divendres, de març 20, 2020

La Barcelona funcional i les àrees metropolitanes

El concepte d'àrea metropolitana és propi de dues realitats: per primer cop en la Història dela Humanitat més de la meitat de la població mundial viu en ciutats de més d'un milió d'habitants i, finalment, les ciutats se sap on comencen i com però no on acaben. Barcelona, acaba al Besòs i a la Riera Blanca? Que li ho preguntin a un habitant de l'Hospitalet de Llobregat o Sant Adrià...

Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?

L'àrea de Barcelona viu al límit del col·lapse en tots els sentits. Esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Amb ens reguladors de residus, transports i serveis essencials que han de ser consesuats per múltiples ajuntaments i subjectos a la pressió de lobbis immobiliaris, turístics o oligopòlics. Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme. Si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès de guanyar les pròpies eleccions "locals". Ii la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident. Som ja la quarta ciutat turística del món. D'un turisme banal, de "botelló"... I de congressos, en els quals els "congesssistes" viuen pendents de l'oferta nocturna, canalla, de prostitució massiva a la carta. Per tot els gustos sexuals...

https://pbs.twimg.com/media/EDMwVCDUwAAXfiG.jpg
© Barcelona des de l'aire, @VisitBCN_CAT
Quan parlem de mapa o imatge via satèl.lit referida Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional", no podem parlar del municipi de Barcelona.

En la fotografia del costat es veu perfectament com des del centre urbà "real" de la Plaça de les Glòries, si s'amplia el focus al nord, l'àrea urbana continua ressegueix la costa sense discontinuïtat fins a Mataró.Igualment passaria direcció Llobregat, Besòs o Garraf...

A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica.

Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones, es calcula 1 milió de persones!,  que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitats (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia. Jo mateix, nascut a Badalona, criat a Santa Coloma i Montgat, havent estudiat a Bellaterra, Bolonya, Barcelona i viscut als barris de Sant Antoni, el Callao de Mataró,la Torreblanca de Sant Joan Despí i ara a Arenys de Munt -és a dir quasi sempre dins o al voltant de Barcelona- sento com un absurd veure'm abocat a votar a les municipals de Sant Joan Despí o Arenys de Munt com si el que passés a Barcelona no m'afectés. Un 82 % de la població de Sant Joan Despí va a treballar cada dia fora! I d'aquest 82 %, un 60 % ho fa "dins" de Barcelona. Al Maresme el cas és d'una mateixa magnitud, particularment arran de la crisi del 2008 en què Mataró es va acabar de desindustrialitzar arran de la fallida de Caixa Laietana.

En alguns casos l'esquizofrènia va directament per carrers. Els habitants dels carrers Mozart o Wagner de Santa Coloma de Gramenet i Badalona, paguen diferent IBI en funció de la vorera en què viuen. Passa el mateix a la Riera Blanca, en funció de si vius a la vorera de Barcelona o la de l'Hospitalet. I municipis com Sant Adrià de Besòs, Esplugues de Llobregat o Sant Just Desvern, no tenen gairebé sector industrial de forma que funcionalment són barris de Barcelona però no tenen ni veu ni vot en el que els afecta diàriament que és el que es decideix a la banda mar de Plaça Sant Jaume.

Igual passa amb els veïns de Collblanc a l'Hospitalet i en tantes i tantes zones on la gent "administrativament" viu en un municipi però funcionalment "fa vida" en un de diferent. Pregunto, on va la gent de Sant Adrià de compres? La gent del barri de Santa Eulàlia encara diu que "va a l'Hospitalet" quan va a la Rambla Just Oliveres i en canvi "baixa al centre" quan va a la Plaça Catalunya. Per tota la Gran Barcelona he trobat exemples similars... Els de la Barcelona Municipi estricte ho entendran perfectament: la gent gran d'Horta o Sarrià diu que "baixa" a Barcelona quan va a Plaça de Catalunya. I quan algú de Sant Cugat del Vallès, a l'altra banda del Tibidabo, diu que "va al centre", en realitat està dient que agafa el metro del Vallès per anar a Barcelona. "Ciutat" que ni poden divisar a causa de la Serra de Collserola, l'autèncic "Central Park" de l'Area Metropolitana de Barcelona.

Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes. Però els programes electorals i les emissions de televisió circumscriuen tota la informació a les eleccions municipals de Barcelona.  La meitat dels habitants de dia de Barcelona, que n'utilitzen el transport públic, fan servir el serveis de neteja, aigua, llum i l'abandonen per anar a dormir a un municipi de la primera, segona, o tercera!... corona metropolitana, van a votar sense coneixement de causa ni interès en municipis on pràcticament es limiten a dormir i poca cosa més...


La Regió Metropolitana de Barcelona és una unitat geogràfica funcional real de Catalunya. Abasta una extensió geogràfica de 2.464,4 km² i compta amb 164 municipis amb una població total de 4,5 milions d'habitants  i una densitat de 1.496 hab/km2. És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:

-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.

Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial de la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2'5 milions de llocs de treball existents a la Regió Metropolitana, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial.

La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants per km2.

A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.

Al cap i a la fi, hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca, en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia. A grans trets: Catalunya i àrees adjacents d'Aragó, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i el sud de França de Narbona en avall, desbordant clarament els límits de la Catalunya Nord i, alhora, ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,6 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%. El 75 % de desplaçaments diaris tenen lloc entre Barcelona i municipis "independents"...

