Wikipedia

Resultats de la cerca

dimarts, d’octubre 18, 2016

L'art, la religió i el poder

L'art i la desigualtat...

L’art s’ha posat durant els darrers 4 mil anys al servei de les doctrines religioses i ha estat influenciat per les ideologies polítiques dominants. Hem d'observar, comprendre i assumir el canvi cabdal que es produeix amb l'aparició de l'escriptura a l'antic Egipte i Mesopotàmia al voltant del 2000 ANE. L'aparició de l'escriptura, associada a la sedentarització i la creació de castes socials comportaran una dramàtica ghetització de l'art i la seva funció social. L'art, per dir-ho ràpid i ja, queda en mans del poder i la religió i deixa de ser «democràtic»... Tot això queda manifestat amb el pare de la interpretació historiogràfica de l'arqueologia moderna, V. Gordon Childe a "Els Orígens de la Civilització, lectura d'obligada revisió per comprendre l'abast de la revolució neolítica en tot això que comento.

Si durant la prehistòria les primeres manifestacions artístiques tenen un caràcter eminentment democràtic, en no haver castes ni diferenciació social, ja que tothom tenia accés dins «la tribu» a les manifestacions artístiques, eminentment rituals i fúnebres, amb l'aparició de l'escriptura i la societat de castes, les manifestacions artístiques passen a ser un instrument del poder i de la consolidació de les societats piramidals. L'art, la seva creació, interpretació i funció social esdevenen un instrument més del poder constituït (déus vivents-faraons a Egipte i reis-dèspotes a Mesopotàmia) en què queda plasmada la desaparició del comunisme ancestral, i per tant igualitarisme a ultrança, de les societats de recol.lectors i nòmades per l'aparició d'una societat de castes en què per primer cop la desigualtat és el patró sota el qual s'organitza la societat. I així, amb les degudes excepcions de la democràcia atenenca del segle V ANE i les societats burgeses del Renaixement al nord d'Itàlia i els Països Baixos (les actuals Bèlgica i Holanda).

Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos, que l'art neix democràtic i es consolida i desenvolupa al llarg de quasi 4 mil anys sense gaire excepcions en el marc de societats teocràtiques i despòtiques. No serà fins a 4 mil anys després, i encara, al voltant de l'aparició de la societat de la cultura de masses que l'art torni a poder ser democratitzat. I he dit «encara», perquè, com veurem al final d'aquest article, hi ha molt camí encara per considerar que entrat el segle XXI l'art, la creació artística, la seva interpretació i funció són realment a l'abast de tothom i, doncs, democràtics.  
Roma, màxim exemple de simbiosi del poder religiós i el polític

 (c) Albert P. Bea 2012.

L’escriptura i la religió
L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes. Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia, com la de la majoria de societats fins al segle... XX!, era analfabeta.
Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial. Tot l'art egipci és impregnat d'escriptura. Podem afirmar doncs que l'escriptura i l'art tenen una funció que avui en diríem propagandística. L'art, des de l'aparició de l'escriptura i, amb breus excepcions al llarg de la història de la Humanitat, fins ben bé l'actualitat, queda segrestat per les castes dominants i passa a ser un instrument més de control social.

L’artista-funcionari
L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus. Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder. Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social. És a dir, els artistes egipcis, com el de totes les cultures de l'antiguitat -amb l'excepció de l'Atenes de Pericles, el Renaixement a Florència i Flandes i a partir de la Il.lustració i fins ara- és un servidor del Poder i de la «religió oficial».
L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.
  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.
Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

