UN ERASMUS ALS 90, A PROPÒSIT DEL BREXIT...
A principis dels 90
vaig aconseguir una Beca Erasmus per anar completar estudis a la
universitat més antiga d'Europa i per tant del món, Bolonya. Vaig
fer matèries de Comunicació, Sociolingüística, Literatura
Italiana, Semiòtica -amb Umberto Eco, RIP- i Història dels Imperis.
Matèries inexistents en l'anodí currículum a què ens condemnava
als estudiants de periodisme humanístic-social la facultat de
Bellaterra.
 | |
| Bolonya |
Vaig trobar un pis
d'estudiants en una escapada feta des de Roma, on ja feia anys que
vivia la meva germana i m'hi vaig instal.lar just el dia anterior de
començar el curs. La beca Erasmus en pessetes no donava per arribar dies abans i anar "de vacances", ja coneixeria la meva nova ciutat fent vida "normal" havia pensat. També tenia clar que no volia conviure amb
connacionals meus i que l'oportunitat de compartir experiències amb
d'altres europeus en el dia a dia era tan o més important que els
estudis.
I així va ser com el dia 4 d'octubre del 93 entrava,
l'últim, arribant exhaust amb 6 hores de retard en un tren de Roma afectat per una vaga, a la
meva habitació d'estudiant en un pis on hi viuríem durant tot un
curs un italià que estudiava Física Nuclear, que mai es quedava el
cap de setmana; un estudiant de Política de Hannover, descendent
d'oriünds dels territoris alemanys ara polonesos després de la
IIGM; un punk de Berlín estudiant d'Economia, anticapitalista,
porrer i penjat a part iguals; un anglès de Brighton estudiant a la
London School of Economics anomenat de cognom Lloyd i que des del
primer moment va fer gal.la del seu «English sense of humour» i de
l'orgull de casta, dient-nos, tal qual, que entre els seus ascendents
hi havia un rei d'Anglaterra medieval. A tant es remuntava el seu
«pedigrí» de classe social. Els alemanys no van explicar res dels
seus orígens i jo vaig explicar que aquella cosa que sentien quan
parlava per telèfon amb els meus no era espanyol sinó català. Un
«dialetto?» van preguntar. I jo, no, una llengua, cooficial i
parlada per uns quants milions de persones que no pagesos, val macos?
El més gran del pis
era jo. Perquè amb l'antic BUP nosaltres començàvem la carrera un o dos anys més tard que la resta d'europeus i a més aquí encara es feia la "mili", en el meu cas la prestació social substitutòria. Jo també era l'únic que ja parlava l'italià en arribar a Bolonya a
part del futur físic nuclear d'Imola. Quan vaig veure els alemanys
intentar parlar en un anglès insofrible amb el pijo de Brighton,
vaig proposar que ja que havíem de viure durant un any a Itàlia i
ells l'havien d'aprendre la llengua del país, sinó seria pràctic i
lògic que la llengua de comunicació a casa fos la de Dante. I van
acceptar. Vaig ensenyar-los a esbandir els plats, ja que havia
observat escandalitzat que després d'ensabonar-los i acariciar-los
que no refregar-los amb el fregall els eixugaven amb el drap de les
mans sense passar-los per l'aigua... I vaig demanar-los també de no
oblidar-se d'escombrar els racons. Ells, acostumats a les seves
inefables moquetes no entenien que els bitxos proliferen en un clima
on a l'estiu se superen sense problema els 35 º i aquell octubre
l'estiu es resistia a marxar de la Planura del Po. De fet no hi va
haver tardor i en dues setmanes vam passar dels més de 25 º als 5 º
i la neu i la boirada tradicional de la gran planura al peu dels
Alps. I, molt important, vam decidir, com menjaríem. Ja el primer
matí sobtava veure les diferències en l'esmorzar.
Jo, un cafè amb
llet i quatre galetes, com l'italià. L'anglès podia menjar una
hamburguesa o un frankfurt amb cereals amb melmelada i els alemanys
s'asseien amb parsimònia a fer torrades, menjar iogurt agre, devorar
formatges cremosos i llet encara més cremosa. S'hi passaven una hora
llarga esmorzant mentre l'italià i jo ja sortíem cap a la primera
classe del dia. A l'hora de dinar l'alemany posava mostassa als
espaguetis, a l'anglès el vaig veure barrejar-los amb quetxup i fins
tot melmelada o salsa barbacoa i l'italià i jo ens enteníem
perfectament en les respectives tradicions culinàries. Viure amb un
barceloní per ells era sinònim de «tortilla» i al telèfon ma
mare es va preocupar d'ensenyar-me a mesurar bé l'oli, les patates i
l'ou. I la truita de patates es va convertir en un àpat freqüent.
