UN ERASMUS ALS 90, A PROPÒSIT DEL BREXIT...



A principis dels 90 vaig aconseguir una Beca Erasmus per anar completar estudis a la universitat més antiga d'Europa i per tant del món, Bolonya. Vaig fer matèries de Comunicació, Sociolingüística, Literatura Italiana, Semiòtica -amb Umberto Eco, RIP- i Història dels Imperis. Matèries inexistents en l'anodí currículum a què ens condemnava als estudiants de periodisme humanístic-social la facultat de Bellaterra.  

Bolonya
Vaig trobar un pis d'estudiants en una escapada feta des de Roma, on ja feia anys que vivia la meva germana i m'hi vaig instal.lar just el dia anterior de començar el curs. La beca Erasmus en pessetes no donava per arribar dies abans i anar "de vacances", ja coneixeria la meva nova ciutat fent vida "normal" havia pensat. També tenia clar que no volia conviure amb connacionals meus i que l'oportunitat de compartir experiències amb d'altres europeus en el dia a dia era tan o més important que els estudis.

       I així va ser com el dia 4 d'octubre del 93 entrava, l'últim, arribant exhaust amb 6 hores de retard en un tren de Roma afectat per una vaga, a la meva habitació d'estudiant en un pis on hi viuríem durant tot un curs un italià que estudiava Física Nuclear, que mai es quedava el cap de setmana; un estudiant de Política de Hannover, descendent d'oriünds dels territoris alemanys ara polonesos després de la IIGM; un punk de Berlín estudiant d'Economia, anticapitalista, porrer i penjat a part iguals; un anglès de Brighton estudiant a la London School of Economics anomenat de cognom Lloyd i que des del primer moment va fer gal.la del seu «English sense of humour» i de l'orgull de casta, dient-nos, tal qual, que entre els seus ascendents hi havia un rei d'Anglaterra medieval. A tant es remuntava el seu «pedigrí» de classe social. Els alemanys no van explicar res dels seus orígens i jo vaig explicar que aquella cosa que sentien quan parlava per telèfon amb els meus no era espanyol sinó català. Un «dialetto?» van preguntar. I jo, no, una llengua, cooficial i parlada per uns quants milions de persones que no pagesos, val macos?

El més gran del pis era jo. Perquè amb l'antic BUP nosaltres començàvem la carrera un o dos anys més tard que la resta d'europeus i a més aquí encara es feia la "mili", en el meu cas la prestació social substitutòria. Jo també era l'únic que ja parlava l'italià en arribar a Bolonya a part del futur físic nuclear d'Imola. Quan vaig veure els alemanys intentar parlar en un anglès insofrible amb el pijo de Brighton, vaig proposar que ja que havíem de viure durant un any a Itàlia i ells l'havien d'aprendre la llengua del país, sinó seria pràctic i lògic que la llengua de comunicació a casa fos la de Dante. I van acceptar. Vaig ensenyar-los a esbandir els plats, ja que havia observat escandalitzat que després d'ensabonar-los i acariciar-los que no refregar-los amb el fregall els eixugaven amb el drap de les mans sense passar-los per l'aigua... I vaig demanar-los també de no oblidar-se d'escombrar els racons. Ells, acostumats a les seves inefables moquetes no entenien que els bitxos proliferen en un clima on a l'estiu se superen sense problema els 35 º i aquell octubre l'estiu es resistia a marxar de la Planura del Po. De fet no hi va haver tardor i en dues setmanes vam passar dels més de 25 º als 5 º i la neu i la boirada tradicional de la gran planura al peu dels Alps. I, molt important, vam decidir, com menjaríem. Ja el primer matí sobtava veure les diferències en l'esmorzar.

Jo, un cafè amb llet i quatre galetes, com l'italià. L'anglès podia menjar una hamburguesa o un frankfurt amb cereals amb melmelada i els alemanys s'asseien amb parsimònia a fer torrades, menjar iogurt agre, devorar formatges cremosos i llet encara més cremosa. S'hi passaven una hora llarga esmorzant mentre l'italià i jo ja sortíem cap a la primera classe del dia. A l'hora de dinar l'alemany posava mostassa als espaguetis, a l'anglès el vaig veure barrejar-los amb quetxup i fins tot melmelada o salsa barbacoa i l'italià i jo ens enteníem perfectament en les respectives tradicions culinàries. Viure amb un barceloní per ells era sinònim de «tortilla» i al telèfon ma mare es va preocupar d'ensenyar-me a mesurar bé l'oli, les patates i l'ou. I la truita de patates es va convertir en un àpat freqüent. Tots vam convertir la pasta a la capital de la cuina italiana en la base de dieta de la casa i vam afegir incorporacions dels altres no desagradables a algú: jo el pà amb tomàquet i com no Mortadel.la de Bolonya; l'italià el ragú de la regió que ens acollia; els alemanys la col i l'anglès... l'hindú arròs al curri.