El Poder i la força de l'arquitectura sumptuària
Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava. Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària. D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.
A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel. Una prova més que des de fa 4 mil anys, i des que els homes van deixar de viure en comunitats igualitàries i nòmades, l'art, l'urbanisme i la creació cultural queden rellegats a les minories privilegiades. No serà fins el segle XX que podem parlar, repeteixo, de l'autèntica democratizació de l'art i d'un veritablement «art popular». No és casual que la música pop i tota la cultura pop vénen de la paraula anglesa «pop», un diminutiu de «popular» que de la seva banda deriva de la paraula "folklore", coneixement el poble... en antic anglès. Hem trobat mòmies i mastabes del poble normal i corrents, d'esclaus o plebeus? Directament no. I quan trobem «el poble baix», la gran majoria de la població, representats en aquestes construccions, els trobem reverenciant, com a súbdits o en el macabre espectacle comprovat històricament i documentat pels arqueòlegs en què un faraó o aristòcrata, a la seva mort, conduïa a una mena de suïcidi forçat, és a dir, morien vius al seu costat..., al seu panteó al «personal» al seu servei.

L'escriptura i la submissió
La mitologia atribuí l’origen de l’escriptura als déus. L’escriptura era considerada la pedra angular i el nexe d’unió en el sistema de creences dels pobles antics. La paraula estava unida a l’ésser, o a la cosa que ella representava. En conseqüència, escriure el nom d’una entitat suposava, d’alguna manera, produir-la. A la inversa, la seva destrucció significava la seva eliminació. Entre els sacerdots egipcis i babilònics adquirí certa importància l’estudi de les paraules i la seva relació amb els corresponents éssers i objectes representats. Els sacerdots es consideraven a si mateixos com a guardians i conservadors del coneixement. En realitat, però, els orígens de l’escriptura probablement tenen més a veure amb les necessitats de registre de mercaderies, que en cap voluntat sobrenatural. En determinades àrees del que avui és territori d’Iran, fa quasi deu mil anys, alguns caçadors ja empraven objectes d’argila per representar diferents classes de mercaderies. El registre comptable era útil perquè feia innecessari recordar les transaccions econòmiques efectuades. Aquell primitiu sistema de comptabilitat es desenvolupà per tal d’atendre a les necessitats de registre de les activitats econòmiques dels temples religiosos de Mesopotàmia. Des de fa uns sis mil quatre-cents anys, els petits objectes d’argila començaren a ser dipositats en unes caixetes del mateix material, amb marques o inscripcions que indicaven què hi havia dins, i qui estava involucrat en la transacció o tinença de les mercaderies. També s’utilitzaren com una forma més precisa de registrar i calcular els impostos. Una altra forma d’identificar el propietari dels objectes era a través de segells d’argila en els que quedava reproduïda, en relleu, la inscripció gravada en aquest. Com les caixetes d’argila, els segells constituïen una forma de garantir la veracitat que determinada transacció econòmica s’havia produït. Més endavant, s’adonarien que la fabricació dels petits objectes d’argila era innecessària. A Sumèria, fa més de cinc mil anys, el sistema d’anotacions sobre l’argila reemplaçà l’antic sistema de comptabilitat. Les caixetes es convertiren en tauletes. Els dibuixos que representaven els objectes es convertiren en símbols propis dels primers sistemes d’escriptura pròpiament dits. Evolucionaren des d’uns primitius signes pictogràfics, en els quals els signes eren dibuixos que representaven els noms de les coses, cap a sistemes de signes més abstractes i senzills de representar, dits cuneïformes, que es gravaven sobre l’argila amb estilets. Els exemples més coneguts d’escriptura pictogràfica foren els jeroglífics egipcis, i els ideogrames xinesos. 

El naixement de la propaganda
L’escriptura com nosaltres la coneixem, també s’hauria desenvolupat a Mesopotàmia, i el primer llenguatge escrit emprat fou el sumeri. Ells inventaren els noms propis i la gramàtica, és a dir, l’ordenació de les paraules dins d’una frase d’una manera sistemàtica perquè pogués ser entès per les persones instruïdes en aquest art. Els escribes. La història de la humanitat pròpiament dita començà a partir del moment que tenim a la nostra disposició el record que representen els fets del passat a través de material escrit. És mitjançant l’escriptura que hem pogut conèixer molts detalls de la història antiga, com ara les llistes de reis dels pobles mesopotàmics, o les primeres lluites pel poder entre reis i sacerdots. Però una dificultat de les primeres formes d’escriptura era el gran nombre de signes que utilitzaven. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica comptava amb diversos centenars de signes, mentre que la jeroglífica egípcia i la ideogràfica xinesa comptaven amb milers. 