Finalment, a Catalunya, des de fa dècades s'han establert diferents Plans Territorials amb la intenció d'establir una delimitació de zones i establir els usos del sól. Cal dir que dins de Catalunya fora de l'Àrea de Barcelona, hi ha altres àrees urbanes consolidades a Girona, Lleida, Reus-Tarragona i Vic-Manresa.

A causa de la supressió de l'ens administratiu del Consorci de l'Area Metropolitana de Barcelona el 1987, Barcelona i la seva "realitat metropolitana" estan, doncs, sense rumb eficaç fa quasi un lustre.

Llista de les àrees metropolitanes d'Europa:

Amèrica abans i després de Colom


  (aquest article està dedicat als meus alumnes de l'Institut Jaume Balmes als que ja m'enyoro des del primer dia sense classes. Un sentit record i fins aviat! Estigueu a casa i cuideu-vos molt!)

           A partir del 1492, quan Cristòfor Colom arriba al que poc després anomenem Amèrica, una catàstrofe humanitària va esdevenir-se en aquell continent. Sabem que els primers pobladors de les Amèriques havien arribat durant la darrera Glaciació pel pont de Bèring, entre Sibèria i Alaska, degut a la davallada del nivell dels mars. Aquests exploradors preneolítics van escampar-se progressivament entre el -40 mil i el -10 mil AC. És a dir, entre el primer humà que passa de Sibèria i entra a Alaska i el primer que va arribar a la Terra del Foc, van passar 30 mil anys!
Routes if Ancient Americas Migrations
© website "Navajo People"

La natura tanca Amèrica

L'aïllament que es produeix de les Amèriques en acabar la darrera glaciació i pujar el nivell del mar a nivell planetari, dona lloc de nou, com en cada període interglaciar, a l'estret de Bèring. Fent servir una expressió d'aquests dies: la natura «tanca» Amèrica. Fa uns 10 mil anys, quan a Mesopotàmia començava el Neolític, ja s'havia tancat tota comunicació entre el Vell Món i el que després coneixem com a Nou Món, és a dir les Amèriques. El Paleolític va perllongar-se durant uns quants milers més d'anys en aquest continent entre el Pacífic i l'Atlàntic. Aquest aïllament va comportar inevitablement que les poblacions que s'havien repartit per tot el continent fins a Terra del Foc, experimentèssin el que s'anomena un aïllament genètic immunitari.

10 mil anys, com a mínim, d'aïllament van fer que moltes malalties comunes a Eurafràsia fossin desconegudes a les Amèriques. I viceversa. El contacte va ser brutal i ara es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que el trobament entre europeus i «americans» va ser letal per als segons. Alguna malaltia desconeguda a Europa, però, va arribar amb els vaixells que tornaven amb la plata i l'or d'Amèrica a Sevilla, un espoli en tota regla, com veurem en un proper article.


Els moviments de població porten amb ells els virus, i no només... 

Les poblacions indígenes d’Amèrica van experimentar altes taxes de mortalitat en el seu primer contacte amb els «conquistadores» espanyols. Sempre es culpa de les malalties infeccioses els soldats, encara que es mantè ocult, per interessos polítics i ideològics, que els repobladors van portar si més no, més epidèmies en diferents onades. I a cada nova arribada de colonitzadors, primer castellans, aviat portuguesos, i no massa més tard francesos, anglesos i holandesos i, finalment, els esclaus africans, les reinfeccions es retroalimentaven creant un cercle viciós d'immunització i a la vegada reinfecció de la nova societat que s'anava forjant a les colònies.


Què i com ens ho explica la ciència?

Hi ha moltes evidències d'aquesta elevadíssima mortandat. De fet quan els conquistadors arriben a l'Altiplà de Mèxic o el Cusco, els centres respectius de l'Imperi Asteca i l'Inca, les poblacions ja estaven sent delmades. És a dir: abans que els conquistadores i la colonització havien arribat els virus...

Els investigadors de l’Institut Max PlanckI van estudiar les restes de 30 esquelets que hi havia enterrats en un cementiri de la ciutat de Teposcòcula-Yucundaa, a Oaxaca, sud de Mèxic. Els arqueòlegs apunten que hi ha clares evidències que vinculen aquest lloc amb l''epidèmia de bombons' (mal, malalt, en llengua náhuatl) que va assolar Centramèrica entre 1545 i 1550. 

Resultado de imagen de muerte de indios + epidemia + 1492
©"También somos americanos"
La malaltia va provocar entre 12 i 15 milions de morts, i la població azteca  s'estima que era d’uns 25 milions. Algunes de les pandèmies que van arribar en la primera onada al Carib i Mèxic, entre 1492 i 1525, van ser la verola, el sarampió, les paperes i la grip comuna. 

Els arqueòlegs extreuen l'ADN dels dents de les dentadures dels cranis enterrats en fosses comunes a les restes de poblats asteques i n'identifiquen els rastres evidents d'una epidèmia letal, molt curta i intensa. Els cronistes expliquen com morien els «índios»:

Las fiebres eran contagiosas, ardientes y continuas, en su mayoría letales. La lengua quedaba seca y negra. Enorme sed de estos indios que no afectaba a los castellanos”, va descriure el franciscà Fray Juan de Torquemada el 1576, quan la malaltia estava experimentant una segona explosió. Els afectats pel cocoliztli o el dolç cocoliztli (gran mal) experimentaren també deliris, diarrees i convulsions. Els colons castellans tenien el seu propi nom per a la malaltia: es deia “pujamiento de sangre (pel sangrat abundant) i, com podem imaginar, era molt més greu, mortífera i de mort cruel que una salmonel·la corrent.

