L'art, la religió i el poder

L'art i la desigualtat...

L’art s’ha posat durant els darrers 4 mil anys al servei de les doctrines religioses i ha estat influenciat per les ideologies polítiques dominants. Hem d'observar, comprendre i assumir el canvi cabdal que es produeix amb l'aparició de l'escriptura a l'antic Egipte i Mesopotàmia al voltant del 2000 ANE. L'aparició de l'escriptura, associada a la sedentarització i la creació de castes socials comportaran una dramàtica ghetització de l'art i la seva funció social. L'art, per dir-ho ràpid i ja, queda en mans del poder i la religió i deixa de ser «democràtic»... Tot això queda manifestat amb el pare de la interpretació historiogràfica de l'arqueologia moderna, V. Gordon Childe a "Els Orígens de la Civilització, lectura d'obligada revisió per comprendre l'abast de la revolució neolítica en tot això que comento.

Si durant la prehistòria les primeres manifestacions artístiques tenen un caràcter eminentment democràtic, en no haver castes ni diferenciació social, ja que tothom tenia accés dins «la tribu» a les manifestacions artístiques, eminentment rituals i fúnebres, amb l'aparició de l'escriptura i la societat de castes, les manifestacions artístiques passen a ser un instrument del poder i de la consolidació de les societats piramidals. L'art, la seva creació, interpretació i funció social esdevenen un instrument més del poder constituït (déus vivents-faraons a Egipte i reis-dèspotes a Mesopotàmia) en què queda plasmada la desaparició del comunisme ancestral, i per tant igualitarisme a ultrança, de les societats de recol.lectors i nòmades per l'aparició d'una societat de castes en què per primer cop la desigualtat és el patró sota el qual s'organitza la societat. I així, amb les degudes excepcions de la democràcia atenenca del segle V ANE i les societats burgeses del Renaixement al nord d'Itàlia i els Països Baixos (les actuals Bèlgica i Holanda).

Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos, que l'art neix democràtic i es consolida i desenvolupa al llarg de quasi 4 mil anys sense gaire excepcions en el marc de societats teocràtiques i despòtiques. No serà fins a 4 mil anys després, i encara, al voltant de l'aparició de la societat de la cultura de masses que l'art torni a poder ser democratitzat. I he dit «encara», perquè, com veurem al final d'aquest article, hi ha molt camí encara per considerar que entrat el segle XXI l'art, la creació artística, la seva interpretació i funció són realment a l'abast de tothom i, doncs, democràtics.  

Roma, màxim exemple de simbiosi del poder religiós i el polític

 (c) Albert P. Bea 2012.

L’escriptura i la religió

L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes. Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia, com la de la majoria de societats fins al segle... XX!, era analfabeta.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial. Tot l'art egipci és impregnat d'escriptura. Podem afirmar doncs que l'escriptura i l'art tenen una funció que avui en diríem propagandística. L'art, des de l'aparició de l'escriptura i, amb breus excepcions al llarg de la història de la Humanitat, fins ben bé l'actualitat, queda segrestat per les castes dominants i passa a ser un instrument més de control social.

L’artista-funcionari

L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus. Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder. Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social. És a dir, els artistes egipcis, com el de totes les cultures de l'antiguitat -amb l'excepció de l'Atenes de Pericles, el Renaixement a Florència i Flandes i a partir de la Il.lustració i fins ara- és un servidor del Poder i de la «religió oficial».

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.

• La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.

• La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.

• La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.

• La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

El Poder i la força de l'arquitectura sumptuària

Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava. Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària. D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.

A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel. Una prova més que des de fa 4 mil anys, i des que els homes van deixar de viure en comunitats igualitàries i nòmades, l'art, l'urbanisme i la creació cultural queden rellegats a les minories privilegiades. No serà fins el segle XX que podem parlar, repeteixo, de l'autèntica democratizació de l'art i d'un veritablement «art popular». No és casual que la música pop i tota la cultura pop vénen de la paraula anglesa «pop», un diminutiu de «popular» que de la seva banda deriva de la paraula "folklore", coneixement el poble... en antic anglès. Hem trobat mòmies i mastabes del poble normal i corrents, d'esclaus o plebeus? Directament no. I quan trobem «el poble baix», la gran majoria de la població, representats en aquestes construccions, els trobem reverenciant, com a súbdits o en el macabre espectacle comprovat històricament i documentat pels arqueòlegs en què un faraó o aristòcrata, a la seva mort, conduïa a una mena de suïcidi forçat, és a dir, morien vius al seu costat..., al seu panteó al «personal» al seu servei.