Un sistema d’escriptura tan complex com el que es va desenvolupar en les civilitzacions més antigues requerí d’un nombre relativament reduït d’especialistes, els escribes, que havien de ser capaços de llegir i escriure. L’ofici d’escriba es convertí en la professió d’una minoria privilegiada, en principi solament sacerdots, que coneixia l’escriptura. Amb l’establiment dels primers imperis, l’ofici d’escriba deixà de ser una activitat reservada als sacerdots. L’administració imperial es dotà d’un funcionariat civil encarregat dels comptes del regne i de la documentació administrativa.

La demanda creixent d’escribes especialitzats va fer necessari crear un sistema de formació d’escribes. Era un sistema que requeria un llarg aprenentatge en escoles construïdes en estreta connexió amb els temples religiosos. Comportava dues etapes, la instrucció elemental, impartida a l’escola, i la instrucció superior, duta a terme a través de l’aprenentatge concret i individual en un determinat departament governamental, i que es dedicava fonamentalment al perfeccionament de la formació de l’escriba. A l’escola elemental, primer s’aprenia a llegir, i una vegada dominada la lectura, s’aprenia a escriure, tasca en la qual tenia un paper molt important la còpia i comentari de textos considerats clàssics. El contingut de la instrucció era de tipus moral i didàctic. Tota la seva tradició del saber exigia l’obediència i submissió de l’estudiant, sense gaires possibilitats per a l’especulació o el pensament creatiu. No obstant, malgrat els pocs incentius oferts al pensament creatiu, s’atribueix a aquell grup d’erudits l’elaboració de les primeres manifestacions literàries de qualitat.

Nogensmenys, aquesta dinàmica en la qual l'art ha estat utilitzat com a arma propagandística és ben certa fins els nostres dies, perquè oi que tothom vol trascendir i, sovint, per tal de canalitzar la seva creativitat s'ha de cenyir a uns cànons culturals preestablerts? Clar que sempre hi ha la possibilitat de crear per protestar... però això serà objecte d'un altre article.

16 comentaris:

Unknown ha dit...

Bona tarda, sóc l'Anna García i comentaré sobre la part de l'art egipci, ja que em sembla molt interessant.
L'art sempre ha estat influït per la religió, a l'art egipci encara no es tenia en compte l'artista, els artistes eren funcionaris que feien tot el que el faraó els manava, havien de complir les normes i principis que els manaven, és a dir, els artistes no podien crear obres d'art quan ells volien, havien de fer el que el seu faraó els hi manava sempre i quasi sempre les obres d'art eren destinades als faraons o als déus. Els egipcis no podien expressar-se creant obres d'art, podien però no de la manera que ells volien, ja que com he dit abans, havien de seguir unes normes i unes pautes. Els temples i tombes que feien eren dedicats als déus, els temples eren la casa dels Déus i només hi podien accedir els sacerdots i els faraons, ja que pels egipcis els deus eren molt importants i no tothom podia arribar a casa dels déus.

Anònim ha dit...

Bones, Albert, soc la Nicole Torrent, alumne de 2n BATX A.
Comentaré sobre l'escriptura i la religió, ja que m'ha agradat bastant.
L'escriptura ha estat molt influenciada en l'art i ha estat molt impregnada. Quan apareix l'escriptura en l'art, apresa en els pobles de Mesopotàmia, passa a ser un instrument més de control social. Aquesta mena d'aparició va fer un cambi radical en l'art i es va convertir en un gran ús en aquesta època. La escriptura que més s'utilitzava era de tipus jeroglífic o sagrada, que totes dues feien una combinació de paraules i sons. Totes les escriptures i específicament les més importans es feien servir a Egipte, junt amb les tombes o els temples. L'escriptura va ser entesa pels sacerdots però més tard va agafarli importància la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Podem dir que aquest concepte va ser una revolució en l'art on al principi no té gaire importància però mica en mica li va agafant més fins arribar al punt en què l'art faci un cambi radical i ja no sigui tan important com ara l'escriptura.

raul ha dit...