Això explica una cosa important, i es que els primers a interessar-se per què morien tants «indis» van ser els missioners. Volien convertir-los al Cristianime però se'ls morien a centenars. De fet, hi ha dades que indiquen tal fanatisme fins al punt que els missioners batejaven massivament poblats sencers i els impartien l'extrema unció abans de morir i d'enterrar-los en fosses comunes... De fet, no va trigar molt a què un escrigués un document que ha passat a la història denunciant la situació. En el seu llibre Brevísima Descrición de la Desctrucción de las Indias, el frare dominic Bartolomé de las Casas denuncia davant la Corona el que estava passant a Amèrica.
©"La Gaveta de Aguerre, d'Eduardo Pedro García


Què passar i com ho sabem?

Kirsten Bos, investigador de l’Institut Max Planck, va destacar en un comunicat que la troballa és un “avenç essencial” perquè té sobre la taula un nou mètode per a l’estudi de les malalties del passat. “Traspassa el contacte europeu, documents d’epidèmies inexistents abans del 1492 a les Amèriques van devastar les poblacions del nou món. En la majoria dels casos, ha estat difícil determinar les seves causes. En alguns casos, per exemple, els símptomes causats per infeccions de diferents bacteris o virus poden ser molt paral·lels o presentar senyals mèdics presentats per malalties comunes que podien haver mutat a Euràsia i que, per tant, havien anat immunitzant la població en cada onada».



Van haver malalties americanes, virus, què vinguessin a Europa?

Mentrestant? A Europa què passava? Doncs resulta que el 1509, el jove soldat alemany, Ulrich von Hutten, va contraure una malaltia desconeguda mentre estava a Itàlia. L’home agonitzava amb els símptomes que causaven una malaltia fins aleshores desconeguda. El soldat, també escriptor, explicava que la gent moria d'una cosa mai vista abans...: "(En tot el cos) hi ha furuncles, semblants en mida i aspecte d'un aglà. Emet una olor tan pestil·lent, que en pocs dies creix i m'infecta tot el cos. El color de les pústules és verd obscur, és veritat que sento més un dolor tal que és com una cremor similar a d'estar tot el dia assegut sobre el foc".
  A la dècada de 1490, la població europea ja s'havia ja recuperat de la desfeta demogràfica causada per la Pesta Negra, també coneguda com la mort negra, del 1348. Una de cada tres persones havien mort, als Comtats catalans la meitat de població, a conseqüència de la malaltia en tot el continent. A Barcelona va morir el 70 % de la població a causa de la densitat humana i ser el port més important de la Mediterrània Occidental, ja que l'epidèmia va arribar amb les rates que portaven els vaixells que comerciaven o venien de fer les guerres relacionades amb l'expansió de la Corona Catalano-Aragonesa per la Mediterrània.

En un proper article parlarem dels efectes de les pandèmies posteriors a l'actual COVID-19 i les anteriors, perquè és inherent a la nostra naturalesa biològica conviure-hi, afrontar-les i, sobretot, assumir-les com un fet inevitable.



       

dilluns, d’octubre 07, 2019

Les fronteres, una convenció humana

             Des dels inicis de la civilització urbana i l'aparició de les primeres entitats estatals, amb unes institucions i lleis definides, i més o menys previsibles pels súbdits, "ciutadans" concernits, sotmesos...  el marc de referència ha estat les fronteres. Com podem veure en aquest vídeo, l'establitat de les fronteres és una excepció i en el decurs dels darrers 15 mil anys només en els dos darrers segles, des de l'extensió dels imperis europeus i el colonialisme, es pot dir que tots els humans han estat sempre subjectes d'una estructura política anomenada estat.

Veiem els casos més evidents que expliquen la convencionalitat de les fronteres.

La Gran Muralla xinesa

    La Gran Muralla xinesa és l'intent més antic d'impermeabilitzar una frontera. La seva construcció va començar cap el s. III aC. I es va aturar el s. XVII, aconseguint una longitud total de 7.250 km. Hi varen participar centenars de milers de persones, presoners, esclaus, soldats i camperols que utilitzaren tota mena de materials, com ara pedres (algunes de vàries tones de pes),  maons, troncs i tova.



La Gran Muralla pretenia mantenir fora de la Xina els altres pobles no xinesos.
   
A la part més ben construïda, l'alçada era de 7 a 10m. L'amplada de la base era d' uns 7m, que es reduïa fins a 6m a la part superior. Això va permetre emprar-la com a via de comunicació tant per al transport de mercaderies, com de tropa. La muralla estava equipada amb torres i fortificacions comunicades entre si mitjançant senyals visuals, lluminoses i de fum.

        Els mongols de Gengis Khan van envair la Xina a començaments del  s. XIII, sense que la muralla representés cap obstacle seriós. Però la seva ineficàcia fou deguda, especialment, al benestar i la pau entre els habitants d'ambdós costats de la muralla, que van acabar formant un sol poble. Tan evident va ser la inutilitat de la Gran Muralla que part dels seus materials es van utilitzar per construir habitatges.

Marco Polo, viatger a qui coneixerem quan estudiem els descobriments del segle XIV I XV, va explicar als europeus la seva magnitud i ningú no el va creure!