Tots vam convertir la pasta a la capital de la cuina italiana en la
base de dieta de la casa i vam afegir incorporacions dels altres no
desagradables a algú: jo el pà amb tomàquet i com no Mortadel.la
de Bolonya; l'italià el ragú de la regió que ens acollia; els
alemanys la col i l'anglès... l'hindú arròs al curri.
El primer conflicte
va sorgir al cap de la setmana. Com es faria un fons comú si no
tothom dinava i esmorzava igual i només el sopar era compartit. Com
dividir el pressupost entre bevedors de cervesa compulsius, un
abstemi -el noi local-, un anglès que ens va descobrir la primera
beguda energètica i jo amant del vi? Els alemanys van insistir en la
repartició de despeses igualitària. L'italià i jo, aleshores
encara sota les penoses lira i pesseta, vam dir que era injust pagar
per esmorzars que no consumíem i que per exemple, si pagàvem igual,
ens havíem de cobrar algun benefici, com estar exonerats de la
despesa igualitària de l'electricitat, ja que passàvem el dia fora
de casa mentre els dos alemanys i l'anglès ràpidament van dimitir
de les classes dedicats els uns a les ressaques diàries i l'altre a
fer running pels parcs i pujols que envolten Bolonya.
Al cap d'un mes
l'economia de guerra imposada pels alemanys era clarament injusta
pels dos llatins. L'anglès, que venia amb la moneda més forta
aleshores, la Lliura, es desentenia de les disquisicions dels
continentals. I jo vaig decidir no discutir més del necessari amb
els sempre obtusos alemanys i, si de cas, deixar els temes candents
per la nit quan, bevent cervesa sense treva, es tornaven laxes i
passotes. Però no cedien al xantatge econòmic igualitarista però
injust imposat a la mitja part llatina del pis amb el desentès de la
part anglosaxona. Igual que jo no entenia com al matí quan l'italià
i jo ens llevàvem, havíem d'apartar de la taula de la cuina tota la
resta de la festa de la cervesa diària establerta nit rere nit pels
alemanys. Aviat la casa era un desori. L'italià, condescendent,
feia la seva i, en qualsevol cas, no els havia de patir de divendres
tarda a dilluns nit. Jo, clar i català, els vaig dir que estava fart
de trobar-me la casa feta un niu de merda cada matí. I ells que
quina mania amb la neteja i l'ordre. Van arribar a fer la broma de
«spagnolo orgoglioso». I jo els vaig dir, no macos, barceloní que
vol viure en condicions i que ha vingut aquí, sobretot, a estudiar.
Els vaig comentar que, quan jo tenia convidats a casa havien de
col.laborar amb alguna beguda o menjar. I ells que anaven al súper i
facturaven al compte comú totes les cerveses, snacks i franckfurts
que devoraven ells i la tropa Erasmus que sistemàticament teníem
nit rere nit de rave improvisada a l'ampli saló de la casa. Jo, que
m'incorporava amb el meu vi, assistia a la decadència de la
convivència amb estoïcisme i aprofitava per fer amistat amb els
altres Erasmus i italians que anaven passant per casa. Van conèixer
un noi de l'Aragó, divertit i generós i un cordovès que responia
al canon festiu i relaxat que esperen els teutons dels hispànics.
Qui donava la nota era jo, que separava clarament els meus biorritmes
festius dels estudiantils. Qui era aquell espanyol que gosava
donar-los lliçons d'ordre, gestió i bones formes a ells, alemanys!?
L'italià evitava el conflicte tot esperant que els pugés la cervesa
quatre nits per setmana que ell tres les passava fora. Era pràctic i
intel.ligent l'Edoardo. No pas com jo, idealista i capficat en
convertir allò en un pis que funcionés...
El meu paper anava
quedant en entredit quan vaig fer amistat amb altres catalans, nens
de casa bona de Lleida i la part alta de Barcelona, que venien
explicant que ells no eren espanyols -jo venia d'un ambient ideològic
federalista i proICV-verds...- però que es comportaven com purs
espanyols, farrers i passats de voltes com eren. A costa del
pressupost de casa bona aviat es van donar a la festa i van enredar
els alemanys en projectes de visites a Eivissa i Barcelona on
«fliparien amb les discoteques» i bars de moda. El de Lleida, es
feia portar la xocolata en pedretes per correu postal amagada en
cintes de cassets i va establir un business amb el punk de Berlín.