Bon dia,
sóc en Raul. És interessant com parles de l'origen de l'escriptura, com a eina d'ordre i diria jo que una de les millores tecnologies que va crear l'ésser en tota la història. Fins i tot diria que, l'escriptura, va influir d'alguna manera en com interpretem i utilitzem l'art. Hi ha un avanç innegable a la qualitat plàstica comparant-ho amb arts més antics, com el que es feia a les coves. L'escriptura va ajudar-nos també a estendre coneixement pel mon, encara que no era la seva utilitat primera, gràcies a l'escriptura es va pòder transmetre idees, pensaments, elements, històries, d'una persona a un altre sense la necessitat de la presencia fisica de l'emissor.
Per altre banda, el control que fa la religió sobre l'art fou crucial, però en certa manera també l'art es va profitar de la religió per a fer-se "popular" i trucar l'atenció a aquells que després s'interesarien per l'art.

Nerea ha dit...

Hola, sóc la Nerea Carayol.
L'art ha estat sempre influenciat per la politica, la religió i el poder, nomes durant la preistòria ha sigut un art més lliure.
La influencia va començar a Egipte. En l'art egipci no es tenia en compte l'autor de la obra, eres simples treballadors que feien el que els manaven, per que tenien unes normes que havien de cumplir. Entre elles la falta de prespectiva, la frontalitat dels objectes o persones, etc.
Els egipcis creien molt en els déus, i feien temples per a donar-los un lloc on els déus podien establirse. Encara que l'entrada a dits temples no estava a l'abast de tots.

Albert Pe punt Bea ha dit...

En DANIEL ROJANO SÁNCHEZ m'envia el seu comentari per mail, que publico - amb el seu permís:

L'art, la religió i el poder:

En aquest article es comenta coses molt interesants. El tema principal és l'art, la religió i el

poder, com comencen estar relacionat aquests tres temes i com l'art el concepte més

important dels tres passa a ser esclau de les altres dues, això va començar a passar a

l'antic Egipte i Mesopotamia, i ha creat que d'aquí cap a 4000 anys cap enrere l'art només

és per una minoria privilegiada, l'altre majoria és analfabeta fins al final del segle XX

practicament.

Més tard s'ajunten dos conceptes que fa que aquest analfabetisme i el domini del poder

sigui molt més gran. Tant l'art egipci com el mesopotàmic esta impregnat de escriptura,

l'egipci amb un munt de jeroglífics, el mesopotàmic, com el codi d'Hammurabi on a més

de ser una escultura imponent, darrera posava una serie de lleis com per exemple l'ull per

ull, comença sorgir uns interessos propagandistics. ( Jo crec que aquesta obra es la

màxima representació de poder, escriptura, art, propaganda tot junt).

A partir d'aquest moment comencen a veure ''funcionaris'' (esclaus), que eren els

escribes els quals escribien tot el que els faraons deien.

Jo crec que fa 4000 mil anys, aquells dèspotes que es van fer amb el poder,

inconcientment ens podrien fer un favor en la part artística, mai un represió durant tants

anys pot beneficiar més que no fer-ho, però moltes vegades en els peors moments que

els humans més creix la nostra inspiració artística, i això és el que en gran part ens ha

deixat un gran rastre artístic durant el pas del temps. Com per exemple l'obra de Pieter

Bruegel; Paràbola dels cecs ( tratada a classe), representa totalment el que dic, que per

molta repressió els artistes els arriba l'inspiració i pot fer arribar a creure una cosa quan

és totalment la contraria.



Daniel Rojano Sànchez

Unknown ha dit...

Buenos días Albert, soy Ana Hoyos Castellanos, por diferentes circunstancias me veo haciendo el comentario desde el móvil y en castellano...¡disculpas de adelantado!