      El limes germanicus dels romans

Els romans anomenaven limes a la frontera que els separava dels pobles bàrbars o "no civilitzats". A Europa el "limes germanicus" va començar a ser fortificat cap a finals del s. I dC. Els 550 km del limes havien de protegir els territoris ocupats pels romans al nord del Rin. El Mur d'Adrià, es va construir per protegir-se al nord dels pictes (“antecessors” dels escocesos...) I a l'est (actual Romania) dels nòmades de les estepes.


Al llarg de la frontera es varen talar franges de bosc que es vigilaven amb simples torres de fusta i es protegien amb palissades. Més tard les torres es varen fer de pedra i s'afegí un fossar i un terraplè darrera la palissada. El limes va restar en servei durant uns 175 anys, fins que, finalment, la pressió de les tribus germàniques (cap al 265 dC) el varen desbordar i Roma va abandonar tots els territoris de la dreta del Rin.

El limes va intentar aturar la entrada dels pobles bàrbars a les terres de l'imperi romà. Tanmateix, malgrat tractar-se de les millors tècniques de l'època, el limes no va assolir l'objectiu de blindar indefinidament la frontera.

      

El Teló d'Acer entre les dues Alemanyes

   
Després de la II Guerra Mundial, entre els països de l'Europa Occidental i els de la Oriental es va crear una separació ideològica, econòmica i militar, coneguda com a Teló d'Acer. Aquest es va materialitzar a partir de 1952 en el blindatge de la frontera entre les dues Alemanyes, Oriental i Occidental i, des de 1961,
en el mur de Berlín. La capital d'Alemanya va quedar migpartida...   
El Teló d'Acer havia d'impedir per sempre la deserció cap l'oest capitalista.



    La impermeabilització d'aquesta frontera es feia mitjançant murs de formigó, filats de filferro espinós, filats electrificats, dispositius de tir automàtic, camps de mines, a més de nombroses torres de vigilància. A les torres, disposades de manera que existís contacte visual entre elles, feien guàrdia un oficial amb 4 o 6 soldats. Per a la nit cada torre estava equipada amb un focus de 1.000 W de gran abast.

NOMÉS A BERLÍN, van morir metrallades en els 30 anys del mur 191 persones!

    El Teló d'Acer va desaparèixer amb la obertura de la frontera interalemanya el 9 de novembre de 1989, a conseqüència dels canvis polítics que varen acabar pacíficament amb el bloc soviètic. Un cop més una frontera infranquejable resultava al capdavall inútil.

   
La frontera entre Estats Units i Mèxic

La frontera dels Estats Units amb Mèxic té una longitud de 3.200 km. Malgrat el trànsit anual de 100 milions de persones, és una de les fronteres més controlades del món. Alguns dels seus trams estan protegits per un mur de formigó (amb filats) que en arribar a les platges de Tijuana, s'endinsa uns 200 m en el mar.
La xifra d'immigrants "sense papers" als Estats Units s'estima en més de 5 milions de persones, aproximadament el 2 % del total d'habitants. Però, tan sols 4 de cada 10 indocumentats han entrat per la frontera sud dels Estats Units. No obstant això, en aquesta frontera actuen 8.000 agents de la patrulla de fronteres (Border Patrol), mentre que en la del Canadà, amb una longitud superior, només n'hi ha destinats 500.



Les creus al mur fronterer prop de Tijuana (Mèxic) recorden els  immigrants  morts que no han  aconseguit creuar la barrera que separa el  subdesenvolupament  i la misèria  del somni americà.    
    La "Border Patrol" disposa de visors d'infraroigs per a la visió nocturna, sensors de moviment, cambres de televisió, gossos ensinistrats per a la detecció de persones, reflectors d'alta potència i tota mena de mitjans de transport, com ara bicicletes, motos, "quats", vehicles tot terreny, llanxes, helicòpters artillats, avions i globus aerostàtics. A aquest dispositiu s'afegeix el control informatitzat dels passaports i la nombrosa xarxa d'informadors a ambdós costats de la frontera. A més, es preveu la utilització de bales de goma, gasos lacrimògens i explosius de dissuasió per foragitar a qui intenti creuar il·legalment la frontera.

Part de les morts que es produeixen al travessar la frontera entre els Estats Units i Mèxic tenen lloc al dessert d'Arizona. Empaitats per les patrulles de frontera els grups d'immigrants es perden molt sovint pel dessert i moren d'esgotament i deshidratació.
       
Persones mortes en intentar traspassar
la frontera entre Mèxic i els Estats Units
1996       87
1997     149
1998     329
1999     358
2000     491.
A partir dels atemptats de l'11-S no es disposa d'estadístiques fiables. L'actual president, Donald Trump, va guanyar les eleccions amb la proposta d'allargar el mur de l'oceà Pacífic a l'Atlàntic, al llarg de més de 3 mil kilòmetres.

El dramatisme d'aquestes xifres s'accentua encara més si es comparen amb els 191 morts enregistrats oficialment en els intents de traspassar el "teló d'acer" i el "mur de Berlín" en tota la seva història. El cert és que la fam és més forta que la por i que els recursos manquen a l'Amèrica Llatina, mentre abunden als Estats Units. Per aquest motiu, el flux d'immigrants indocumentats, que actualment és d'un miler al dia, difícilment s'aturarà en els propers anys.


