El Fondo al punt de mira
RECUPERO UN TEXT QUE VAIG ESCRIURE EL SETEMBRE DEL 2001, SÍ EL SETEMBRE DEL 2001. Després de molts anys vaig tornar a tenir temps de fixar-me en el que havia passat en el barri del Fondo mentre jo voltava amunt i avall per la Gran Barcelona i per Europa. Aquesta setmana ha explotat una casa per una fuita de gas i han detingut a un cap d'Al Qaeda aquí a la cantonada com qui diu...
Títol: El Fondo al punt de mira
Suposem que un marxa del seu barri i, fora d'algunes vacances i caps de setmana, no torna a tenir temps fins força anys després per a passejar-s'hi amb tranquil.litat tot gaudint del canvi produit, en el barri i en un mateix. El temps no passa mai desapercebut. Deixa rastre.
Jo, després de 10 anys, m'he passat aquest principi de tardor passejant per carrers de noms tan evocadors com Beethoven, Mozart, Liszt, plaça del Rellotge, Verdaguer, el "camí" de Badalona o del Fondo, Bruch, Massenet, etc, i el mercat per on havia arribat a jugar a còrrer i a "l'escondite" amb els companys de la colla del Verge de les Neus i d'altres que anaven al Wagner o al CP Beethoven. Allò que anomenàvem els carrers del músics i que encertadament l'Ajuntament veï va utilitzar per batejar la plaça dels "Músics". Un encert acompanyat d'una cosa que algun dia algú, al meu entendre i -crec- de més veïns de "tota la vida" (i dit sense cap ànim especulador sinó tal i com és) haurà d'explicar millor o, per què no: resoldre. Perquè l'encert anterior va ser acompanyat d'un error monumental, diferenciador si es vol però gens encertat: canviar el nom del "Fondo badaloní" -dit així per entendre'ns- per allò que ara se'n diu "barri de la Pau".
La primera impressió, la tens en apropar-te a l'estació del metro. El que per a mi és el canvi de conseqüències més profundes en aquests anys al barri. El caràcter absolutament nou, m'atreveixo a dir que "cosmopolita", europeu, que té l'entorn d'on ara està l'estació del metro no pot passar desapercebut per un que conegui el barri d'abans i després de la inuguració de l'estació l'any 92. Una estació a pràcticament una passa del límit entre els dos muncicipis. Aans era un esvoranc que partia els barris, amb amplades i cotes diferents i amb una gran zona de descampat en el tram immediat a la Rambla de Sant Sebastià, on hi havia una jardineria i molts de cactus, era inhòspit... allò que se'n deia el "camino".
Tot i això, l'estat de conservació d'ara de vegades és lamentable i no sempre per culpa dels qui ens governen. Pujar al metro a qualsevol parada del centre de Barcelona -tot i que allà ja es queixen de la brutícia com un tema prioritari...- i plantar-se al Fondo, si un es fica en el llocl d'algú que ho fes per primer cop, pot resultar desencoratjador. Al vespre especialment. Papers, restes de bosses i embalatges d'una coneguda cadena de mobles sueca... i fins i tot algun carret de l'hipermercat de Montigalà s'ha arribat a veure dies i dies escorat al forat d'algun arbre o, encara pitjor, aparcat al costat dels cotxes o els contenidors de vidre, paper, etc.
Però el metro ha portat un nou punt de centralitat al barri -a contracor de la tradicional plaça del Rellotge potser. El seu caràcter de centre de trobada i d'estada de joves de totes les "tribus" urbanes i fills de la novíssima immigració li atorguen un aire popular i atrafegat. Un curiós còctel de caos urbanístic a mig acabar i de barreja de races i estètiques i litúrgies humanes en són la nota predominant d'aquella cruïlla de barris i municipis.
Fa molts anys, per a mi, el més mundà eren els "caballitos" que arrivaben dos cops l'any, per les festes de Sant Joan i per les vacances de Nadal; i els encants del dissabte que encara avui en dia són molt freqüentats i augmenten, si cal, el caràcter obert i d'aiguabarreig humà del barri.