A pesar de que es bastante interesante todo el texto, a cada párrafo que leía no podía dejar de pensar en un dato que has dado y que yo, como muchos otros, desconocíamos: ¡el analfabetismo hasta al siglo XX!

Recuerdo ahora a mi madre decirme: Estudia Ana, aprende mucho y más de lo que yo pude. Las mismas frases le dijo mi abuela a ella y aún así no pudieron cumplirse.
Una frase que de pequeña no tenía sentido. Una, a esas edad, solo quiere huir del colegio, pero ahora que ya soy más madura (dentro de lo que cabe) me doy cuenta que escondía mucho más. El conocimiento es la puerta a la libertad, y mi madre amaba volar y lo hizo, dejando la escuela y viviendo de otra manera, aprendiendo de otras cosas...pero al pasar los años se dio cuenta que en vez de volar, comenzaba a descender. ¿Qué se podía hacer sin unos estudios básicos? Muchas cosas, tal vez, no las suficientes y se conformó, con una vida con límites, donde toda operación matemática tenía solución y el rojo siempre sería rojo, una vida sin matices.

Y lo mismo le paso a mi abuela, a mi vecina del segundo, lo mismo le pasó a mis tíos y a mi abuelo, mitad de ellos analfabetos.

Lo que quiero decir, pues, es que por una razón u otra, aún en siglo XXI hay gente analfabeta, son tan poca gente ya que casi no lo pensamos y mucho menos nos damos cuenta de la importancia de saber leer y escribir. Esas dos, son las llaves que desde pequeños nos dan para abrir mil puertas al conocimiento, mil puertas a mil mundos diferentes. Así que leyendo ese dato, pensando y dándome cuenta de ciertas cosas, hoy le digo a mi madre que seguiré estudiando, formándome y conociendo para tener una vida sin límites ni fronteras.

Hans Móller ha dit...

Albert, admiro el teu dinamisme plural. Segueixo els teus comentaris sobre l'art amb gran interès. Compta amb mi si et puc passar informació o documentació, que no crec que et faci falta, però per si les mosques. Una abraçada.

Laura López Espelt ha dit...

Bona tarda Albert, sóc la teva alumna Laura López, encara que m’hagi llegit fil per randa totes i cadascuna de les parts tant interessants de l’article hi ha una part que déu n’hi do! Analfabetisme fins al segle XX!!! M’he quedat de pedra, jo, i de segur que més lectors no s’ho esperaven..

Població de recol·lectors i nòmades que elaboren o creen manifestacions artístiques individualment, on tothom pot accedir a les manifestacions artístiques tant de temàtica fúnebre com de rituals, sense cap mena de diferenciació social i sense cap mena d’organitzacions desiguals de la població...Tot això s’acaba amb l’arribada de l’escriptura, tots aquests passen a ser diferenciats en una societat de castes i amb això l’arribada de la desigualtat entre la societat.

Cal dir que l’escriptura va néixer de forma independent en diferents parts del món i ha sigut i és una eina de comunicació molt important a l’historia es una de les supremes creacions de l’home, que van començar apareixent a les coves i més tard a Sumèria ( Mesopotàmia) i que gràcies a aquesta aparició ha sigut d’ajut per a salvar el pensament humà i transmetre’l a les generacions futures.

En la meva opinió l’escriptura ha estat un instrument F-O-N-A-M-E-N-T-A-L en el desenvolupament històric, i que gràcies a això ha sigut possible el registre de missatges tant religiosos, com literaris i ha permès preservar o d’alguna manera fer-nos saber tots els llegats de la humanitat, cal dir que temps enrere també ha fet possible la comunicació a llarga distància mitjançant cartes perquè l’únic mitjà de comunicació era l’escriptura.
L’escriptura d’alguna manera a sigut “l’aliment” del nostre món, gràcies a aquesta aparició va ser possible ampliar i recollir la producció cultural que l’home ha desenvolupat creativament al llarg dels segles.

