#25N l'Holanda del Sud? la Bèlgica!
Bèlgica és el país del que es fan acudits a França, si fa no fa és el seu Lepe. Com els irlandesos són víctimes de l'humor àcid anglès. I els belgues són aquell poble amb un galimaties territorial, institucional, demogràfic i cultural que fa que, per exemple, es puguin passar sense govern quasi un any. De fet n'ostenten el rècord.
Durant la campanya electoral un dels arguments més pregonats era que una Catalunya independent, pel tarannà comercial i la situació geoestratègica -infrasctructures, pol loǵistic de la Mediterrània i entre Orient i Europa- seria més o menys com l'Holanda de la Mediterrània. I que si el nostre PIB seria semblant al de Dinamarca o superior al d'altres països mitjans com Portugal, Grècia o Irlanda. Ens vam arribar a sentir que si igualaríem en renda per càpita a la mateixa Suècia o que si quedàvem fora de l'Euro no passava res, els estats més rics del continent són Noruega i Suïssa i no formen part ni de la UE ni de la moneda única. I molts ens ho crèiem i les dades objectives no són mentida si ahir eren rigorosament certes.
Però en cap cas sentíem la comparació amb Bèlgica, un país de la mesura quasi exacta de Catalunya i, possiblement, en termes econòmics, demogràfics i culturals -llatí en la seva meitat valona- més semblant a Catalunya. Un país migpartit per la meitat culturalment i amb dues comunitats territorials, flamencs de parla holandesa i valons de parla francesa, que no es barregen i també amb una minoria alemanya que equivaldria si fa no fa a la nostra Vall d'Aran (significatius els resultats de l'Aran si ens imaginem com votarien en un referèndum d'autodeterminació...) i amb una composició del sistema de partits, per causes territorials i identitàries enormement fragmentada. Es comparen sovint els casos de Flandes i de Catalunya i se'ls posa al sac juntament amb el Quebec, Escòcia i el País Basc com el de próximes nacions en procés de decidir o d'autodeterminació. Però en el detall cap d'aquestes nacions s'assembla a les altres. A Escòcia per exemple la llengua nacional, el gaèlic, està arroconada en unes quantes illes i altiplans del nord i no és casus belli de l'independentisme; a Euskadi tenen un seriós problema de territorialitat i el terrorisme ha migpartit la societat per raons impossibles d'imaginar a Catalunya. El Quebec queda massa lluny per fer comparacions i el Canadà és una barreja curiosa del laissez faire britànic amb un toc d'estat del benestar europeu particularment notori al Quebec.
I mai no es va comparar Catalunya amb Bèlgica. Em temo perquè la comparació no agradaria. De Bèlgica no crec que interessi copiar el comunitarisme territorialitzat, el sistema institucional enrevessat i la inherent inestabilitat política al galimaties belga.
Però perquè no mirem altres coses poc conegudes dels belgues com ara que són una mena de llatins del nord. De fet entre els funcionaris de la UE la vida de Brussel.les, tot i el clima, passa per ser una de les més 'mediterrànies' de l'Europa atlàntica. A l'inrevès dels catalans que, diuen, som un poble del nord al sud... per allò de treballadors, seriosos, 'tancats'...
Dels belgues els francesos en fan broma, molta broma. Com els de Lepe. Un ironia que, sovint, és viscuda com a despreci pels belgues, particularment pels valons. Ens son això? De fet diuen que sota l'aparença d'un poble pacífic, sorneguer i un tant apàtic s'amaga gent confiable, seriosa i gens ximple. Ens sona això també? Diuen que quan un belga t'obre el cor i la porta de casa seva ho fa per sempre. Una altre cop sembla que això ens podria sonar oi?
Finalment, només cal que pensem en alguns detalls que passen desapercebuts quan parlem de Bèlgica: el port d'Anvers forma part d'un clúster juntament amb el de Rotterdam que, tots dos junts, són amb diferència el pol logístic més important d'Europa i dels 3 més importants del món. És, a grans trets, com si Barcelona ajuntés forces amb el seu més gran competidor a la Mediterrània (Gènova? Marsella?) i conformessin un pack logístic en comptes de competir. Crec que, un altre cop, ni amb la pròxima connexió ferroviària amb gran velocitat entre Barcelona i França (es parla que el primer trimestre del 2013 ja circularan els TGV entre Barcelona i París sense transbordaments, com ara, a Figueres) ningú s'ha parat a pensar en això. Més aviat continua havent una obsessió malaltissa per evitar que València guanyi posicions cosa que de fet, per raons òbvies -és el port natural de Madrid- no té perquè preocupar Barcelona.