El punt d'atracció tradicional del barri, però, és la "plaça", el mercat de mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha una cosa que no enganya. On van (continúen tot i la proliferació d'hipermercats..) a plaça les dones ja no només del Fondo sinó també del que s'anomena "La Pau" de Badalona i de part de la Salut i fins i tot de La Colina? Sens dubte:a "la plaça" del Fondo. Em serveix com exemple explicatiu el criteri que va seguir-se per assignar els diferents municipis catalans a una comarca o altra durant la II República: on anava a mercat la gent?, quin era el centre de referència de les gestions i del comerç?. Per aquesta mateixa regla de tres resulta claríssim que la gent dels carrers Mònaco, Otger o Listz del Badalona viuen tan al "Fondo" com els del Fondo "estricte"... En certa manera aquestes zones colindants de Badalona tenen el seu "centre de serveis" mig repartit entre el Fondo i Badalona. I és que els grans magatzems i cinemes, bars i restaurants de Montigalà han afegit un nou atractiu, fora ja del barri, i incentiu al qual no és alié la proximitat de l'estació de metro.
En aquest emplaçament, a mig camí dels dos municipis, hi va haver el nucli de barraques i cases de planta baixa que definitivament van ser enderrocades fa dos anys. En aquest solar hi volíen fer un mercat precisament, segons el pla d'ordenació de Montigalà per al 92. La idea ha quedat completament descartada i seria hora, quan s'acabi l'actual pla de reforma de l'antic camp de la Gramenet -significativament a cavall dels dos municipis, i tan al Fondo hi era el gol est com l'oest...-, que tots dos ajuntaments concloguin el gran vial que ha de connectar la rambla Sant Sebastià amb la de Sant Joan de Badalona. Seria l'autèntica "Rambla" central del nostre Barcelonès Nord, no?
D'altra banda no puc oblidar un canvi significatiu, absolutament concadenat amb tots els canvis anteriorment citats. Fins a fa poc més de deu anys al Fondo de zones verdes, el que se'n diu verdes, no n'hi havia cap. De petit el lloc més verd i centre de referència de les "aventures" fora de col.legi i durant les vacances eren les "carreteres". Tot el que ara és Montigalà. (Ho sento, si algun colomenc posa el crit al cel per tantes referències a Badalona: trobo que al municipi veï és impossible de no citar-lo si es vol parlar de debò i seriosament d'aquest barri...) I us asseguro que del començament de "les carreteres" al turó de Montigalà s'hi podien comptar amb els dits de la mà els arbres que hi havíen: exactament dues figueres, una acàcia i un parell de pins escarransits. Tot això es història. El verd és present a qualsevol racó on hi pugui cabre un arbre o arbust. La peatonalitació del que els més grans anomenen encara la riera, Mossèn Cinto Verdaguer, ha convertit tot el carrer del metro a la plaça del Rellotge en un autèntic túnel d'arbres, de frondoses i espesses que són les acàcies que amb tant d'èxit han arrelat. El més desolador és al pic de l'hivern. Les acàcies plantades últimament per les nostres ciutats -m'ho va explicar un amic jardiner- són caducifòlies i vénen del nord de la Xina, on a l'hivern s'hi congel.len literalment sota el monsó que ve de Sibèria. Aquí, on amb prou feines hi glaça algun cop a l'hivern, aquests arbres es mantenen verds fins que a l'abril els nous brots demanen pas. Senzillament vull remarcar l'estranyesa que comporta el ple hivern passejar-se per un carrer tan fosc. És una constatació, si no només cal esperar al desembre i ja n'hi direu la vostra. Quan el sol del nostre hivern és tan agradable resulta realment desencoratjador, depressiu, anar al "mercadillo" que s'hi fa els dissabtes i no notar que l'absència de llum és notòria i molesta.