En conclusió penso que es veritat que l’escriptura ha estat desigual, es a dir, que no a tingut la mateixa importància en les diferents etapes històriques i en les diferents cultures on s’ha conegut aquest fenomen tan imprescindible per fer possible diferents pensaments i idees, etc.. de la humanitat i es que a estat causa de la valoració i de que ha estat objecte pel poder polític i pel religiós, i les seves funcions no han estat sempre equivalents a les funcions actuals.

M ‘agradat molt l’article Albert, ha estat molt entretingut i sobretot he après molt i m’ha fet pensar i reflexionar sobretot captar la gran influència que ha tingut l’escriptura en la història.

Arantxa ha dit...

Bona tarda, sóc l'Arantxa García de primer de batxillerat.
Després d'haver llegit aquest post, el que més m'ha agradat i que vull comentar ha estat l'escriptura i la religió. Com bé has dit, l'antic Egipte va fer un gran ús de l'escriptura i tota la gent del poble va atribuir a Thot, déu de la saviesa, la seva invenció. L'escriptura era un privilegi per als sacerdots i aquí es quan entra el tema religiós. Privilegi per als sacerdots quan la gran majoria de la població era analfabeta, era i segueix existent. Suposo per què no tots podien accedir aquests recursos o que bàsicament als damunt no els interessava ensenyar. També he de dir que m'ha deixat impactada el fet de tindre més de 700 signes per a la seva escriptura!! L'escriptura més utilitzada era la sagrada, on els hi recordaven escrits a les tombes o als temples als difunts. Penso que l'escriptura ens ha ajudat a tindre més coneixements pel fet que una persona escrivia el seu pensament i una altre que sabés llegir, podia saber el pensament sense necessitat de parlar ni veure's.

Unknown ha dit...

Bona nit! sóc Paula Sánchez, alumna de 1er de batxillerat A.
Després d’ haver llegit la pàgina del blog m’ agradaria centrar- me en el punt que més m’ ha cridat l’ atenció i que destacaria seria que l’ escriptura ha sigut el punt fort de l’art i que ha sigut un avenç enorme per la humanitat per què ha sigut una gran influencia en l’ art.
Destacaria el que vas mencionar a classe i que dones una pinzellada al bloc, els sacerdots aprofiten que la societat és analfabeta fins al segle XX.
En l’ art egipci no es tenia en compte l’ autor de l’ obra per què no es consideraven artistes sinó que eres com uns funcionaris o treballadors que estaven obligats a complir les lleis i les obligacions que el faraó desitjava.
Ha estat interesant tornar a llegar aquest bloc Albert, esperem el següent.

Unknown ha dit...

Hola Albert, sóc Guillem Jiménez.
Aquest article em sembla molt interessant, però no vaig a comentar-ho tot sobre aquest article. El que més m'interessa és l'art egipci. L'element més significatiu per als egipcis eren les piràmides que construïen per enterrar als faraons egipcis perquè volien que fossin un símbol per Ra que era el deu del sol. Els egipcis creien que després de la mort hi havia una segona vida. Per conservar els cossos per a la nova vida els convertien en mòmies, després les guardaven en un sarcòfag i l'enterraven en una tomba amb tots els tresors que els acompanyaven.
Els egipcis eren unes persones molt religioses i que creien molt en els déus i les seves creences i una d'elles era el rencarnament.

Anònim ha dit...

Alba Santiago,

En un principi l'escriptura era lliure, tothom la sabia i tothom podia posar-la en pràctica però amb el pas del temps, va passar a ser un privilegi el fet de poder saber escriure, donat que únicament ho sabien fer els sacerdots, els escribes i els funcionaris del faraó.

Una cosa que m'ha impactat ha sigut el fet que fins al s. XX no hi hagués una normalització en l'aprenentatge de l'escriptura. L'escriptura ha sigut molt important pel fet que la gent pogués expressar-se i dir el que pensaven, i així poder-ho compartir i debatre amb d'altres.
Com bé diu el text l'escriptura ha influenciat molt en l'art i en la forma d'entendre-la en l'actualitat. En la prehistòria la representació de l'escriptura era mitjançant figures on representaven els fets quotidians que succeïen en les seves vides (com poden ser les lluites per aconseguir aliment...). Per altra banda, egipcis utilitzaven símbols amb un significat molt concret i religiós. Els artistes no eren valorats i els valoraven com a simples artesans. A mesura que el temps ha anat avançant l'escriptura ha anat evolucionant fins a l'actualitat on quasi bé tothom sap interpretar i posar en pràctica independentment dels seus recursos.

