Vull que la primera incursió que faig en aquest magnífic espai, el bloc Des de la Mediterrània, al
qual he estat convidat a participar serveixi per evocar la Mediterrània,
aquest mar que és al centre de la nostra percepció del món i que dóna
nom a aquest bloc. Un mar que de vegades ens porta la llum, el gust per
la bona vida i el plaer dels sentits i, més sovint del que voldríem, un
mar de maldecaps. Mentre escric aquestes línies tinc un conegut, Nawal,
patint per la seva família que viu a l'altra banda de la nostra mar, a
la trimil.lennària Tartús, costa de Síria, per un conflicte que va camí d'enquistar-se. I no és l'únic conflicte en aquest pont de la mar blava.
No estan curades les ferides de les guerres dels Balcans ni encara
menys dels de Palestina, el Líban, Algèria, Líbia i mentre escric
aquestes línies a Egipte un país dividit vota una constitució que podria
fer tornar a l'Edat Mitjana els costums del país. De la terra de Nawal,
restaurador catòlic maronita a Gràcia, ens arriben imatges dia rere dia
d'esfereïdors combats i matances. I ahir em deia que porta 10 anys a
Barcelona i res el fa sentir més a casa que una passejada per la
Barceloneta. I que troba la pau, aquests dies, quan penja el telèfon
després de parlar amb sa mare, asseient-se a l'espigó de la platja del
Bogatell...
Aquest
mar de pau neix amb la violència dels elements. Serà aquest el ying i
el yang de la nostra mar? Fa uns 4 milions d'anys -sí, ja sé, no pas
abans d'ahir...- un terratrèmol catastròfic a Gibraltar va dividir la
terra entre Europa i Àfrica. Aquest esdeveniment geològic que Josep Pla
adjectivaria de còsmic va formar la cascada més gran que ha existit en
la història de la Terra. Va permetre l'Oceà Atlàntic caure en una
depressió enorme, fins l'aleshores un estèril i pedregós fondal semblant
al desert del Sàhara, i acumular les aigües i formar el que avui
coneixem com la Mediterrània. I va nèixer el nostre mar. És impossible
d'entendre tal i com la coneixem la cultura d'Occident sense les
aportacions dels pobles mediterranis. Aquí es barregen les aportacions
de la cultura clàssica, les tres religions monoteistes i l'esperit
pactista i comercial, de fenicis que en diuen les males i bones
llengües. Aquest mar estès d'est a oest, ens ha comunicat amb els pobles
de l'Àsia central a través del Bósfor i amb els l'Índic a través dels
països aràbigs i n'ha canalitzat les idees d'una banda a l'altra.
Aquesta ha estat, doncs, la cascada, el riu, el pont de mar blava (perdó
per repetir-me però l'expressió ha fet fortuna) que de debò ha marcat
la història d'aquest mar entre terres: una allau de gents, parles, idees
i creences. Amb més de 6.000 quilòmetres de costa que envolten un mar
relativament tranquil, amb nombrosos ports naturals i centenars d'illes
per trencar els viatges llargs de la mar, la Mediterrània sembla que
sigui l'ambient ideal per a l'evolució dels complexos patrons de la
civilització. L'historiador britànic John Julius Norwich diu que és un mar de trobades i conflictes
entre civilitzacions. I en aquest extrem nordoccidental els catalans
ens hem caracteritzat per fer de cruïlla entre el món pròpiament
mediterrani, l'ibèric i l'europeu. I ja des del principi, amb les assemblees de Treva i Pau,
vam contribuir de forma decisiva a traslladar a la política allò que
se'ns dóna més bé als mediterranis: el negoci, l'intercanvi i el
mestissatge.
Aquestes condicions van portar a una explosió sense
precedents de la creativitat humana i el naixement de les grans
civilitzacions de l'antiguitat. L'Edat Mitjana no va ser pas en rigor a
la Mediterrània l'època fosca i tràgica que pinten les fàbules i mites
europeus. Cert que havia desaparegut Roma, però Bizanci i l'Islam en són
dignes hereus de l'època clàssica. I aquí comencen a dir la seva els
catalans. Amb aportacions cabdals a la història de la Mediterrània. A
escala històrica ens incorporem tard, no abans del segle X, i arrecerats
més entre les muntanyes del Pirineu Oriental que no pas amb vocació
marítima. Una vocació que, com explica Pierre Vilar
a la seva imprescindible Història de Catalunya , ben d'hora mira tant a
l'est -la Mediterrània- com al nord - Europa. Les lletres catalanes
neixen estretament lligades al que anomenem Carolíngia i, de fet, la
primera llengua dels Comtats catalans que avui en dia anomeraríem
'vehicular' als monestirs -únics centres de cultura aleshores- després
del llatí serà l'occità. Però la cultura monàstica
ben aviat se n'adona que per estar al dia, de la mateixa manera que al
segle XX qui ha pogut ha anat a estudiar a les universitats americanes o
angleses, cal mirar al sud, a l'est. Mediterrània enllà. La recuperació
del llegat clàssic, el de les antigues Grècia i Roma, que es produeix
al Renaixement no s'entèn sense el filtre que en fan els àrabs, els
jueus errrants i Bizanci. I és gràcies a això, i les caravanes i les
gal.leres o les croades, però no només, que es produeix l'eclosió de
l'Humanisme. I les lletres catalanes del segle XIII i segle XIV en són
un testimoni.