Aquests són alguns dels canvis i sensacions que, a primera vista, es noten en passejar pel barri amb atenció i calma després de molts d'anys. D'altres canvis, més lents però no gens menys notoris i profunds, estan trastocant -no per primera vegada- la fesomia i entramat social del sector, però això serà motiu d'un altre article. De moment assaborim el canvi d'imatge que, sens dubte, és aclaparador i tremendament positiu.
Títol: El Fondo al punt de mira
Suposem que un marxa del seu barri i, fora d'algunes vacances i caps de setmana, no torna a tenir temps fins força anys després per a passejar-s'hi amb tranquil.litat tot gaudint del canvi produit, en el barri i en un mateix. El temps no passa mai desapercebut. Deixa rastre.
Jo, després de 10 anys, m'he passat aquest principi de tardor passejant per carrers de noms tan evocadors com Beethoven, Mozart, Liszt, plaça del Rellotge, Verdaguer, el "camí" de Badalona o del Fondo, Bruch, Massenet, etc, i el mercat per on havia arribat a jugar a còrrer i a "l'escondite" amb els companys de la colla del Verge de les Neus i d'altres que anaven al Wagner o al CP Beethoven. Allò que anomenàvem els carrers del músics i que encertadament l'Ajuntament veï va utilitzar per batejar la plaça dels "Músics". Un encert acompanyat d'una cosa que algun dia algú, al meu entendre i -crec- de més veïns de "tota la vida" (i dit sense cap ànim especulador sinó tal i com és) haurà d'explicar millor o, per què no: resoldre. Perquè l'encert anterior va ser acompanyat d'un error monumental, diferenciador si es vol però gens encertat: canviar el nom del "Fondo badaloní" -dit així per entendre'ns- per allò que ara se'n diu "barri de la Pau".
La primera impressió, la tens en apropar-te a l'estació del metro. El que per a mi és el canvi de conseqüències més profundes en aquests anys al barri. El caràcter absolutament nou, m'atreveixo a dir que "cosmopolita", europeu, que té l'entorn d'on ara està l'estació del metro no pot passar desapercebut per un que conegui el barri d'abans i després de la inuguració de l'estació l'any 92. Una estació a pràcticament una passa del límit entre els dos muncicipis. Aans era un esvoranc que partia els barris, amb amplades i cotes diferents i amb una gran zona de descampat en el tram immediat a la Rambla de Sant Sebastià, on hi havia una jardineria i molts de cactus, era inhòspit... allò que se'n deia el "camino".
Tot i això, l'estat de conservació d'ara de vegades és lamentable i no sempre per culpa dels qui ens governen. Pujar al metro a qualsevol parada del centre de Barcelona -tot i que allà ja es queixen de la brutícia com un tema prioritari...- i plantar-se al Fondo, si un es fica en el llocl d'algú que ho fes per primer cop, pot resultar desencoratjador. Al vespre especialment. Papers, restes de bosses i embalatges d'una coneguda cadena de mobles sueca... i fins i tot algun carret de l'hipermercat de Montigalà s'ha arribat a veure dies i dies escorat al forat d'algun arbre o, encara pitjor, aparcat al costat dels cotxes o els contenidors de vidre, paper, etc.
Però el metro ha portat un nou punt de centralitat al barri -a contracor de la tradicional plaça del Rellotge potser. El seu caràcter de centre de trobada i d'estada de joves de totes les "tribus" urbanes i fills de la novíssima immigració li atorguen un aire popular i atrafegat. Un curiós còctel de caos urbanístic a mig acabar i de barreja de races i estètiques i litúrgies humanes en són la nota predominant d'aquella cruïlla de barris i municipis.
Fa molts anys, per a mi, el més mundà eren els "caballitos" que arrivaben dos cops l'any, per les festes de Sant Joan i per les vacances de Nadal; i els encants del dissabte que encara avui en dia són molt freqüentats i augmenten, si cal, el caràcter obert i d'aiguabarreig humà del barri.