Ester Sánchez ha dit...

Hola, sóc l’Ester Sánchez, alumna de 1r de batxillerat i faré un comentari sobre l’escriptura i la religió a l’antic Egipte.
L’escriptura era molt útil pels antics egipcis. Ells van atribuir la seva invenció al déu de la saviesa Thot, encara que van ser ells mateixos els que van crear els jeroglífics, un sistema d’escriptura que van utilitzar. Suposo que com a tothom m’ha impactat el fet que fins el segle XX la major part de la gent era analfabeta, ja que avui dia resta molt poca gent que ho sigui.
La religió era molt important per a la vida dels antics egipcis, inclús es va afirmar que els egipcis eren el poble més religiós del món. Els egipcis eren politeistes, però no li donaven la mateixa importància a tots ells. A més, creien en la vida després de la mort.

Unknown ha dit...

Hola Albert,
Sóc la Carla Tarrida, com molt bé has dit, la religió tenia una gran importància en la vida dels antics egipcis, fins al punt de què aquesta es va veure reflectida en les pròpies obres art. Els egipcis eren politeistes, és a dir, creien en més d'un déu. Aquesta estima a la seva religió es va fer denotar en moltes de les obres d'art que van fer, en elles podem veure l'evolució física que pateixen aquests déus. Inicialment, les divinitats eren forces de la naturalesa. Més endavant van identificar-se amb un animal, representant físic del déu a la terra. Finalment, els déus van adoptar un cos humà i es van vestir amb les mateixes robes que feien servir els egipcis rics, tot i que alguns déus van mantenir sempre una part del seu aspecte animal, ja fos el cap o el cos. I com has escrit tu en el teu article, les representacións d'aquests eren curioses, ja que la perspectiva de la figura, depèn de la part del cos dibuixada.

Anònim ha dit...

COMENTARI DE L’ARTICLE.(Joan Valls Pons)

Aquest article titulat “Ja tenim aigua” escrit el febrer del 2006 per l’Albert Pérez Bea ens parla d’un dels capricis del nostre clima Mediterrani durant l’any 2009.

En unes set breus línies ens explica una de les característiques més destacades del clima Mediterrani, passar d’un extrem a un altre. Això ens ho afirma amb els millors exemples de sequeres possibles: la de l’any 2005, les dels anys 1973-1975 i les més remarcades les dels anys 1946-1948. Anteriorment ha remarcat un fet d'extrema importància que consisteix en el gran consum d’aigua de la nostra societat actual i es planteja la possibilitat que hi hagués una manca d’aigua si una sequera de les mateixes magnituds de les anteriorment nomenades es repetissin.

Unknown ha dit...

Soy Samira, y a continuación me gustaría hacer un breve comentario:

Es evidente que el cambio climático existe, incluso desde tiempos inmemorables en
que el hombre no era causante de las grandes catástrofes que ocurren actualmente.
En este caso, se habla de la catástrofe “El niño”, un gran diluvio que puede durar
hasta ocho meses, dejando un sin fin de desastres naturales que afectan al
ecosistema, en este caso, el desierto de Perú. Este fenómeno no es algo reciente,
pues por más desgarrador que parezca, tiene décadas destrozando tierras
agrícolas. Sin embargo, ¿el hombre influye?, la respuesta no está confirmada, si
bien se ha demostrado que este diluvio aumenta su poder cuando inició el
calentamiento global, este tipo de eventos climáticos pueden cambiar totalmente su
naturaleza dependiendo de diversos factores, en este caso, las fuerzas
estabilizadoras y desestabilizadoras que influyen en el fenómeno pueden ser
compensadas entre sí.

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...