L'estret de Gibraltar i la frontera d'Espanya amb el Marroc

    A Melilla i Ceuta, dues ciutats administrades per l'Espanya en territori reclamat pel Marroc al nord d'Àfrica, per impermeabilitzar la  línia fronterera s'ha previst una tanca  doble d'acer, de 7 km de longitud, 4 m d'alçada reforçada amb torres d'observació, i equipada amb 70 càmeres de vigilància i sensors òptics i acústics. Han dissenyat, a més, un sistema de tarja digital que pretén discriminar, dels 50.000 persones que creuen la frontera cada dia, d'anada i tornada, els possibles immigrants irregulars. Les tragetes magnètiques es fan a la mateixa frontera en uns 10 minuts, contenen la fotografía, les dades i les empremtes dactilars de cada persona. Per traspassar la frontera cal col·locar la targeta sobre un visor amb escànner i prèmer amb el polze sobre un pantalla sensible. En tres segons un sistema informàtic reconeix les empremtes i verifica les dades. Les targetes es lliuren només als habitants de la zona fronterera.

Nomès a Melilla, la impermeabilització de la frontera i el control electrònic als punts de pas es calcula que haurà costat uns 12 milions d'euros (2.000 milions de Pta), als que cal afegir cada any 1,2 milions d'euros (200 milions de pesetes) de manteniment. Per al control del pas entre Àfrica i Europa s'està desenvolupant actualment el pla SIVE (Sistema Integral de Vigilancia del Estrecho) que ja ha començat a funcionar a partir de l'estiu del 2002.
 El SIVE estarà format per estacions costeres amb torres equipades amb radar, càmeres de visió nocturna i diurna i una càmara infraroja capaç de detectar l'escalfor d'un cos humà o d'un motor a 17 km de distància. Les estacions, fixes i mòbils, comunicaran les dades a un centre de control, situat a Algecires, on seran verificades i es donarà l'alerta. Qualsevol embarcació sospitosa s'ha de poder localitzar a 10 km de la costa. En 20 minuts, i abans que s'acosti a menys de 5 km de la riba ha de ser identificada abordada pels helicòpters o les patrulleres de la Guàrdia Civil. Es tracta que les patrulles en terra no hagin d'intervenir i els immigrants siguin rebutjats cap a la costa africana i no arribin a trepitjar terra europea.

LES FRONTERES SÓN ARBITRÀRIES, EL CAS DE POLÒNIA
El ball de fronteres de Polònia

Estudiem un dels casos més curiosos,  extrems!, de “ball d fronteres”.
Polònia és un país mil.lenari, però ha aparegut I desparegut al llarg de la història envaït per diversos imperis I a causa de guerres.

Polònia a l'any 1000:

-Al Renaixement, Polònia I Lituània s'uneixen, arriben a ser l'imperi més gran d'Europa! Al segle XVIII els dos estats se separen, perden bona part del territori.                                                                                                                                                        

-Després de les guerres napoleòniques, el país desapareix repartit entre l'Imperi Rus, l'Autro-hongarès I el Prussia.
Al segle XX Polònia aconsegueix la independència després de la I Guerra Mundial però com podeu veure, a l'est bona part dels habitants són lituans, ucranians... per contra, a la part occidental més de 2 milions de polonesos continuen formant part d'Alemanya!

-I aquí no acaba la convulsa història d'aquest vell poble europeu! Vols saber com s'arriba al mapa actual? Investiga primer què va passar a Polònia entre l'ocupació nazi del 1939 I l'”alliberament” soviètic del 1945!




dijous, de setembre 05, 2019

" γεωγραφία/geografia "

 Què és i com estudiem la Geografia?

La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos, "terra", i grafia, "descriure o escriptura")  és la ciència que té per objecte l'estudi de la superfície del planeta Terra, o de qualsevol altre astre, i la distribució espacial i les relacions recíproques dels fenòmens físics, biològics i socials que en ella es manifesten. També les característiques dels seus d'habitants i els fenòmens de relació amb la natura. Una traducció literal seria "per descriure o escriure sobre la Terra".

Dins de la Geografia fem una sèrie de divisions lògiques.

Per començar estudiem COM és un espai, més enllà de la presència humana. Per entendre'ns, amb la Geografia Física, estudiem la morfologia i els paisatges naturals que se'n deriven, abans i durant la participció i, modificació, que la societat n'ha fet.

Per tant, la geografia física és la ciència de la terra que estudia el medi físic. Els principals elements que estructuren el medi físic corresponen al relleu, les aigües terrestres, el clima, la vegetació, la fauna i el sòl, i l'estudi de cada un d'aquests elements dóna origen a diverses branques de la geografia física

Acte seguit apareix el que s'ha anomenat la Geografia Humana, on estudiem bàsicament les conseqüències de la presència humana i com la "civilització" han interactuat amb el medi, començant per la Demografia, continuant amb la Geografia Económica, l'Económica i, amb la crisi ambiental, climàtica contemporània, acabem amb tot allò que s'anomena Ecologia.

Anomenem Terra al nostre planeta, d'acord. Però òbviament això és una visió antropocèntrica, egocèntrica fins i tot, fixe'm-nos en aquesta foto:

No és la projecció habitual que veiem de la nostra esfera, però en destaquem un aspecte essencial, la Terra és bàsicament Aigua. Entenem ara perquè és un acte antropocèntric anomenar "terra" a allò que vist des de l'espai, veiem blau, perquè bàsicament és "aigua". D'aquí, per acabar, la importància que contemporàniament ha adquirit una branca de la Geografia, l'Oceanografia .

