Desesperació i humiliació del tercer món
EMIGRANTS I REFUGIATS: L'INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA
Gairebé tots els emigrants abandonen la llar plens d'esperança. Els refugiats, en canvi, ho fan amb por. D'una manera o d'una altra, tots són víctimes d'unes forces més enllà del seu control: la pobresa i la violència.
La gran part dels emigrants del Tercer Món es dirigeix a les ciutats, però els més ambiciosos tenen per objectiu Europa i els Estats Units. El viatge és llarg, ple de perills; malgrat tot, el somni d'una vida millor no s'esvaeix fàcilment per als mexicans, marroquins, vietnamites, russos i tants d'altres. En canvi, la gent esdevé refugiada contra la seva voluntat. Les guerres han desarrelat molts kurds, afganesos, bosnis, serbis i kosovars, que, com els palestins que fa dècades que són en camps de refugiats, anhelen tornar a casa. Per a alguns, però, la ruptura amb el passat es fa permanent: de refugiats passen a ser exiliats i d'exiliats, a emigrants.
LA TRAGÈDIA AFRICANA: UN CONTINENT A LA DERIVA
Àfrica està traumatitzada pel sofriment i la desesperació, els pobles estan profundament marcats per la pobresa, la fam, la corrupció, el despotisme i la guerra. Trenta anys després de fer-hi la meva primera visita, les coses, en general, havien empitjorat.
Moçambic n'era una excepció: una guerra civil que es va prolongar diverses dècades va acabar per fi i va permetre a centenars de milers de refugiats el retorn a la llar. Però les guerres continuaven arrasant Angola i el sud del Sudan, forçant la fugida de milions de persones.
De vegades fa l'efecte que els Estats Units i Europa han esborrat Àfrica del mapa, com si estigués al marge de tota salvació possible. Certament, van fer molt poc per detenir el genocidi del any 1994 a Ruanda, que va causar la mort de, potser, un milió de tutsis. Els problemes de Ruanda es van estendre després al Zaire, on centenars de milers de refugiats hutus van ser víctimes de les polítiques ètniques de l'Àfrica central.
LLATINOAMÈRICA: ÈXODE RURAL, CAOS URBÀ
La història recent de Llatinoamèrica està conformada per l'emigració de desenes de milions de camperols cap a les àrees urbanes. Molts s'hi veuen abocats per la pobresa, ja que les terres més bones són en poder d'una minoria rica. Alguns es neguen a rendir-se: els indis de l'Amazones lluiten per restar als territoris tribals, els rebels zapatistes volen recuperar terres desaprofitades al sud de Mèxic, el Moviment dels Sense Terra, al Brasil, gosa ocupar latifundis privats malgrat la repressió. Per a la gran majoria, però, la batalla està perduda. Els pobles de muntanya a l'Equador són poblats de dones i infants, els homes han emigrat. I la conseqüència de tot plegat són unes vastes metròpolis ingovernables, com Ciutat de Mèxic i São Paulo, envoltades de poblats de barraques atapeïdes d'immigrants, i en les quals fins els privilegiats pateixen el setge de la violència urbana.
ÁSIA: EL NOU ROSTRE URBÀ DEL MÓN
La fugida de les àrees de pobresa rural ha format un nou perfil urbà al continent. Per als camperols de l'estat indi de Bihar, els grangers de l'illa filipina de Mindanao o els pescadors vietnamites, les ciutats actuen com uns imants irresistibles. De Xangai al Caire, d'Istanbul a Djakarta, de Bombai a Manila, l'emigració (ajudada per les altes taxes de natalitat) ha fet que sorgeixin unes megalòpolis d'escala solament comparable a la de Ciutat de Mèxic o São Paulo. Però, a l'Àsia, el canvi s'ha produït més ràpidament fins i tot: d'una manera gairebé simultània, hi han florit unes enormes barriades de barraques i uns centres financers flamants. Xangai, per exemple, s'ha transformat tant, en poc menys d'una dècada, que gairebé no es reconeix. Les condicions de vida de les últimes anades d'immigrants són precàries, però gairebé tots estan convençuts d'haver fet un pas més cap a una vida millor.
NENS D'AVUI: DONES I HOMES DEL NOU SEGLE
Aquests nens són com les desenes de milions que podem veure en els poblats de barraques, els campaments de refugiats i els assentaments de camperols que s'escampen per Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia i Europa; en aquest sentit, van ser triats a l'atzar. Però també mantenen una individualitat orgullosa, perquè la decisió de ser fotografiats va venir d'ells.
Un bon dia, van veure un estranger amb una càmera i van precipitar-se sorollosament cap a la novetat. En canvi de permetre al visitant de treballar amb calma, se'ls convidà a col·locar-se en fila per tal de ser retratats. La seva actitud canvià de sobte. Un a un, s'enfrontaven a la càmera i decidien de quina manera serien fotografiats.
En qualsevol situació crítica, els nens en són les principals víctimes. Són intrínsecament innocents, ja que no posseeixen cap control sobre el seu propi destí. Malgrat que la història sigui la del seus pares, experimenten i narren les seves vides a la seva manera. El vestit, el posat, l'expressió i els ulls d'aquests nens ens parlen de tristesa i de sofriment, però també d'humor i d'esperança. Al menys això volem imaginar.
En realitat, només podem imaginar el que senten. Si més no, els veiem com van voler ser vistos. Dempeus, sols a l'univers de la fotografia. I potser per primer cop en la seva jove vida, han tingut l'oportunitat de dir "jo sóc".
