dilluns, d’octubre 07, 2019

Les fronteres, una convenció humana

             Des dels inicis de la civilització urbana i l'aparició de les primeres entitats estatals, amb unes institucions i lleis definides, i més o menys previsibles pels súbdits, "ciutadans" concernits, sotmesos...  el marc de referència ha estat les fronteres. Com podem veure en aquest vídeo, l'establitat de les fronteres és una excepció i en el decurs dels darrers 15 mil anys només en els dos darrers segles, des de l'extensió dels imperis europeus i el colonialisme, es pot dir que tots els humans han estat sempre subjectes d'una estructura política anomenada estat.

Veiem els casos més evidents que expliquen la convencionalitat de les fronteres.

La Gran Muralla xinesa

    La Gran Muralla xinesa és l'intent més antic d'impermeabilitzar una frontera. La seva construcció va començar cap el s. III aC. I es va aturar el s. XVII, aconseguint una longitud total de 7.250 km. Hi varen participar centenars de milers de persones, presoners, esclaus, soldats i camperols que utilitzaren tota mena de materials, com ara pedres (algunes de vàries tones de pes),  maons, troncs i tova.



La Gran Muralla pretenia mantenir fora de la Xina els altres pobles no xinesos.
   
A la part més ben construïda, l'alçada era de 7 a 10m. L'amplada de la base era d' uns 7m, que es reduïa fins a 6m a la part superior. Això va permetre emprar-la com a via de comunicació tant per al transport de mercaderies, com de tropa. La muralla estava equipada amb torres i fortificacions comunicades entre si mitjançant senyals visuals, lluminoses i de fum.

        Els mongols de Gengis Khan van envair la Xina a començaments del  s. XIII, sense que la muralla representés cap obstacle seriós. Però la seva ineficàcia fou deguda, especialment, al benestar i la pau entre els habitants d'ambdós costats de la muralla, que van acabar formant un sol poble. Tan evident va ser la inutilitat de la Gran Muralla que part dels seus materials es van utilitzar per construir habitatges.

Marco Polo, viatger a qui coneixerem quan estudiem els descobriments del segle XIV I XV, va explicar als europeus la seva magnitud i ningú no el va creure!

      El limes germanicus dels romans

Els romans anomenaven limes a la frontera que els separava dels pobles bàrbars o "no civilitzats". A Europa el "limes germanicus" va començar a ser fortificat cap a finals del s. I dC. Els 550 km del limes havien de protegir els territoris ocupats pels romans al nord del Rin. El Mur d'Adrià, es va construir per protegir-se al nord dels pictes (“antecessors” dels escocesos...) I a l'est (actual Romania) dels nòmades de les estepes.


Al llarg de la frontera es varen talar franges de bosc que es vigilaven amb simples torres de fusta i es protegien amb palissades. Més tard les torres es varen fer de pedra i s'afegí un fossar i un terraplè darrera la palissada. El limes va restar en servei durant uns 175 anys, fins que, finalment, la pressió de les tribus germàniques (cap al 265 dC) el varen desbordar i Roma va abandonar tots els territoris de la dreta del Rin.

El limes va intentar aturar la entrada dels pobles bàrbars a les terres de l'imperi romà. Tanmateix, malgrat tractar-se de les millors tècniques de l'època, el limes no va assolir l'objectiu de blindar indefinidament la frontera.

      

El Teló d'Acer entre les dues Alemanyes

   
Després de la II Guerra Mundial, entre els països de l'Europa Occidental i els de la Oriental es va crear una separació ideològica, econòmica i militar, coneguda com a Teló d'Acer. Aquest es va materialitzar a partir de 1952 en el blindatge de la frontera entre les dues Alemanyes, Oriental i Occidental i, des de 1961,
en el mur de Berlín. La capital d'Alemanya va quedar migpartida...   
El Teló d'Acer havia d'impedir per sempre la deserció cap l'oest capitalista.



    La impermeabilització d'aquesta frontera es feia mitjançant murs de formigó, filats de filferro espinós, filats electrificats, dispositius de tir automàtic, camps de mines, a més de nombroses torres de vigilància. A les torres, disposades de manera que existís contacte visual entre elles, feien guàrdia un oficial amb 4 o 6 soldats. Per a la nit cada torre estava equipada amb un focus de 1.000 W de gran abast.