Tot seguit fixe'm-nos una sèrie d'enllaços que ens serviran per comprendre les potencialitats 2.0 per tenir una visió real del nostre planeta blau en totes les seves facetes, paràmetres i escales possibles:

-Navegador de mapes Tagzània
-Google Maps Google Maps
-Institut Cartogràfic de Catalunya VISSIR
-40 mapes amb dades curioses per comprendre el Món
-Webcam en directe de l' Estació Espacial Internacional
-La Terra en directe vista d'un satèl.lit global estàtic
-Navegador Global de corrents de vent Earth Wind
-Presentació slideshare sobre l'espai físic en què vivim
-Treballar la geografia amb Mapes muts
-Estat actual de la Mediterranean Copernicus Forecast
-El portal més complet de Meteorologia Wetterzentrale
-Freqüència mundial de tempestes
-Servei Català de Meteorologia Méteo.cat 
-Satèl.lit meteorològic, com es veia ahir el món? MODIS
-Gràfiques Climatològiques:  Barcelona-Aeroport del Prat
-Webcams en directe de Catalunya: TV3
-Quants vaixells naveguen ara pel món? Marine Traffic
-I quants avions? Flight Radar
-Descarrega MAPES MUTS, Institut Cartogràfic de Catalunya
-XTEC.Cat,  Llista de recursos amb enllaços per a Geografia

 

dimarts, de desembre 04, 2018

Entrevista Comentari a Enric Ucelay da Cal

http://www.elcritic.cat/entrevistes/enric-ucelay-da-cal-lelement-llibertari-no-es-un-veri-que-porten-els-murcians-forma-part-de-la-tradicio-catalana-24220Entrevista

Lectura i comentari dels diferents conceptes relacionats amb el Catalanisme i el seu context espanyol, europeu i mundial.

dimarts, d’octubre 18, 2016

L'art, la religió i el poder

L'art i la desigualtat...

L’art s’ha posat durant els darrers 4 mil anys al servei de les doctrines religioses i ha estat influenciat per les ideologies polítiques dominants. Hem d'observar, comprendre i assumir el canvi cabdal que es produeix amb l'aparició de l'escriptura a l'antic Egipte i Mesopotàmia al voltant del 2000 ANE. L'aparició de l'escriptura, associada a la sedentarització i la creació de castes socials comportaran una dramàtica ghetització de l'art i la seva funció social. L'art, per dir-ho ràpid i ja, queda en mans del poder i la religió i deixa de ser «democràtic»... Tot això queda manifestat amb el pare de la interpretació historiogràfica de l'arqueologia moderna, V. Gordon Childe a "Els Orígens de la Civilització, lectura d'obligada revisió per comprendre l'abast de la revolució neolítica en tot això que comento.

Si durant la prehistòria les primeres manifestacions artístiques tenen un caràcter eminentment democràtic, en no haver castes ni diferenciació social, ja que tothom tenia accés dins «la tribu» a les manifestacions artístiques, eminentment rituals i fúnebres, amb l'aparició de l'escriptura i la societat de castes, les manifestacions artístiques passen a ser un instrument del poder i de la consolidació de les societats piramidals. L'art, la seva creació, interpretació i funció social esdevenen un instrument més del poder constituït (déus vivents-faraons a Egipte i reis-dèspotes a Mesopotàmia) en què queda plasmada la desaparició del comunisme ancestral, i per tant igualitarisme a ultrança, de les societats de recol.lectors i nòmades per l'aparició d'una societat de castes en què per primer cop la desigualtat és el patró sota el qual s'organitza la societat. I així, amb les degudes excepcions de la democràcia atenenca del segle V ANE i les societats burgeses del Renaixement al nord d'Itàlia i els Països Baixos (les actuals Bèlgica i Holanda).

Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos, que l'art neix democràtic i es consolida i desenvolupa al llarg de quasi 4 mil anys sense gaire excepcions en el marc de societats teocràtiques i despòtiques. No serà fins a 4 mil anys després, i encara, al voltant de l'aparició de la societat de la cultura de masses que l'art torni a poder ser democratitzat. I he dit «encara», perquè, com veurem al final d'aquest article, hi ha molt camí encara per considerar que entrat el segle XXI l'art, la creació artística, la seva interpretació i funció són realment a l'abast de tothom i, doncs, democràtics.  
Roma, màxim exemple de simbiosi del poder religiós i el polític

 (c) Albert P. Bea 2012.

L’escriptura i la religió
L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes. Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia, com la de la majoria de societats fins al segle... XX!, era analfabeta.
Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial. Tot l'art egipci és impregnat d'escriptura. Podem afirmar doncs que l'escriptura i l'art tenen una funció que avui en diríem propagandística. L'art, des de l'aparició de l'escriptura i, amb breus excepcions al llarg de la història de la Humanitat, fins ben bé l'actualitat, queda segrestat per les castes dominants i passa a ser un instrument més de control social.