El primer conflicte va sorgir al cap de la setmana. Com es faria un fons comú si no tothom dinava i esmorzava igual i només el sopar era compartit. Com dividir el pressupost entre bevedors de cervesa compulsius, un abstemi -el noi local-, un anglès que ens va descobrir la primera beguda energètica i jo amant del vi? Els alemanys van insistir en la repartició de despeses igualitària. L'italià i jo, aleshores encara sota les penoses lira i pesseta, vam dir que era injust pagar per esmorzars que no consumíem i que per exemple, si pagàvem igual, ens havíem de cobrar algun benefici, com estar exonerats de la despesa igualitària de l'electricitat, ja que passàvem el dia fora de casa mentre els dos alemanys i l'anglès ràpidament van dimitir de les classes dedicats els uns a les ressaques diàries i l'altre a fer running pels parcs i pujols que envolten Bolonya.

Al cap d'un mes l'economia de guerra imposada pels alemanys era clarament injusta pels dos llatins. L'anglès, que venia amb la moneda més forta aleshores, la Lliura, es desentenia de les disquisicions dels continentals. I jo vaig decidir no discutir més del necessari amb els sempre obtusos alemanys i, si de cas, deixar els temes candents per la nit quan, bevent cervesa sense treva, es tornaven laxes i passotes. Però no cedien al xantatge econòmic igualitarista però injust imposat a la mitja part llatina del pis amb el desentès de la part anglosaxona. Igual que jo no entenia com al matí quan l'italià i jo ens llevàvem, havíem d'apartar de la taula de la cuina tota la resta de la festa de la cervesa diària establerta nit rere nit pels alemanys. Aviat la casa era un desori. L'italià, condescendent, feia la seva i, en qualsevol cas, no els havia de patir de divendres tarda a dilluns nit. Jo, clar i català, els vaig dir que estava fart de trobar-me la casa feta un niu de merda cada matí. I ells que quina mania amb la neteja i l'ordre. Van arribar a fer la broma de «spagnolo orgoglioso». I jo els vaig dir, no macos, barceloní que vol viure en condicions i que ha vingut aquí, sobretot, a estudiar. Els vaig comentar que, quan jo tenia convidats a casa havien de col.laborar amb alguna beguda o menjar. I ells que anaven al súper i facturaven al compte comú totes les cerveses, snacks i franckfurts que devoraven ells i la tropa Erasmus que sistemàticament teníem nit rere nit de rave improvisada a l'ampli saló de la casa. Jo, que m'incorporava amb el meu vi, assistia a la decadència de la convivència amb estoïcisme i aprofitava per fer amistat amb els altres Erasmus i italians que anaven passant per casa. Van conèixer un noi de l'Aragó, divertit i generós i un cordovès que responia al canon festiu i relaxat que esperen els teutons dels hispànics. Qui donava la nota era jo, que separava clarament els meus biorritmes festius dels estudiantils. Qui era aquell espanyol que gosava donar-los lliçons d'ordre, gestió i bones formes a ells, alemanys!? L'italià evitava el conflicte tot esperant que els pugés la cervesa quatre nits per setmana que ell tres les passava fora. Era pràctic i intel.ligent l'Edoardo. No pas com jo, idealista i capficat en convertir allò en un pis que funcionés...

El meu paper anava quedant en entredit quan vaig fer amistat amb altres catalans, nens de casa bona de Lleida i la part alta de Barcelona, que venien explicant que ells no eren espanyols -jo venia d'un ambient ideològic federalista i proICV-verds...- però que es comportaven com purs espanyols, farrers i passats de voltes com eren. A costa del pressupost de casa bona aviat es van donar a la festa i van enredar els alemanys en projectes de visites a Eivissa i Barcelona on «fliparien amb les discoteques» i bars de moda. El de Lleida, es feia portar la xocolata en pedretes per correu postal amagada en cintes de cassets i va establir un business amb el punk de Berlín. El que faltava, llevar-me i olorar a porro! Aroma que sempre he detestat. L'anglès, cordial i polit, va embolicar-se amb una francesa i aviat venia només a dormir. Arribava, recent cardat, si no és que cardava amb la francesa al pis, es prenia un refresc i feia flexions abans de dormir. De vegades venia amb The Economist i el comentàvem. Vaig millorar el meu anglès llegit i em vaig començar a interessar per l'economia.

