Benvinguts a la RSEUA (República Socialista dels Estats Units de Nordamèrica)... ***

Cases "victorianes" a Chelsea, Londres. Tornem a abans de la Revolució Industrial? De què han servit els darrers 100 anys de conquestes socials i drets civils?

El 1991, quan l'URSS va desaparèixer, la gran majoria dels sociòlegs i comentaristes polítics va pensar que el
Capitalisme havia triomfat definitivament sobre el
Comunisme. El sistema econòmic-polític representat pels Estats Units, Europa Occidental, les antigues colònies britàniques, Japó i els països de la Conca del Pacífic havia produït clarament una vida millor per als seus ciutadans que el comunisme soviètic i les diverses dictadures asiàtiques, africanes i llatinoamericanes que havien imitat moltes de les característiques organitzatives i ideològiques del món soviètic.
Els anys de plom, els anys 70, van veure una successió de revolucions i contrarrevolucions (Xile, Cuba, Nicaragua, El Salvador, Vietnam, Afganistan, El Congo, Etiòpia...) en què, clarament, la partida la va guanyar el Capitalisme en el seu aspecte més depredador. Només a Europa Occidental, els anys de plom van deixar, gràcies a l'Eurocomunisme i la Guerra Freda el que s'ha anomenat Economia Social de Mercat o
Estat del Benestar Social Europeu. Arreu del món l'anomenada Escola de Xicago ha acabat imposant des d'aleshores l'ortodòxia del Lliure Mercat i la manca de control absolut del Capital per part de l'Estat i la Ciutadania. La URSS, per mitjà del seu darrer president, Mikhaïl Gorvatxov va intentar aplicar un model semblant als de l'Europa Occidental: un sistema equilibrat entre l'economia estalitzada i la llibertat de mercat, capitals i producció. Com sabem no se'n va sortir.
Durant aquestes dues dècades, doncs, hem assistit al triomf del Lliure Mercat en la seva vessant més extrema que coneixem com Neolliberalisme i que, ideològicament, està sostesa pels anomenats Neocon. Sembla evident que en menys de dues dècades els que creien en un equilibri entre el Capitalisme més extrem i certs "drets socials" s'han vist superats i, ara, amb aquesta crisi dels especuladors, sembla que, evidentment el Sistema Europeu del Weltfare State està sentenciat...

Què tal anar-se'n fet a la idea de les 65 hores laborals que vol aprovar la UE?



Durant l'actual Crisi de les Subprime a les ciutats dels Estats Units ha reaparegut el fenomen dels "campers" o Nickelsville, famílies de classe mitjana que en no poder pagar la hipoteca s'instal.len en rulots o tendes de campanya

No us ho perdeu: Nickelsville, EEUU: Cientos de personas sin casa viven en carpas y buscan dónde vivir

Divuit anys més tard, el món sofreix una incertesa político-econòmica com no s'havia vist des de la Gran Depressió dels anys trenta. Com a conseqüència del creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic, el món s'enfronta a una competència sense precedents pels limitats recursos naturals del planeta Terra. Així mateix, hi ha múltiples incerteses noves, derivades del canvi climàtic i de les perspectives que la manipulació genètica i la nanotecnologia puguin alterar dràsticament les condicions de la vida humana. I a més de tot això, no hi havia tantes hostilitats de tipus religiós i nacionalista en tot el món, en forma d'atemptats suïcides gairebé diaris i guerres innecessàries (per decisions incompetents), des de les guerres de religió del segle XVII.
Ara mateix la Generalitat està congelant molts i molts projectes. I la Llei de la Dependència continua sense aplicar-se, l'escola pública va justa de recursos, materials i personal, per tenir visita amb un especialista hi ha llistes d'espera de sis mesos, la justícia triga anys a resoldre plets rutinaris, etc...
Ens hauríem de parar a pensar "qui prodest" (qui en surt guanyant d'això dit tal qual, perquè sempre hi ha 'algú' que en surt guanyant...???

Privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues
Ja que queda clar que, després de 15 anys de rearmament del sistema capitalista, de desinversió en el sector públic quan no directament privatització al.legal de serveis bàsics (aigua, gas, telefonia, serveis sanitaris, educatius, etc.) ara és una autèntica presa de pèl que amb el capital públic s'estigui frenant que els especuladors s'enfonsin?
Als Estats Units ja ha aparegut el fenomen de gent que ha hagut de tornar la clau de la seva casa al banc per no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense treball i haver estat encausada per imapgament. Comença a haver famílies que s'instal.len a "fer càmping" als parcs de les ciutats... Perquè ja són milions de persones que viuen històries amb finals previsiblement d'aquesta mena. I, parlem clar, no era senzillament escandalós que durant els darrers anys els mileuristes amb contractes en precari estiguessin consumin molt per damunt de les seves possibilitats i, a sobre, hipotecant-se pel 100 % del valor real de la seva renda mitjana!???

***El títol no és una idea meva ni cap provocació gratuïta, és una encertada metàfora que ha aplicat en un dels articles més interessants sobre "el que està passant" -publicat al The Guardian, per l'economista Nouriel Roubini i titolat
Public losses for private gain (Pèrdues públiques per guanys privats)