L’artista-funcionari
L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus. Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder. Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social. És a dir, els artistes egipcis, com el de totes les cultures de l'antiguitat -amb l'excepció de l'Atenes de Pericles, el Renaixement a Florència i Flandes i a partir de la Il.lustració i fins ara- és un servidor del Poder i de la «religió oficial».
L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.
  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.
Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

El Poder i la força de l'arquitectura sumptuària
Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava. Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària. D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.
A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel. Una prova més que des de fa 4 mil anys, i des que els homes van deixar de viure en comunitats igualitàries i nòmades, l'art, l'urbanisme i la creació cultural queden rellegats a les minories privilegiades. No serà fins el segle XX que podem parlar, repeteixo, de l'autèntica democratizació de l'art i d'un veritablement «art popular». No és casual que la música pop i tota la cultura pop vénen de la paraula anglesa «pop», un diminutiu de «popular» que de la seva banda deriva de la paraula "folklore", coneixement el poble... en antic anglès. Hem trobat mòmies i mastabes del poble normal i corrents, d'esclaus o plebeus? Directament no. I quan trobem «el poble baix», la gran majoria de la població, representats en aquestes construccions, els trobem reverenciant, com a súbdits o en el macabre espectacle comprovat històricament i documentat pels arqueòlegs en què un faraó o aristòcrata, a la seva mort, conduïa a una mena de suïcidi forçat, és a dir, morien vius al seu costat..., al seu panteó al «personal» al seu servei.

L'escriptura i la submissió
La mitologia atribuí l’origen de l’escriptura als déus. L’escriptura era considerada la pedra angular i el nexe d’unió en el sistema de creences dels pobles antics. La paraula estava unida a l’ésser, o a la cosa que ella representava. En conseqüència, escriure el nom d’una entitat suposava, d’alguna manera, produir-la. A la inversa, la seva destrucció significava la seva eliminació. Entre els sacerdots egipcis i babilònics adquirí certa importància l’estudi de les paraules i la seva relació amb els corresponents éssers i objectes representats. Els sacerdots es consideraven a si mateixos com a guardians i conservadors del coneixement. En realitat, però, els orígens de l’escriptura probablement tenen més a veure amb les necessitats de registre de mercaderies, que en cap voluntat sobrenatural. En determinades àrees del que avui és territori d’Iran, fa quasi deu mil anys, alguns caçadors ja empraven objectes d’argila per representar diferents classes de mercaderies. El registre comptable era útil perquè feia innecessari recordar les transaccions econòmiques efectuades. Aquell primitiu sistema de comptabilitat es desenvolupà per tal d’atendre a les necessitats de registre de les activitats econòmiques dels temples religiosos de Mesopotàmia. Des de fa uns sis mil quatre-cents anys, els petits objectes d’argila començaren a ser dipositats en unes caixetes del mateix material, amb marques o inscripcions que indicaven què hi havia dins, i qui estava involucrat en la transacció o tinença de les mercaderies. També s’utilitzaren com una forma més precisa de registrar i calcular els impostos. Una altra forma d’identificar el propietari dels objectes era a través de segells d’argila en els que quedava reproduïda, en relleu, la inscripció gravada en aquest. Com les caixetes d’argila, els segells constituïen una forma de garantir la veracitat que determinada transacció econòmica s’havia produït. Més endavant, s’adonarien que la fabricació dels petits objectes d’argila era innecessària. A Sumèria, fa més de cinc mil anys, el sistema d’anotacions sobre l’argila reemplaçà l’antic sistema de comptabilitat. Les caixetes es convertiren en tauletes. Els dibuixos que representaven els objectes es convertiren en símbols propis dels primers sistemes d’escriptura pròpiament dits. Evolucionaren des d’uns primitius signes pictogràfics, en els quals els signes eren dibuixos que representaven els noms de les coses, cap a sistemes de signes més abstractes i senzills de representar, dits cuneïformes, que es gravaven sobre l’argila amb estilets. Els exemples més coneguts d’escriptura pictogràfica foren els jeroglífics egipcis, i els ideogrames xinesos. 

El naixement de la propaganda
L’escriptura com nosaltres la coneixem, també s’hauria desenvolupat a Mesopotàmia, i el primer llenguatge escrit emprat fou el sumeri. Ells inventaren els noms propis i la gramàtica, és a dir, l’ordenació de les paraules dins d’una frase d’una manera sistemàtica perquè pogués ser entès per les persones instruïdes en aquest art. Els escribes. La història de la humanitat pròpiament dita començà a partir del moment que tenim a la nostra disposició el record que representen els fets del passat a través de material escrit. És mitjançant l’escriptura que hem pogut conèixer molts detalls de la història antiga, com ara les llistes de reis dels pobles mesopotàmics, o les primeres lluites pel poder entre reis i sacerdots. Però una dificultat de les primeres formes d’escriptura era el gran nombre de signes que utilitzaven. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica comptava amb diversos centenars de signes, mentre que la jeroglífica egípcia i la ideogràfica xinesa comptaven amb milers. 

Un sistema d’escriptura tan complex com el que es va desenvolupar en les civilitzacions més antigues requerí d’un nombre relativament reduït d’especialistes, els escribes, que havien de ser capaços de llegir i escriure. L’ofici d’escriba es convertí en la professió d’una minoria privilegiada, en principi solament sacerdots, que coneixia l’escriptura. Amb l’establiment dels primers imperis, l’ofici d’escriba deixà de ser una activitat reservada als sacerdots. L’administració imperial es dotà d’un funcionariat civil encarregat dels comptes del regne i de la documentació administrativa.

La demanda creixent d’escribes especialitzats va fer necessari crear un sistema de formació d’escribes. Era un sistema que requeria un llarg aprenentatge en escoles construïdes en estreta connexió amb els temples religiosos. Comportava dues etapes, la instrucció elemental, impartida a l’escola, i la instrucció superior, duta a terme a través de l’aprenentatge concret i individual en un determinat departament governamental, i que es dedicava fonamentalment al perfeccionament de la formació de l’escriba. A l’escola elemental, primer s’aprenia a llegir, i una vegada dominada la lectura, s’aprenia a escriure, tasca en la qual tenia un paper molt important la còpia i comentari de textos considerats clàssics. El contingut de la instrucció era de tipus moral i didàctic. Tota la seva tradició del saber exigia l’obediència i submissió de l’estudiant, sense gaires possibilitats per a l’especulació o el pensament creatiu. No obstant, malgrat els pocs incentius oferts al pensament creatiu, s’atribueix a aquell grup d’erudits l’elaboració de les primeres manifestacions literàries de qualitat.