Des de ben d'hora les lletres catalanes neixen en
contacte amb l'àrab, aleshores vehicle de l'Edat d'Or del Califat de
Còrdova i, tot i que la poesia trobadoresca i la influència occitana ens
farien creure que els catalans vivien mirant al nord, la realitat
sovint desmenteix aquest tòpic. I tant d'hora com al segle XIII els
mallorquins Ramon Llull -que no necessita presentació- i Anselm Turmeda,
amb prou feines referenciat als manuals de Literatura de l'Eso, prenen
consciència del nivell de la llengua i cultura àrabigues i hi beuen i
aboquen al català el coneixement que estan desenvolupant els islàmics.
És així com aquest frare franciscà, desenganyat de la societat
occidental i del cristianisme, va arribar a convertir-se a l'islam i va viure com a musulmà a Tunis
(moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de
l'època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab,
sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran
difusió en els països de parla catalana i està, en l'actualitat
injustament oblidat. En el llindar del Romanticisme, encara un català, Ali-Bey, o més concretament Domènec Badia i Leblich, seguiria
les passes de Turmeda o Llull en una epopeia personal que si hagués
estat anglès deixaria petita la història de Lawrence d'Aràbia. Mereix
sens dubte que cliqueu a l'enllaç per conèixer les aventures d'aquest
erudit català que va fer d'espia, aventurer i explorador del segle XIX i
del qual ens queda poca cosa més que el rècord en un carrer petit de
l'Eixample de Barcelona. D'Ali Bey, si de cas, en parlaré en un article
posterior.
I no deixa de ser menys important que el dret marítim medieval fos condicionat fortament pels Consolats de Mar, de fet, l¡’expansió i supremacia del comerç català medieval , amb els Consolats de Mar arreu d’Europa, té com a conseqüència que el dret marítim català transcendeixi les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l’Atlàntic. El codi jurídic elaborat sobre les bases dels costums marítims de Barcelona,
Així doncs, i per concloure, les dues aportacions més importants dels
catalans, que no són menors, es basen en la tradició pactista i
comercial: les assemblees de treva i pau i els consolats de mar van
estendre’s de la Mediterrània a l’Europa medieval i subssistiren fins
ben entrat el segle XVI.
Així doncs, quan parlem de la vocació mediterrània i de
la influència que les cultures de la conca han exercit sobre els
catalans hem de ser curosos i posar les coses al seu lloc. I la
reconcialiació i el deixar apriorismes amb les cultures del sud i l'est
de la conca són ineludibles. De la mateixa manera que ens agrada
veure'ns a nosaltres mateixos com els holandesos del sud -jo tinc els meus dubtes
- no em queda res que assegurar que a escala Mediterrània som un de
tants pobles, en una època concreta de la nostra història, aquella que
ens portarà a Ítaca...? i per encarar el futur hem de reconèixer el
nostre passat. Al cap i a la fi no és Barcelona seu permanent de la de
moment poc reeixida i, personalment penso que inútil, Unió per la Mediterrània?
Albert Pérez Bea
NOTA: En el proper capítol parlaré de les relacions de la cultura catalana i la italiana.
"A man who does not think for himself does not think at all." Oscar Wilde va dir que "un home que no pensa per ell mateix no pensa en absolut". In/formació, apunts, reportatges, cròniques i d'altres comentaris des del 2005
Wikipedia
Resultats de la cerca
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Què és i com estudiem la Geografia?<br />
Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...
-
A partir del 1492, quan Cristòfor Colom arriba al que poc després anomenem Amèrica, una catàstrofe humanitària va esdevenir-s...
-
Des dels inicis de la civilització urbana i l'aparició de les primeres entitats estatals, amb unes institucions i lleis def...
-
Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...
1 comentari:
Jo crec que les fronteres, aquesta zona que es limita d'un cert territori esta malament.
sempre estem parlant de diversitat, cambiar... a la vida actual encara hi ha prejudicis que ens separen als humans, i en alguns casos no tenen drets, que és encara pijtor. Diem de haver evolucionat molt, però certament no fem res per cambiar això, les fronteres per a mi no les haurien d'imposar.
Publica un comentari a l'entrada