Més informació: (l'estic buscant... ;-) )
Gairebé tots els emigrants abandonen la llar plens d'esperança. Els refugiats, en canvi, ho fan amb por. D'una manera o d'una altra, tots són víctimes d'unes forces més enllà del seu control: la pobresa i la violència.
La gran part dels emigrants del Tercer Món es dirigeix a les ciutats, però els més ambiciosos tenen per objectiu Europa i els Estats Units. El viatge és llarg, ple de perills; malgrat tot, el somni d'una vida millor no s'esvaeix fàcilment per als mexicans, marroquins, vietnamites, russos i tants d'altres. En canvi, la gent esdevé refugiada contra la seva voluntat. Les guerres han desarrelat molts kurds, afganesos, bosnis, serbis i kosovars, que, com els palestins que fa dècades que són en camps de refugiats, anhelen tornar a casa. Per a alguns, però, la ruptura amb el passat es fa permanent: de refugiats passen a ser exiliats i d'exiliats, a emigrants.
LA TRAGÈDIA AFRICANA: UN CONTINENT A LA DERIVA
Àfrica està traumatitzada pel sofriment i la desesperació, els pobles estan profundament marcats per la pobresa, la fam, la corrupció, el despotisme i la guerra. Trenta anys després de fer-hi la meva primera visita, les coses, en general, havien empitjorat.
Moçambic n'era una excepció: una guerra civil que es va prolongar diverses dècades va acabar per fi i va permetre a centenars de milers de refugiats el retorn a la llar. Però les guerres continuaven arrasant Angola i el sud del Sudan, forçant la fugida de milions de persones.
De vegades fa l'efecte que els Estats Units i Europa han esborrat Àfrica del mapa, com si estigués al marge de tota salvació possible. Certament, van fer molt poc per detenir el genocidi del any 1994 a Ruanda, que va causar la mort de, potser, un milió de tutsis. Els problemes de Ruanda es van estendre després al Zaire, on centenars de milers de refugiats hutus van ser víctimes de les polítiques ètniques de l'Àfrica central.
LLATINOAMÈRICA: ÈXODE RURAL, CAOS URBÀ
La història recent de Llatinoamèrica està conformada per l'emigració de desenes de milions de camperols cap a les àrees urbanes. Molts s'hi veuen abocats per la pobresa, ja que les terres més bones són en poder d'una minoria rica. Alguns es neguen a rendir-se: els indis de l'Amazones lluiten per restar als territoris tribals, els rebels zapatistes volen recuperar terres desaprofitades al sud de Mèxic, el Moviment dels Sense Terra, al Brasil, gosa ocupar latifundis privats malgrat la repressió. Per a la gran majoria, però, la batalla està perduda. Els pobles de muntanya a l'Equador són poblats de dones i infants, els homes han emigrat. I la conseqüència de tot plegat són unes vastes metròpolis ingovernables, com Ciutat de Mèxic i São Paulo, envoltades de poblats de barraques atapeïdes d'immigrants, i en les quals fins els privilegiats pateixen el setge de la violència urbana.
ÁSIA: EL NOU ROSTRE URBÀ DEL MÓN
La fugida de les àrees de pobresa rural ha format un nou perfil urbà al continent. Per als camperols de l'estat indi de Bihar, els grangers de l'illa filipina de Mindanao o els pescadors vietnamites, les ciutats actuen com uns imants irresistibles. De Xangai al Caire, d'Istanbul a Djakarta, de Bombai a Manila, l'emigració (ajudada per les altes taxes de natalitat) ha fet que sorgeixin unes megalòpolis d'escala solament comparable a la de Ciutat de Mèxic o São Paulo. Però, a l'Àsia, el canvi s'ha produït més ràpidament fins i tot: d'una manera gairebé simultània, hi han florit unes enormes barriades de barraques i uns centres financers flamants. Xangai, per exemple, s'ha transformat tant, en poc menys d'una dècada, que gairebé no es reconeix. Les condicions de vida de les últimes anades d'immigrants són precàries, però gairebé tots estan convençuts d'haver fet un pas més cap a una vida millor.
NENS D'AVUI: DONES I HOMES DEL NOU SEGLE
Aquests nens són com les desenes de milions que podem veure en els poblats de barraques, els campaments de refugiats i els assentaments de camperols que s'escampen per Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia i Europa; en aquest sentit, van ser triats a l'atzar. Però també mantenen una individualitat orgullosa, perquè la decisió de ser fotografiats va venir d'ells.
Un bon dia, van veure un estranger amb una càmera i van precipitar-se sorollosament cap a la novetat. En canvi de permetre al visitant de treballar amb calma, se'ls convidà a col·locar-se en fila per tal de ser retratats. La seva actitud canvià de sobte. Un a un, s'enfrontaven a la càmera i decidien de quina manera serien fotografiats.
En qualsevol situació crítica, els nens en són les principals víctimes. Són intrínsecament innocents, ja que no posseeixen cap control sobre el seu propi destí. Malgrat que la història sigui la del seus pares, experimenten i narren les seves vides a la seva manera. El vestit, el posat, l'expressió i els ulls d'aquests nens ens parlen de tristesa i de sofriment, però també d'humor i d'esperança. Al menys això volem imaginar.
En realitat, només podem imaginar el que senten. Si més no, els veiem com van voler ser vistos. Dempeus, sols a l'univers de la fotografia. I potser per primer cop en la seva jove vida, han tingut l'oportunitat de dir "jo sóc".
Més informació: (l'estic buscant... ;-) )
Comentaris