NOMÉS A BERLÍN, van morir metrallades en els 30 anys del mur 191 persones!

    El Teló d'Acer va desaparèixer amb la obertura de la frontera interalemanya el 9 de novembre de 1989, a conseqüència dels canvis polítics que varen acabar pacíficament amb el bloc soviètic. Un cop més una frontera infranquejable resultava al capdavall inútil.

   
La frontera entre Estats Units i Mèxic

La frontera dels Estats Units amb Mèxic té una longitud de 3.200 km. Malgrat el trànsit anual de 100 milions de persones, és una de les fronteres més controlades del món. Alguns dels seus trams estan protegits per un mur de formigó (amb filats) que en arribar a les platges de Tijuana, s'endinsa uns 200 m en el mar.
La xifra d'immigrants "sense papers" als Estats Units s'estima en més de 5 milions de persones, aproximadament el 2 % del total d'habitants. Però, tan sols 4 de cada 10 indocumentats han entrat per la frontera sud dels Estats Units. No obstant això, en aquesta frontera actuen 8.000 agents de la patrulla de fronteres (Border Patrol), mentre que en la del Canadà, amb una longitud superior, només n'hi ha destinats 500.



Les creus al mur fronterer prop de Tijuana (Mèxic) recorden els  immigrants  morts que no han  aconseguit creuar la barrera que separa el  subdesenvolupament  i la misèria  del somni americà.    
    La "Border Patrol" disposa de visors d'infraroigs per a la visió nocturna, sensors de moviment, cambres de televisió, gossos ensinistrats per a la detecció de persones, reflectors d'alta potència i tota mena de mitjans de transport, com ara bicicletes, motos, "quats", vehicles tot terreny, llanxes, helicòpters artillats, avions i globus aerostàtics. A aquest dispositiu s'afegeix el control informatitzat dels passaports i la nombrosa xarxa d'informadors a ambdós costats de la frontera. A més, es preveu la utilització de bales de goma, gasos lacrimògens i explosius de dissuasió per foragitar a qui intenti creuar il·legalment la frontera.

Part de les morts que es produeixen al travessar la frontera entre els Estats Units i Mèxic tenen lloc al dessert d'Arizona. Empaitats per les patrulles de frontera els grups d'immigrants es perden molt sovint pel dessert i moren d'esgotament i deshidratació.
       
Persones mortes en intentar traspassar
la frontera entre Mèxic i els Estats Units
1996       87
1997     149
1998     329
1999     358
2000     491.
A partir dels atemptats de l'11-S no es disposa d'estadístiques fiables. L'actual president, Donald Trump, va guanyar les eleccions amb la proposta d'allargar el mur de l'oceà Pacífic a l'Atlàntic, al llarg de més de 3 mil kilòmetres.

El dramatisme d'aquestes xifres s'accentua encara més si es comparen amb els 191 morts enregistrats oficialment en els intents de traspassar el "teló d'acer" i el "mur de Berlín" en tota la seva història. El cert és que la fam és més forta que la por i que els recursos manquen a l'Amèrica Llatina, mentre abunden als Estats Units. Per aquest motiu, el flux d'immigrants indocumentats, que actualment és d'un miler al dia, difícilment s'aturarà en els propers anys.


L'estret de Gibraltar i la frontera d'Espanya amb el Marroc

    A Melilla i Ceuta, dues ciutats administrades per l'Espanya en territori reclamat pel Marroc al nord d'Àfrica, per impermeabilitzar la  línia fronterera s'ha previst una tanca  doble d'acer, de 7 km de longitud, 4 m d'alçada reforçada amb torres d'observació, i equipada amb 70 càmeres de vigilància i sensors òptics i acústics. Han dissenyat, a més, un sistema de tarja digital que pretén discriminar, dels 50.000 persones que creuen la frontera cada dia, d'anada i tornada, els possibles immigrants irregulars. Les tragetes magnètiques es fan a la mateixa frontera en uns 10 minuts, contenen la fotografía, les dades i les empremtes dactilars de cada persona. Per traspassar la frontera cal col·locar la targeta sobre un visor amb escànner i prèmer amb el polze sobre un pantalla sensible. En tres segons un sistema informàtic reconeix les empremtes i verifica les dades. Les targetes es lliuren només als habitants de la zona fronterera.

