnes envers l'educació en general, crec que té a veure amb la Revolució Tecnològica i la pèrdua de valor de la condició humana en aquesta Era Postindustrial. Sobta de veure que l'individualisme de què són víctimes comporta paradoxalment una despersonalització, una anul.lació de la pròpia llibertat davant les tecnologies i no només aquestes. Ho denota l'ús i abús indiscriminat, acrític i automatitzat que fan de les noves tecnologies. Ni les explicacions ni l'objectiu inicial es podíen conjurar amb aquesta pressumpció com un tot indiscutible i incontestable que fan de la virtualitat i de les possibilitats d'internet. Sobrava incidir massa sobre la familiaritat amb l'eina i en canvi era necessari fer pedagogia sobre la complementarietat amb el format “antic” i inalienable des d'internet que és el Llibre.
Per uns moments vaig pensar que preferiria haver fet aquesta part de la UD. a la ben assortida biblioteca de l'Albèniz. Vaig haver d'insistir fins l'avorriment que internet no és el manà i que als llibres hi ha de tot i més. I que encara, abans de la recerca indiscriminada per internet, el paper imprés hi juga un rol incomparable i valuosíssim. Vaig demanar que, a casa, consultéssin també a les rovellades enciclopèdies “que de ben segur teniu decorant el menjador” per trobar les informacions que demanàvem sobre algunes ciutats del món. Al dilluns següent es van presentar amb uns treballs baixats d'internet preciosos -és un dir...- i ningú s'havia molestat en consultar un llibre... M'he sorprès a mi mateix fent aquestes reflexions, a desgrat de semblar “carca”, tot conversant amb la Mariona i la Pepa. Però no sé què hagués passat si en comptes de proposar l'ús d'internet haguéssim proposat una visita a la biblioteca del centre. Potser la UD. no hagués estat tant innovadora com se'ns demanava però segur que els haguéssim obert els ulls a una realitat gens menyspreable i que ignoren completament: la vàlua del Llibre. Potser el voler fugir de l'estil docent basat en l'ús i abús del llibre de text que en fa la Pepa ens va forçar a escollir la “modernitat” intrínseca d'internet a desgrat que els alumnes continuïn relacionant els llibres amb una cosa inhòspita, avorrida i casposa. És el gran retret que em faig en finalitzar la UD. Tot plegat: contradiccions de la modernitat i emprenyament amb un mateix.
M'he vist segur fent les classes. Estic acostumat a parlar en públic i rebre un feedback positiu. La meva altura, el meu aspecte i la meva tendència a modificar el registre de veu i moure les mans una mica teatralment (fruit en part de la meva família i estades a Itàlia i d'haver mimetitzat sense adonar-me'n certs “tics” transalpins...) m'ajuden a cridar l'atenció però també a fer que, sovint, quan demano rèplica, es faci el silenci al meu voltant. 25 cares mirant-me bocabades, sorpreses davant la incontenible i voluble xerrameca d'aquest paio llarg i alt i que acaba igual rient que mirant amb els ulls fixes i seriosos l'interpel.lat, i jo esperant que algú demani la paraula, respongui a la pregunta llençada als 4 vents i tota la classe en silenci. Però la classe no és un teatre i no esperes aplaudiments, esperes diàleg, respostes, conversa... La Pepa i la Mariona se n'adonaven i acabàvem de vegades rient sota el nas tots tres. Em salva el meu nul sentit del ridícul i la meva predisposició a fer mofa de mi mateix. Ja durant la visita per Badalona em va sobtar com alguns-es alumnes em parlàvem de tu i d'altres de “profe”. Anàvem per Badalona i ells intuïen la meva familiarietat amb la ciutat i vaig poder gaudir de la proximitat d'ells. Un dels nois em tractava gairebé de “col.lega” i, sovint, havia de canviar el meu registre i posat per fer-lo veure que no podia oblidar que el que estàvem fent era una activitat de Geografia de què hauria de donar comptes després a l'aula tot entregant degudament completat el dossier...
Em va saber greu no tenir temps per incidir en determinats aspectes de la realitat dels alumnes que jo he viscut -en una època ja caducada- de manera similar a ells, per manca de temps i per la negociació compartida amb la Mariona per planificar la UD. I els objectius d'aquesta. La unitat sobre la ciutat es prestava moltíssim i, en la mesura que m'ho permetia el dens programa, vaig anar introduïnt reflexions aprofitant al.lusions a la pròpia ciutat de Badalona, personificant si venia al cas amb experiències pròpies i, al final, crec que si només un dels alumnes ha interpretat el missatge, ja haurà valgut la pena la nostra UD. i el meu pas per el 3r B d'ESO de l'IES Isaac Albèniz.
Comentaris