L'escriptura i la submissió

La mitologia atribuí l’origen de l’escriptura als déus. L’escriptura era considerada la pedra angular i el nexe d’unió en el sistema de creences dels pobles antics. La paraula estava unida a l’ésser, o a la cosa que ella representava. En conseqüència, escriure el nom d’una entitat suposava, d’alguna manera, produir-la. A la inversa, la seva destrucció significava la seva eliminació. Entre els sacerdots egipcis i babilònics adquirí certa importància l’estudi de les paraules i la seva relació amb els corresponents éssers i objectes representats. Els sacerdots es consideraven a si mateixos com a guardians i conservadors del coneixement. En realitat, però, els orígens de l’escriptura probablement tenen més a veure amb les necessitats de registre de mercaderies, que en cap voluntat sobrenatural. En determinades àrees del que avui és territori d’Iran, fa quasi deu mil anys, alguns caçadors ja empraven objectes d’argila per representar diferents classes de mercaderies. El registre comptable era útil perquè feia innecessari recordar les transaccions econòmiques efectuades. Aquell primitiu sistema de comptabilitat es desenvolupà per tal d’atendre a les necessitats de registre de les activitats econòmiques dels temples religiosos de Mesopotàmia. Des de fa uns sis mil quatre-cents anys, els petits objectes d’argila començaren a ser dipositats en unes caixetes del mateix material, amb marques o inscripcions que indicaven què hi havia dins, i qui estava involucrat en la transacció o tinença de les mercaderies. També s’utilitzaren com una forma més precisa de registrar i calcular els impostos. Una altra forma d’identificar el propietari dels objectes era a través de segells d’argila en els que quedava reproduïda, en relleu, la inscripció gravada en aquest. Com les caixetes d’argila, els segells constituïen una forma de garantir la veracitat que determinada transacció econòmica s’havia produït. Més endavant, s’adonarien que la fabricació dels petits objectes d’argila era innecessària. A Sumèria, fa més de cinc mil anys, el sistema d’anotacions sobre l’argila reemplaçà l’antic sistema de comptabilitat. Les caixetes es convertiren en tauletes. Els dibuixos que representaven els objectes es convertiren en símbols propis dels primers sistemes d’escriptura pròpiament dits. Evolucionaren des d’uns primitius signes pictogràfics, en els quals els signes eren dibuixos que representaven els noms de les coses, cap a sistemes de signes més abstractes i senzills de representar, dits cuneïformes, que es gravaven sobre l’argila amb estilets. Els exemples més coneguts d’escriptura pictogràfica foren els jeroglífics egipcis, i els ideogrames xinesos. 

El naixement de la propaganda

L’escriptura com nosaltres la coneixem, també s’hauria desenvolupat a Mesopotàmia, i el primer llenguatge escrit emprat fou el sumeri. Ells inventaren els noms propis i la gramàtica, és a dir, l’ordenació de les paraules dins d’una frase d’una manera sistemàtica perquè pogués ser entès per les persones instruïdes en aquest art. Els escribes. La història de la humanitat pròpiament dita començà a partir del moment que tenim a la nostra disposició el record que representen els fets del passat a través de material escrit. És mitjançant l’escriptura que hem pogut conèixer molts detalls de la història antiga, com ara les llistes de reis dels pobles mesopotàmics, o les primeres lluites pel poder entre reis i sacerdots. Però una dificultat de les primeres formes d’escriptura era el gran nombre de signes que utilitzaven. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica comptava amb diversos centenars de signes, mentre que la jeroglífica egípcia i la ideogràfica xinesa comptaven amb milers. 

Un sistema d’escriptura tan complex com el que es va desenvolupar en les civilitzacions més antigues requerí d’un nombre relativament reduït d’especialistes, els escribes, que havien de ser capaços de llegir i escriure. L’ofici d’escriba es convertí en la professió d’una minoria privilegiada, en principi solament sacerdots, que coneixia l’escriptura. Amb l’establiment dels primers imperis, l’ofici d’escriba deixà de ser una activitat reservada als sacerdots. L’administració imperial es dotà d’un funcionariat civil encarregat dels comptes del regne i de la documentació administrativa.

La demanda creixent d’escribes especialitzats va fer necessari crear un sistema de formació d’escribes. Era un sistema que requeria un llarg aprenentatge en escoles construïdes en estreta connexió amb els temples religiosos. Comportava dues etapes, la instrucció elemental, impartida a l’escola, i la instrucció superior, duta a terme a través de l’aprenentatge concret i individual en un determinat departament governamental, i que es dedicava fonamentalment al perfeccionament de la formació de l’escriba. A l’escola elemental, primer s’aprenia a llegir, i una vegada dominada la lectura, s’aprenia a escriure, tasca en la qual tenia un paper molt important la còpia i comentari de textos considerats clàssics. El contingut de la instrucció era de tipus moral i didàctic. Tota la seva tradició del saber exigia l’obediència i submissió de l’estudiant, sense gaires possibilitats per a l’especulació o el pensament creatiu. No obstant, malgrat els pocs incentius oferts al pensament creatiu, s’atribueix a aquell grup d’erudits l’elaboració de les primeres manifestacions literàries de qualitat.

Nogensmenys, aquesta dinàmica en la qual l'art ha estat utilitzat com a arma propagandística és ben certa fins els nostres dies, perquè oi que tothom vol trascendir i, sovint, per tal de canalitzar la seva creativitat s'ha de cenyir a uns cànons culturals preestablerts? Clar que sempre hi ha la possibilitat de crear per protestar... però això serà objecte d'un altre article.