Nomès a Melilla, la impermeabilització de la frontera i el control electrònic als punts de pas es calcula que haurà costat uns 12 milions d'euros (2.000 milions de Pta), als que cal afegir cada any 1,2 milions d'euros (200 milions de pesetes) de manteniment. Per al control del pas entre Àfrica i Europa s'està desenvolupant actualment el pla SIVE (Sistema Integral de Vigilancia del Estrecho) que ja ha començat a funcionar a partir de l'estiu del 2002.
 El SIVE estarà format per estacions costeres amb torres equipades amb radar, càmeres de visió nocturna i diurna i una càmara infraroja capaç de detectar l'escalfor d'un cos humà o d'un motor a 17 km de distància. Les estacions, fixes i mòbils, comunicaran les dades a un centre de control, situat a Algecires, on seran verificades i es donarà l'alerta. Qualsevol embarcació sospitosa s'ha de poder localitzar a 10 km de la costa. En 20 minuts, i abans que s'acosti a menys de 5 km de la riba ha de ser identificada abordada pels helicòpters o les patrulleres de la Guàrdia Civil. Es tracta que les patrulles en terra no hagin d'intervenir i els immigrants siguin rebutjats cap a la costa africana i no arribin a trepitjar terra europea.

LES FRONTERES SÓN ARBITRÀRIES, EL CAS DE POLÒNIA
El ball de fronteres de Polònia

Estudiem un dels casos més curiosos,  extrems!, de “ball d fronteres”.
Polònia és un país mil.lenari, però ha aparegut I desparegut al llarg de la història envaït per diversos imperis I a causa de guerres.

Polònia a l'any 1000:

-Al Renaixement, Polònia I Lituània s'uneixen, arriben a ser l'imperi més gran d'Europa! Al segle XVIII els dos estats se separen, perden bona part del territori.                                                                                                                                                        

-Després de les guerres napoleòniques, el país desapareix repartit entre l'Imperi Rus, l'Autro-hongarès I el Prussia.
Al segle XX Polònia aconsegueix la independència després de la I Guerra Mundial però com podeu veure, a l'est bona part dels habitants són lituans, ucranians... per contra, a la part occidental més de 2 milions de polonesos continuen formant part d'Alemanya!

-I aquí no acaba la convulsa història d'aquest vell poble europeu! Vols saber com s'arriba al mapa actual? Investiga primer què va passar a Polònia entre l'ocupació nazi del 1939 I l'”alliberament” soviètic del 1945!




dijous, de setembre 05, 2019

" γεωγραφία/geografia "

 Què és i com estudiem la Geografia?

La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos, "terra", i grafia, "descriure o escriptura")  és la ciència que té per objecte l'estudi de la superfície del planeta Terra, o de qualsevol altre astre, i la distribució espacial i les relacions recíproques dels fenòmens físics, biològics i socials que en ella es manifesten. També les característiques dels seus d'habitants i els fenòmens de relació amb la natura. Una traducció literal seria "per descriure o escriure sobre la Terra".

Dins de la Geografia fem una sèrie de divisions lògiques.

Per començar estudiem COM és un espai, més enllà de la presència humana. Per entendre'ns, amb la Geografia Física, estudiem la morfologia i els paisatges naturals que se'n deriven, abans i durant la participció i, modificació, que la societat n'ha fet.

Per tant, la geografia física és la ciència de la terra que estudia el medi físic. Els principals elements que estructuren el medi físic corresponen al relleu, les aigües terrestres, el clima, la vegetació, la fauna i el sòl, i l'estudi de cada un d'aquests elements dóna origen a diverses branques de la geografia física

Acte seguit apareix el que s'ha anomenat la Geografia Humana, on estudiem bàsicament les conseqüències de la presència humana i com la "civilització" han interactuat amb el medi, començant per la Demografia, continuant amb la Geografia Económica, l'Económica i, amb la crisi ambiental, climàtica contemporània, acabem amb tot allò que s'anomena Ecologia.

