2012, la certitud final del negre túnel

És lamentable comprovar que després de 3 anys continuem igual i anem a pitjor. No hi ha llum al final del túnel. I no és una frase fàcil. És una crua realitat. I les idees i interpretacions sobre el que està passant amb aquesta 'crisi' són superades mes a mes, amb una mena de vertigen històric i amb un caire histèric. L'histerisme de la història? No sé, fa tres anys algú hagués pensat que ens podríem plantejar que potser l'Euro desaparegués com no s'està de repetir 'l'òrgan oficial' del Capitalisme Liberal Anglosaxó, The Economist, l'11 de l'11 de l'11?. Avui fa 10 anys que l'Euro va entrar en les nostres vides. Va ser la nit de Cap d'Any del 2002 en què ens van repartir aquells sacs amb uns quants euros per pagar les consumicions de la nit i vam comprovar que al Regne d'Espanya a picardia de sempre sobrevivia a l'Europa de la moneda única i que un euro no eren 166 pessetes sinó 100. Tots recordem com el menú que costava 800 pessetes va passar a costar 8 €; el cafè de 100 pessetes va passar a 1 €, la cervesa de 125 pessetes a 1,25 €, la peça que valia 3.000 pessetes passava a 30 €, i tots els canvis es feien en base a 1 euro = 100 pessetes. Tots els diaris en rememoren l'efemèride, l'Ara exemplifica com psicològicament un euro va substituir la moneda de 100 pessetes. Durant aquesta dècada passada dues generacions senceres ens hem convertit en mileuristes i durant la crisi recent un fotimer de gent, esgotades les prestacions d'atur, sobreviu amb 400 euros de paga de renda mínima que, recentment ha estat prorrogada sis mesos mes però que un economista que s'ha convertit en una de les cares de la crisi, Santiago Niño Becerra, va predir que els 400 euros arribaven per quedar-se per sempre més. El mateix economista que prediu que només un 30 % de la població tindrà feina estable al llarg de la seva vida i que el 70 % restant malviurà encadenant feines en precari amb temporades a l'atur. M'ho diu a mi? Els que vam iniciar la nostra 'vida laboral' a la dècada dels 90 hem conegut pel cap baix 3 crisis i en una reunió de 10 persones al voltant dels 40 anys tothom ja ha passat per 3, 4, 5 feines en la seva trajectòria i tothom ha estat un o dos cops a l'atur en menys de 15 anys. On és la novetat? Aquest 2012 ens haurem de treure la vena dels ulls i haurem de demanar en justa conrrespondència que ens diguin la 'veritat', no?

La mateixa normalitat amb què assumim que els caixers automàtics siguin ocupats cada cop per més indigents o que als supermercats a l'hora de tancar hi hagi cua per remenar la brossa com explica aquest article de Tercer Sector.en la certitud de què el que semblava una anomalia fa pocs anys sigui finalment una rutina, la 'normalitat'?

Contemplo amb amargor que vaig començar fa 4 anys explicant el que va passar amb el rescat de la Banca de Wall Street i recordo com l'any passat escrivia sobre el segon mal any, i en comença el tercer...

sobre el 'rescat de la Banca' el 2008

La caixa negra (la crisi)

Optimisme malgrat la crisi en el 2009

2011, lo segon mal any



Arriba un moment en què a un no se li acut res més que mirar el mar un 31 de desembre, aquí, ara a Mataró, i intentar esbrinar si tot se n'anirà a n'orris i com serà la 'tempesta perfecta' que alguns economistes presagien per aquest 2012. O, com ara, la tarda del dia 1, repassar les pàgines del Vivir de La Vanguardia, entretenir-se a llegir les prediccions astrològiques per l'any dels 12 signes i quedar-se amb la frase de l'astròloga que resumeix el panorama global dient que els planetes estan, "si fa no fa, colocats igualment que durant el Crack del 29".