Nogensmenys, aquesta dinàmica en la qual l'art ha estat utilitzat com a arma propagandística és ben certa fins els nostres dies, perquè oi que tothom vol trascendir i, sovint, per tal de canalitzar la seva creativitat s'ha de cenyir a uns cànons culturals preestablerts? Clar que sempre hi ha la possibilitat de crear per protestar... però això serà objecte d'un altre article.

dilluns, d’agost 22, 2016

De qui és l'art?

Imatge
Estel.la d'Hammurabi, (c) Albert P. Bea, 2011
Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art?

És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposició o monument. En qüestió d'uns 6 anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi he repetit visita més de dos i tres cops- alguns dels museus més importants del món.

Ara me n'adono que en aquests darrers anys he visitat 11 dels 20 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché.

No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que he tingut el privilegi de gaudir d'algunes de les obres d'art cabdals i monuments més significatius  d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut. I sobretot: s'imaginava l'autor, en molts casos anònim, que acabaria on és i tindria el valor incommensurable que té avui en dia per la Humanitat?

Imatge
"un Picasso", MoMa, Nova York (c) Albert Pérez Bea, 2010
No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu Arqueològic Nacional de Madrid va estar al Louvre abans que a la Villa y Corte i encara avui en dia hi ha incauts que van a Elx a buscar-la... Innocents!  Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan.

Puerta del Perdón, (c) Albert P. Bea
Em va captenir aquest pensament, refugiat en una ombra en sortir de la Catedral de Sevilla, a 42 º, als jardins de la sortida del claustre, pensant en el destí de l'art i de qui és, mentre contemplava la porta "del Perdón", una de les incorporacions de l'antiga Mesquita islàmica a la catedral construïda sobre la destrucció que va acompanyar la conquesta castellana el temple anterior. Una porta de ferradura, anomenada del "perdó", rodejada de sants cristians en el que no era sinó que l'accés a l'actual "patio de los Naranjos" i que, durant 5 segles havia estat el lloc on els fidels musulmans feien les seves ablucions (neteja personal) abans d'entrar a pregar. Tot allò, doncs, de qui era? Vaig pensar en la Mesquita de Còrdova també, ara catedral però també en l'art andalusí de Marràqueix, Fez...

Una rapinya incommensurable...


Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles, i mòbils!, en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "Papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys -i encara n'hi queden a la ciutat castellana...-  o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per la República Grega al Museu Britànic dels Frisos del Partenó.  Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs' i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars i les comunitats jueves durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants a l'hora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim, segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Amsterdam, Roma, Viena o Nova York o fins i tot Montserrat!


Museu de l'Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (c) Albert Pérez Bea, 2014

Fa dos estius, una tarda de la Setmana Santa del 2015,, em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànicc de Londres. Objectes i patrimonii que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness. I no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara mig any, l'estiu anterior, havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.


El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars de la premsa. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els europeus anem a una...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.


La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, havia de fer escala a París. I vaig anar, com sempre, a passar les hores entre tren i tren, al Louvre. I em vaig fer la mateixa pregunta davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? Havien vingut a París només per passar 5 minuts enmig d'aquella gernació obsessionada amb fer-se una selfi amb la Gioconda? Se n'adonaven que contribuïen a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos.

Al capdavall, però, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars de la premsa internacionaldel qualssevol dels dies d'aquest estiu del 2016: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi -es preguntava un editorialista...- no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!


També és cert que, de tornada a casa, ja a l'agost, un dia en llevar-me i posar-me a escriure aquest article, vaig voler saber com havien quedat  les runes imponents, úniques, de Palmira arran de la reconquesta per part de les tropes de l'exèrcit sirià després d'haver estat ocupades, destruïdes i saquejades durant quasi  2 anys per l'autoanomenat "Estat Islàmic". Deprimit, vaig haver de deixar l'article per al vespre i me'n vaig anar a la platja.

Assegut, a la platja de Badalona, mirant a Orient, vaig dir-me: "potser millor que algunes obres estiguin als museus d'Occident, perquè en aquests moments carregar-se obres d'art en nom d'un exercici fanàtic d'iconoclàstia  intol.lerant i fonamentalista és quasi tan cruel com el mateix drama de la Guerra de Síria, la crisis dels refugiats o fins i tot l'eterna crisi económica que ens avassalla des de va 7 anys ara aquest setembre". Tot va ser un pensament d'una tarda d'estiu a la platja del Pont del Petroli de Badalona... una obra industrial que actualment, precisament!, és part del patrimoni cultural de la ciutat gràcies a l'esforç, constant, apassionat d'un anònim ciutadà.

Si he estat políticament incorrecte no m'excuso. Tots tenim pensaments no justificables sinó és des del sentiment. I per mi l'art, l'estima per l'art!, no és un sentiment, és una passió!

La Barcelona funcional i les àrees metropolitanes

El concepte d'àrea metropolitana és propi de dues realitats: per primer cop en la Història dela Humanitat més de la meitat de la pobl...