Anomenem Terra al nostre planeta, d'acord. Però òbviament això és una visió antropocèntrica, egocèntrica fins i tot, fixe'm-nos en aquesta foto:

No és la projecció habitual que veiem de la nostra esfera, però en destaquem un aspecte essencial, la Terra és bàsicament Aigua. Entenem ara perquè és un acte antropocèntric anomenar "terra" a allò que vist des de l'espai, veiem blau, perquè bàsicament és "aigua". D'aquí, per acabar, la importància que contemporàniament ha adquirit una branca de la Geografia, l'Oceanografia .

Tot seguit fixe'm-nos una sèrie d'enllaços que ens serviran per comprendre les potencialitats 2.0 per tenir una visió real del nostre planeta blau en totes les seves facetes, paràmetres i escales possibles:

-Navegador de mapes Tagzània
-Google Maps Google Maps
-Institut Cartogràfic de Catalunya VISSIR
-40 mapes amb dades curioses per comprendre el Món
-Webcam en directe de l' Estació Espacial Internacional
-La Terra en directe vista d'un satèl.lit global estàtic
-Navegador Global de corrents de vent Earth Wind
-Presentació slideshare sobre l'espai físic en què vivim
-Treballar la geografia amb Mapes muts
-Estat actual de la Mediterranean Copernicus Forecast
-El portal més complet de Meteorologia Wetterzentrale
-Freqüència mundial de tempestes
-Servei Català de Meteorologia Méteo.cat 
-Satèl.lit meteorològic, com es veia ahir el món? MODIS
-Gràfiques Climatològiques:  Barcelona-Aeroport del Prat
-Webcams en directe de Catalunya: TV3
-Quants vaixells naveguen ara pel món? Marine Traffic
-I quants avions? Flight Radar
-Descarrega MAPES MUTS, Institut Cartogràfic de Catalunya
-XTEC.Cat,  Llista de recursos amb enllaços per a Geografia

 

dimarts, de desembre 04, 2018

Entrevista Comentari a Enric Ucelay da Cal

http://www.elcritic.cat/entrevistes/enric-ucelay-da-cal-lelement-llibertari-no-es-un-veri-que-porten-els-murcians-forma-part-de-la-tradicio-catalana-24220Entrevista

Lectura i comentari dels diferents conceptes relacionats amb el Catalanisme i el seu context espanyol, europeu i mundial.

dimarts, d’octubre 18, 2016

L'art, la religió i el poder

L'art i la desigualtat...

L’art s’ha posat durant els darrers 4 mil anys al servei de les doctrines religioses i ha estat influenciat per les ideologies polítiques dominants. Hem d'observar, comprendre i assumir el canvi cabdal que es produeix amb l'aparició de l'escriptura a l'antic Egipte i Mesopotàmia al voltant del 2000 ANE. L'aparició de l'escriptura, associada a la sedentarització i la creació de castes socials comportaran una dramàtica ghetització de l'art i la seva funció social. L'art, per dir-ho ràpid i ja, queda en mans del poder i la religió i deixa de ser «democràtic»... Tot això queda manifestat amb el pare de la interpretació historiogràfica de l'arqueologia moderna, V. Gordon Childe a "Els Orígens de la Civilització, lectura d'obligada revisió per comprendre l'abast de la revolució neolítica en tot això que comento.

Si durant la prehistòria les primeres manifestacions artístiques tenen un caràcter eminentment democràtic, en no haver castes ni diferenciació social, ja que tothom tenia accés dins «la tribu» a les manifestacions artístiques, eminentment rituals i fúnebres, amb l'aparició de l'escriptura i la societat de castes, les manifestacions artístiques passen a ser un instrument del poder i de la consolidació de les societats piramidals. L'art, la seva creació, interpretació i funció social esdevenen un instrument més del poder constituït (déus vivents-faraons a Egipte i reis-dèspotes a Mesopotàmia) en què queda plasmada la desaparició del comunisme ancestral, i per tant igualitarisme a ultrança, de les societats de recol.lectors i nòmades per l'aparició d'una societat de castes en què per primer cop la desigualtat és el patró sota el qual s'organitza la societat. I així, amb les degudes excepcions de la democràcia atenenca del segle V ANE i les societats burgeses del Renaixement al nord d'Itàlia i els Països Baixos (les actuals Bèlgica i Holanda).

Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos, que l'art neix democràtic i es consolida i desenvolupa al llarg de quasi 4 mil anys sense gaire excepcions en el marc de societats teocràtiques i despòtiques. No serà fins a 4 mil anys després, i encara, al voltant de l'aparició de la societat de la cultura de masses que l'art torni a poder ser democratitzat. I he dit «encara», perquè, com veurem al final d'aquest article, hi ha molt camí encara per considerar que entrat el segle XXI l'art, la creació artística, la seva interpretació i funció són realment a l'abast de tothom i, doncs, democràtics.  
Roma, màxim exemple de simbiosi del poder religiós i el polític

 (c) Albert P. Bea 2012.

L’escriptura i la religió
L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes. Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia, com la de la majoria de societats fins al segle... XX!, era analfabeta.
Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial. Tot l'art egipci és impregnat d'escriptura. Podem afirmar doncs que l'escriptura i l'art tenen una funció que avui en diríem propagandística. L'art, des de l'aparició de l'escriptura i, amb breus excepcions al llarg de la història de la Humanitat, fins ben bé l'actualitat, queda segrestat per les castes dominants i passa a ser un instrument més de control social.

L’artista-funcionari
L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus. Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder. Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social. És a dir, els artistes egipcis, com el de totes les cultures de l'antiguitat -amb l'excepció de l'Atenes de Pericles, el Renaixement a Florència i Flandes i a partir de la Il.lustració i fins ara- és un servidor del Poder i de la «religió oficial».
L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.
  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.
Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

El Poder i la força de l'arquitectura sumptuària
Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava. Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària. D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.
A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel. Una prova més que des de fa 4 mil anys, i des que els homes van deixar de viure en comunitats igualitàries i nòmades, l'art, l'urbanisme i la creació cultural queden rellegats a les minories privilegiades. No serà fins el segle XX que podem parlar, repeteixo, de l'autèntica democratizació de l'art i d'un veritablement «art popular». No és casual que la música pop i tota la cultura pop vénen de la paraula anglesa «pop», un diminutiu de «popular» que de la seva banda deriva de la paraula "folklore", coneixement el poble... en antic anglès. Hem trobat mòmies i mastabes del poble normal i corrents, d'esclaus o plebeus? Directament no. I quan trobem «el poble baix», la gran majoria de la població, representats en aquestes construccions, els trobem reverenciant, com a súbdits o en el macabre espectacle comprovat històricament i documentat pels arqueòlegs en què un faraó o aristòcrata, a la seva mort, conduïa a una mena de suïcidi forçat, és a dir, morien vius al seu costat..., al seu panteó al «personal» al seu servei.

