Grècia...

Feia molt de temps que planejava tornar a Grècia. Hi havia estat el 1998 però, aleshores, la sensació que em va deixar va ser de mal regust de boca i estada "fracassada". A finals de juny del 1998 a Atenes m'havia enxampat una onada de calor amb màximes de més de 42 º (eren notícia a la premsa local) i mínimes de 30 º i vaig dormir molt malament en un alberg on les garanties de seguretat i higiene eren mínimes. A més a més la ciutat estava potes enlaire per les obres anteriors a les Olimpíades que la ciutat acolliria l'estiu del 2004. El cas és que veníem molt cansats d'un viatge de moltes hores en tren i barco des de Budapest. Des del matí del dia 29 de juliol que ens havíem llevat a la capital d'Hongria portàvem més de 48 hores fent kilòmetres i hores en tren i barco. La ruta va ser un pèl complicada... La intenció inicial era aprofitar les possibilitats del bitllet Interrail per fer un salt enorme entre Budapest i Atenes, els dos punts bàsics del viatge que féiem aquest estiu. Una part eren les ciutats imperials de Munic, Viena i Budapest i, la definitiva, Atenes i Grècia en general. Després, doncs de més de 2 dies i mig viatjant per l'Adriàticen el que segurament és la ruta marítima més llarga d'Europa -la Venècia-Patras- en què vam conèixer tot de gent (i ballar el sirtaki en una memorable vetllada en alta mar...). A l'estació de Budapest, quan vam veure el tren que -via Belgrad i Sofia- anava cap a Grècia, vam tenir una mena d'atac de comoditat, que no de pànic, i ens vam estimar arriscar-nos a anar a Venècia i provar de trobar passatge al ferry que des d'allà et porta plàcidament a la costa oest de Greia. Va valer la pena. L'entrada a l'Hèl.lade et fa gaudir del panorama de les Illes Jòniques, entre elles la mítica Ítaca , i acabes arribant a Patres després d'un trajecte per mar tranquil, còmode i segur. De manera que vam arribar a Atenes la matinada del 30 al 31 de juliol.

A l'autobús des de Patres primer contacte amb la mentalitat grega. Les carreteres de dos carrils passen a ser de tres carrils, no per ampliació sobtada al nostre pas de la calçada, no!. Simplement la gent s'inventa una mena de carril "ràpid" enmig de la línia contínua i no saps si prendre-t'ho estoicament o convertir-te al Catolicisme (o a l' Ortodòxia per fer honors als amfitrions...) i pregar a arribar sa i estalvi a la capital no el més aviat possible (que tampoc es respecten els límits de velocitat) sinó arribar no importa quan, però arribar al cap i a la fi.



Passada la ruta de Megara, on afortunadament la carretera, a mesura que t'apropes a Atenes, es converteix en una moderna i eficient autopista de 3 carrils per sentit de circulació, notes que estàs aprop de la metròpoli grega per l'aparició de la contaminació lumínica i la xardor ambiental que emet la gran ciutat. Atenes té un clima espantós a l'estiu i, ficada en una vall entre muntanyes de més de mil metres, el creixement desmesurat no fa res més que crear una bombolla de calor que es regenera tota sola si no bufa vent. Atenes és una de les ciutats més contaminades d'Europa i el seu clima a l'estiu l'exagera. I, passada la última pujada, baixant ja per la perifèria, vaig començar a mirar a l'horitzó, volia tenir el primer contacte visual amb l'Acròpòli, i no vaig trigar a veure'l, en la llunyania d'una de les avingudes que travessen l'enorme ciutat...

Molt interessant va ser la visita al Teatre d'Epidaure, de la qual adjunto un vídeo i m'estalvio les paraules que no serien sinó que tòpics i redundància innecesssària.



(continuarà)