Europa, aquells mesos, vivia pendent de les guerres dels Balcans. Els alemanys i els llatins les seguíem preocupats. A Bolonya havíem vist arribar refugiats de Bòsnia, a només tres-cents km. d'on érem, a l'altre cantó de l'Adriàtic, un petit llac més que un mar... l'anglès parlava de la futura intervenció de la RAF o els americans. Els alemanys deien que ja no s'hi podia fer res només que esperar que es matessin entre ells i algú perdés la guerra. Era tal la seva simplicitat. I vam encetar discussions polítiques sota el prisma d'estudiants projecte de físic nuclear, politicòleg, economistes o jo, periodista. Almenys, l'actualitat, la seguíem, i les classes, que van acabar a finals de novembre per una vaga estudiantil convocada amb «okkupazione» de les classes a tota la ciutat, ens van regalar, inclòs a mi i l'italià, 3 setmanes abans de Nadal, a més coincidint amb una llarga nevada i posterior glaçada, moltes hores de convivència diària a casa. La festa ja no va parar fins els dies que vam anar marxant cadascú per anar a passar el Nadal. Els alemanys primer, que celebren Sant Niklas a principis de desembre, l'anglès va anar a conèixer la família de la francesa camí de Londres i jo, l'últim.

La nit abans que marxés el primer vam organitzar un sopar, convidant els de Barcelona, Lleida, Aragó, altres alemanys i dues companyes italianes del futur físic nuclear. Vam anar al súper i vam fer una compra general i cadascú va cuinar un plat típic. Vam comprar beguda a dojo. La Barcelonina ens va fer passar un tràngol quan en sortir del súper va sonar el xiulet i vam descobrir que portava a la bossa un tros de parmesà que costava un ull de la cara. La vergonya de l'anglès va ser compensada per la sordidesa dels alemanys que van trobar divertit passar una hora amb el guarda de seguretat explicant que érem estudiants i anàvem curts de diners. El meu italià i el saber fer de l'anglès van ajudar a què ens deixés marxar amb la compra pagant-li a la Beth, que no Elisabeth, de l'avinguda Tibidabo el seu parmesà.

La nit va ser deliciosa en tots els sentits, es va menjar el suficient i les converses van ser cordials. Ai làs, quan va sortir el tema de la Guerra ded Bòsnia. Els alemanys, que es mantenien estranyament serens van discutir amb l'anglès que la millor solució no era la intervenció de l'Otan. L'italià i jo estàvem al mig. La francesa va dir que era una bogeria la creació de noves petites repúbliques, el lleidetà i la de l'avinguda Tibidabo van dir que si Bòsnia podia ser independent aviat ho seria Catalunya. L'aragonés va dir que era una bogeria i jo vaig posar l'exemple del Regne Unit i Escòcia. Vaig defensar una federació per Espanya solitari encara. Poc amatents a les picabaralles hispàniques l'anglès i els dos alemanys no arribaven a cap acord i encara sort del bon humor de Mr. Lloyd, perquè un dels alemanys, el de Hannover, ja aixecava el to de veu i deixava anar més d'un «nein, nein!».

Els arguments de l'alemany, llargs i farragosos, acorralaven l'anglès i a sobre la francesa, els italians i els catalans preteníem acabar la festa en pau i dedicar-nos a l'àpat nadalenc de despedida del primer trimestre a Bolonya en concòrdia. Va aparèixer el panettone i vam obrir una botella de cava català que ja es venia sense problemes per tot Europa.

En un moment donat, Jonathan Lloyd, seré, amb un got de refresc a la mà, va agafar la mà, va fer un cop de puny a la taula i, somnrient, flegmàtic, va dir-li al de Hannover:

«Ok, maybe you're right, but who won the war, tell?!»

Un calfred es va estendre per la taula, ens vam mirar tots i sort de la pija de Barcelona que va començar a repartir cava. Aquella nit vaig descobrir que posar d'acord anglesos i alemanys no resulta fàcil i que, al final, els demòcrates anglesos, si se senten acorralats, treuen el lleó que tenen dins amagat. Diria que, avui, recordant aquells mesos, els anglesos han tret de dins, a la impensada aquell «lyon heart» que amaguen des de Guillem el Conqueridor, aviat farà mil anys. L'astúcia és la defensa davant la capquadramenta que els alemanys, quan se'ls deixa fer, imposen al continent...

 

Sabeu, víctimes de la història, cap dels 5 hem fet el que volíem a la vida. Les retallades, les circumstàncies personals i segurament que quan ets jove creus que et menjaràs el món i és a l'inrevés, han fet que el físic nuclear d'Imola hagi heretat la granja de porcs dels seus pares a le "colline imolesi", el punk va tenir molts problemes amb les drogues i ara és professor de ioga a Berlín després de passar una època rehabilitant-se per l'Himalaia. L'estudiant de política de Hannover és administratiu del Goethe Institut de Munic. L'anglès s'ha casat i divorciat dues vegades i treballa d'administratiu en una sucursal bancària dels Middlands i jo, com sabeu, sóc un professor de socials patidor i imperfecte.

Comentaris

Hans Móller ha dit…
Perfecta descripció curulla de pensament crític. Real!
Albert Pérez ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Mediterrània: impossible equilibri en el caos entre medi ambient, turistes banals i immigrants desesperats...

Les fronteres, una convenció humana

Amèrica abans i després de Colom