L'escriptura i la submissió
La mitologia atribuí l’origen de l’escriptura als déus. L’escriptura era considerada la pedra angular i el nexe d’unió en el sistema de creences dels pobles antics. La paraula estava unida a l’ésser, o a la cosa que ella representava. En conseqüència, escriure el nom d’una entitat suposava, d’alguna manera, produir-la. A la inversa, la seva destrucció significava la seva eliminació. Entre els sacerdots egipcis i babilònics adquirí certa importància l’estudi de les paraules i la seva relació amb els corresponents éssers i objectes representats. Els sacerdots es consideraven a si mateixos com a guardians i conservadors del coneixement. En realitat, però, els orígens de l’escriptura probablement tenen més a veure amb les necessitats de registre de mercaderies, que en cap voluntat sobrenatural. En determinades àrees del que avui és territori d’Iran, fa quasi deu mil anys, alguns caçadors ja empraven objectes d’argila per representar diferents classes de mercaderies. El registre comptable era útil perquè feia innecessari recordar les transaccions econòmiques efectuades. Aquell primitiu sistema de comptabilitat es desenvolupà per tal d’atendre a les necessitats de registre de les activitats econòmiques dels temples religiosos de Mesopotàmia. Des de fa uns sis mil quatre-cents anys, els petits objectes d’argila començaren a ser dipositats en unes caixetes del mateix material, amb marques o inscripcions que indicaven què hi havia dins, i qui estava involucrat en la transacció o tinença de les mercaderies. També s’utilitzaren com una forma més precisa de registrar i calcular els impostos. Una altra forma d’identificar el propietari dels objectes era a través de segells d’argila en els que quedava reproduïda, en relleu, la inscripció gravada en aquest. Com les caixetes d’argila, els segells constituïen una forma de garantir la veracitat que determinada transacció econòmica s’havia produït. Més endavant, s’adonarien que la fabricació dels petits objectes d’argila era innecessària. A Sumèria, fa més de cinc mil anys, el sistema d’anotacions sobre l’argila reemplaçà l’antic sistema de comptabilitat. Les caixetes es convertiren en tauletes. Els dibuixos que representaven els objectes es convertiren en símbols propis dels primers sistemes d’escriptura pròpiament dits. Evolucionaren des d’uns primitius signes pictogràfics, en els quals els signes eren dibuixos que representaven els noms de les coses, cap a sistemes de signes més abstractes i senzills de representar, dits cuneïformes, que es gravaven sobre l’argila amb estilets. Els exemples més coneguts d’escriptura pictogràfica foren els jeroglífics egipcis, i els ideogrames xinesos. 

El naixement de la propaganda
L’escriptura com nosaltres la coneixem, també s’hauria desenvolupat a Mesopotàmia, i el primer llenguatge escrit emprat fou el sumeri. Ells inventaren els noms propis i la gramàtica, és a dir, l’ordenació de les paraules dins d’una frase d’una manera sistemàtica perquè pogués ser entès per les persones instruïdes en aquest art. Els escribes. La història de la humanitat pròpiament dita començà a partir del moment que tenim a la nostra disposició el record que representen els fets del passat a través de material escrit. És mitjançant l’escriptura que hem pogut conèixer molts detalls de la història antiga, com ara les llistes de reis dels pobles mesopotàmics, o les primeres lluites pel poder entre reis i sacerdots. Però una dificultat de les primeres formes d’escriptura era el gran nombre de signes que utilitzaven. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica comptava amb diversos centenars de signes, mentre que la jeroglífica egípcia i la ideogràfica xinesa comptaven amb milers. 

Un sistema d’escriptura tan complex com el que es va desenvolupar en les civilitzacions més antigues requerí d’un nombre relativament reduït d’especialistes, els escribes, que havien de ser capaços de llegir i escriure. L’ofici d’escriba es convertí en la professió d’una minoria privilegiada, en principi solament sacerdots, que coneixia l’escriptura. Amb l’establiment dels primers imperis, l’ofici d’escriba deixà de ser una activitat reservada als sacerdots. L’administració imperial es dotà d’un funcionariat civil encarregat dels comptes del regne i de la documentació administrativa.

La demanda creixent d’escribes especialitzats va fer necessari crear un sistema de formació d’escribes. Era un sistema que requeria un llarg aprenentatge en escoles construïdes en estreta connexió amb els temples religiosos. Comportava dues etapes, la instrucció elemental, impartida a l’escola, i la instrucció superior, duta a terme a través de l’aprenentatge concret i individual en un determinat departament governamental, i que es dedicava fonamentalment al perfeccionament de la formació de l’escriba. A l’escola elemental, primer s’aprenia a llegir, i una vegada dominada la lectura, s’aprenia a escriure, tasca en la qual tenia un paper molt important la còpia i comentari de textos considerats clàssics. El contingut de la instrucció era de tipus moral i didàctic. Tota la seva tradició del saber exigia l’obediència i submissió de l’estudiant, sense gaires possibilitats per a l’especulació o el pensament creatiu. No obstant, malgrat els pocs incentius oferts al pensament creatiu, s’atribueix a aquell grup d’erudits l’elaboració de les primeres manifestacions literàries de qualitat.