El punt d'atracció tradicional del barri, però, és la "plaça", el mercat de mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha una cosa que no enganya. On van (continúen tot i la proliferació d'hipermercats..) a plaça les dones ja no només del Fondo sinó també del que s'anomena "La Pau" de Badalona i de part de la Salut i fins i tot de La Colina? Sens dubte:a "la plaça" del Fondo. Em serveix com exemple explicatiu el criteri que va seguir-se per assignar els diferents municipis catalans a una comarca o altra durant la II República: on anava a mercat la gent?, quin era el centre de referència de les gestions i del comerç?. Per aquesta mateixa regla de tres resulta claríssim que la gent dels carrers Mònaco, Otger o Listz del Badalona viuen tan al "Fondo" com els del Fondo "estricte"... En certa manera aquestes zones colindants de Badalona tenen el seu "centre de serveis" mig repartit entre el Fondo i Badalona. I és que els grans magatzems i cinemes, bars i restaurants de Montigalà han afegit un nou atractiu, fora ja del barri, i incentiu al qual no és alié la proximitat de l'estació de metro.
En aquest emplaçament, a mig camí dels dos municipis, hi va haver el nucli de barraques i cases de planta baixa que definitivament van ser enderrocades fa dos anys. En aquest solar hi volíen fer un mercat precisament, segons el pla d'ordenació de Montigalà per al 92. La idea ha quedat completament descartada i seria hora, quan s'acabi l'actual pla de reforma de l'antic camp de la Gramenet -significativament a cavall dels dos municipis, i tan al Fondo hi era el gol est com l'oest...-, que tots dos ajuntaments concloguin el gran vial que ha de connectar la rambla Sant Sebastià amb la de Sant Joan de Badalona. Seria l'autèntica "Rambla" central del nostre Barcelonès Nord, no?
D'altra banda no puc oblidar un canvi significatiu, absolutament concadenat amb tots els canvis anteriorment citats. Fins a fa poc més de deu anys al Fondo de zones verdes, el que se'n diu verdes, no n'hi havia cap. De petit el lloc més verd i centre de referència de les "aventures" fora de col.legi i durant les vacances eren les "carreteres". Tot el que ara és Montigalà. (Ho sento, si algun colomenc posa el crit al cel per tantes referències a Badalona: trobo que al municipi veï és impossible de no citar-lo si es vol parlar de debò i seriosament d'aquest barri...) I us asseguro que del començament de "les carreteres" al turó de Montigalà s'hi podien comptar amb els dits de la mà els arbres que hi havíen: exactament dues figueres, una acàcia i un parell de pins escarransits. Tot això es història. El verd és present a qualsevol racó on hi pugui cabre un arbre o arbust. La peatonalitació del que els més grans anomenen encara la riera, Mossèn Cinto Verdaguer, ha convertit tot el carrer del metro a la plaça del Rellotge en un autèntic túnel d'arbres, de frondoses i espesses que són les acàcies que amb tant d'èxit han arrelat. El més desolador és al pic de l'hivern. Les acàcies plantades últimament per les nostres ciutats -m'ho va explicar un amic jardiner- són caducifòlies i vénen del nord de la Xina, on a l'hivern s'hi congel.len literalment sota el monsó que ve de Sibèria. Aquí, on amb prou feines hi glaça algun cop a l'hivern, aquests arbres es mantenen verds fins que a l'abril els nous brots demanen pas. Senzillament vull remarcar l'estranyesa que comporta el ple hivern passejar-se per un carrer tan fosc. És una constatació, si no només cal esperar al desembre i ja n'hi direu la vostra. Quan el sol del nostre hivern és tan agradable resulta realment desencoratjador, depressiu, anar al "mercadillo" que s'hi fa els dissabtes i no notar que l'absència de llum és notòria i molesta.
Aquests són alguns dels canvis i sensacions que, a primera vista, es noten en passejar pel barri amb atenció i calma després de molts d'anys. D'altres canvis, més lents però no gens menys notoris i profunds, estan trastocant -no per primera vegada- la fesomia i entramat social del sector, però això serà motiu d'un altre article. De moment assaborim el canvi d'imatge que, sens dubte, és aclaparador i tremendament positiu.
Comentaris