 |
| El Manneken Pis vestit de català l'11 de Setembre, foto (c) |
Durant la campanya electoral un dels arguments més pregonats era que una Catalunya independent, pel tarannà comercial i la situació geoestratègica -infrasctructures, pol loǵistic de la Mediterrània i entre Orient i Europa- seria més o menys com l'Holanda de la Mediterrània. I que si el nostre PIB seria semblant al de Dinamarca o superior al d'altres països mitjans com Portugal, Grècia o Irlanda. Ens vam arribar a sentir que si igualaríem en renda per càpita a la mateixa Suècia o que si quedàvem fora de l'Euro no passava res, els estats més rics del continent són Noruega i Suïssa i no formen part ni de la UE ni de la moneda única. I molts ens ho crèiem i les dades objectives no són mentida si ahir eren rigorosament certes.
Però en cap cas sentíem la comparació amb Bèlgica, un país de la mesura quasi exacta de Catalunya i, possiblement, en termes econòmics, demogràfics i culturals -llatí en la seva meitat valona- més semblant a Catalunya. Un país migpartit per la meitat culturalment i amb dues comunitats territorials, flamencs de parla holandesa i valons de parla francesa, que no es barregen i també amb una minoria alemanya que equivaldria si fa no fa a la nostra Vall d'Aran (significatius els resultats de l'Aran si ens imaginem com votarien en un referèndum d'autodeterminació...) i amb una composició del sistema de partits, per causes territorials i identitàries enormement fragmentada. Es comparen sovint els casos de Flandes i de Catalunya i se'ls posa al sac juntament amb el Quebec, Escòcia i el País Basc com el de próximes nacions en procés de decidir o d'autodeterminació. Però en el detall cap d'aquestes nacions s'assembla a les altres. A Escòcia per exemple la llengua nacional, el gaèlic, està arroconada en unes quantes illes i altiplans del nord i no és casus belli de l'independentisme; a Euskadi tenen un seriós problema de territorialitat i el terrorisme ha migpartit la societat per raons impossibles d'imaginar a Catalunya. El Quebec queda massa lluny per fer comparacions i el Canadà és una barreja curiosa del laissez faire britànic amb un toc d'estat del benestar europeu particularment notori al Quebec.
I mai no es va comparar Catalunya amb Bèlgica. Em temo perquè la comparació no agradaria. De Bèlgica no crec que interessi copiar el comunitarisme territorialitzat, el sistema institucional enrevessat i la inherent inestabilitat política al galimaties belga.
Però perquè no mirem altres coses poc conegudes dels belgues com ara que són una mena de llatins del nord. De fet entre els funcionaris de la UE la vida de Brussel.les, tot i el clima, passa per ser una de les més 'mediterrànies' de l'Europa atlàntica. A l'inrevès dels catalans que, diuen, som un poble del nord al sud... per allò de treballadors, seriosos, 'tancats'...
Dels belgues els francesos en fan broma, molta broma. Com els de Lepe. Un ironia que, sovint, és viscuda com a despreci pels belgues, particularment pels valons. Ens son això? De fet diuen que sota l'aparença d'un poble pacífic, sorneguer i un tant apàtic s'amaga gent confiable, seriosa i gens ximple. Ens sona això també? Diuen que quan un belga t'obre el cor i la porta de casa seva ho fa per sempre. Una altre cop sembla que això ens podria sonar oi?
Finalment, només cal que pensem en alguns detalls que passen desapercebuts quan parlem de Bèlgica: el port d'Anvers forma part d'un clúster juntament amb el de Rotterdam que, tots dos junts, són amb diferència el pol logístic més important d'Europa i dels 3 més importants del món. És, a grans trets, com si Barcelona ajuntés forces amb el seu més gran competidor a la Mediterrània (Gènova? Marsella?) i conformessin un pack logístic en comptes de competir. Crec que, un altre cop, ni amb la pròxima connexió ferroviària amb gran velocitat entre Barcelona i França (es parla que el primer trimestre del 2013 ja circularan els TGV entre Barcelona i París sense transbordaments, com ara, a Figueres) ningú s'ha parat a pensar en això. Més aviat continua havent una obsessió malaltissa per evitar que València guanyi posicions cosa que de fet, per raons òbvies -és el port natural de Madrid- no té perquè preocupar Barcelona.
Comentaris