El que faltava, llevar-me i olorar a porro! Aroma que sempre he
detestat. L'anglès, cordial i polit, va embolicar-se amb una
francesa i aviat venia només a dormir. Arribava, recent cardat, si
no és que cardava amb la francesa al pis, es prenia un refresc i
feia flexions abans de dormir. De vegades venia amb The Economist i
el comentàvem. Vaig millorar el meu anglès llegit i em vaig
començar a interessar per l'economia.
Europa, aquells
mesos, vivia pendent de les guerres dels Balcans. Els alemanys i els
llatins les seguíem preocupats. A Bolonya havíem vist arribar
refugiats de Bòsnia, a només tres-cents km. d'on érem, a l'altre
cantó de l'Adriàtic, un petit llac més que un mar... l'anglès
parlava de la futura intervenció de la RAF o els americans. Els
alemanys deien que ja no s'hi podia fer res només que esperar que es
matessin entre ells i algú perdés la guerra. Era tal la seva
simplicitat. I vam encetar discussions polítiques sota el prisma
d'estudiants projecte de físic nuclear, politicòleg, economistes o
jo, periodista. Almenys, l'actualitat, la seguíem, i les classes,
que van acabar a finals de novembre per una vaga estudiantil
convocada amb «okkupazione» de les classes a tota la ciutat, ens
van regalar, inclòs a mi i l'italià, 3 setmanes abans de Nadal, a
més coincidint amb una llarga nevada i posterior glaçada, moltes
hores de convivència diària a casa. La festa ja no va parar fins
els dies que vam anar marxant cadascú per anar a passar el Nadal.
Els alemanys primer, que celebren Sant Niklas a principis de
desembre, l'anglès va anar a conèixer la família de la francesa
camí de Londres i jo, l'últim.
La nit abans que
marxés el primer vam organitzar un sopar, convidant els de
Barcelona, Lleida, Aragó, altres alemanys i dues companyes italianes
del futur físic nuclear. Vam anar al súper i vam fer una compra
general i cadascú va cuinar un plat típic. Vam comprar beguda a
dojo. La Barcelonina ens va fer passar un tràngol quan en sortir del
súper va sonar el xiulet i vam descobrir que portava a la bossa un
tros de parmesà que costava un ull de la cara. La vergonya de
l'anglès va ser compensada per la sordidesa dels alemanys que van
trobar divertit passar una hora amb el guarda de seguretat explicant
que érem estudiants i anàvem curts de diners. El meu italià i el
saber fer de l'anglès van ajudar a què ens deixés marxar amb la
compra pagant-li a la Beth, que no Elisabeth, de l'avinguda Tibidabo
el seu parmesà.
La nit va ser
deliciosa en tots els sentits, es va menjar el suficient i les
converses van ser cordials. Ai làs, quan va sortir el tema de la
Guerra ded Bòsnia. Els alemanys, que es mantenien estranyament
serens van discutir amb l'anglès que la millor solució no era la
intervenció de l'Otan. L'italià i jo estàvem al mig. La francesa
va dir que era una bogeria la creació de noves petites repúbliques,
el lleidetà i la de l'avinguda Tibidabo van dir que si Bòsnia podia
ser independent aviat ho seria Catalunya. L'aragonés va dir que era
una bogeria i jo vaig posar l'exemple del Regne Unit i Escòcia. Vaig
defensar una federació per Espanya solitari encara. Poc amatents a
les picabaralles hispàniques l'anglès i els dos alemanys no
arribaven a cap acord i encara sort del bon humor de Mr. Lloyd,
perquè un dels alemanys, el de Hannover, ja aixecava el to de veu i
deixava anar més d'un «nein, nein!».
Els arguments de
l'alemany, llargs i farragosos, acorralaven l'anglès i a sobre la
francesa, els italians i els catalans preteníem acabar la festa en
pau i dedicar-nos a l'àpat nadalenc de despedida del primer
trimestre a Bolonya en concòrdia. Va aparèixer el panettone i vam
obrir una botella de cava català que ja es venia sense problemes per
tot Europa.
En un moment donat,
Jonathan Lloyd, seré, amb un got de refresc a la mà, va agafar la
mà, va fer un cop de puny a la taula i, somnrient, flegmàtic, va
dir-li al de Hannover:
Comentaris