Nogensmenys, aquesta dinàmica en la qual l'art ha estat utilitzat com a arma propagandística és ben certa fins els nostres dies, perquè oi que tothom vol trascendir i, sovint, per tal de canalitzar la seva creativitat s'ha de cenyir a uns cànons culturals preestablerts? Clar que sempre hi ha la possibilitat de crear per protestar... però això serà objecte d'un altre article.

dilluns, d’agost 22, 2016

De qui és l'art?

Imatge
Estel.la d'Hammurabi, (c) Albert P. Bea, 2011
Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art?

És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposició o monument. En qüestió d'uns 6 anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi he repetit visita més de dos i tres cops- alguns dels museus més importants del món.

Ara me n'adono que en aquests darrers anys he visitat 11 dels 20 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché.

No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que he tingut el privilegi de gaudir d'algunes de les obres d'art cabdals i monuments més significatius  d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut. I sobretot: s'imaginava l'autor, en molts casos anònim, que acabaria on és i tindria el valor incommensurable que té avui en dia per la Humanitat?

Imatge
"un Picasso", MoMa, Nova York (c) Albert Pérez Bea, 2010
No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu Arqueològic Nacional de Madrid va estar al Louvre abans que a la Villa y Corte i encara avui en dia hi ha incauts que van a Elx a buscar-la... Innocents!  Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan.

Puerta del Perdón, (c) Albert P. Bea
Em va captenir aquest pensament, refugiat en una ombra en sortir de la Catedral de Sevilla, a 42 º, als jardins de la sortida del claustre, pensant en el destí de l'art i de qui és, mentre contemplava la porta "del Perdón", una de les incorporacions de l'antiga Mesquita islàmica a la catedral construïda sobre la destrucció que va acompanyar la conquesta castellana el temple anterior. Una porta de ferradura, anomenada del "perdó", rodejada de sants cristians en el que no era sinó que l'accés a l'actual "patio de los Naranjos" i que, durant 5 segles havia estat el lloc on els fidels musulmans feien les seves ablucions (neteja personal) abans d'entrar a pregar. Tot allò, doncs, de qui era? Vaig pensar en la Mesquita de Còrdova també, ara catedral però també en l'art andalusí de Marràqueix, Fez...

Una rapinya incommensurable...


Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles, i mòbils!, en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "Papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys -i encara n'hi queden a la ciutat castellana...-  o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per la República Grega al Museu Britànic dels Frisos del Partenó.  Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs' i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars i les comunitats jueves durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants a l'hora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim, segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Amsterdam, Roma, Viena o Nova York o fins i tot Montserrat!


Museu de l'Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (c) Albert Pérez Bea, 2014

Fa dos estius, una tarda de la Setmana Santa del 2015,, em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànicc de Londres. Objectes i patrimonii que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness. I no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara mig any, l'estiu anterior, havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.


El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars de la premsa. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els europeus anem a una...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.


La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, havia de fer escala a París. I vaig anar, com sempre, a passar les hores entre tren i tren, al Louvre. I em vaig fer la mateixa pregunta davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? Havien vingut a París només per passar 5 minuts enmig d'aquella gernació obsessionada amb fer-se una selfi amb la Gioconda? Se n'adonaven que contribuïen a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos.

Al capdavall, però, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars de la premsa internacionaldel qualssevol dels dies d'aquest estiu del 2016: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi -es preguntava un editorialista...- no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!


També és cert que, de tornada a casa, ja a l'agost, un dia en llevar-me i posar-me a escriure aquest article, vaig voler saber com havien quedat  les runes imponents, úniques, de Palmira arran de la reconquesta per part de les tropes de l'exèrcit sirià després d'haver estat ocupades, destruïdes i saquejades durant quasi  2 anys per l'autoanomenat "Estat Islàmic". Deprimit, vaig haver de deixar l'article per al vespre i me'n vaig anar a la platja.

Assegut, a la platja de Badalona, mirant a Orient, vaig dir-me: "potser millor que algunes obres estiguin als museus d'Occident, perquè en aquests moments carregar-se obres d'art en nom d'un exercici fanàtic d'iconoclàstia  intol.lerant i fonamentalista és quasi tan cruel com el mateix drama de la Guerra de Síria, la crisis dels refugiats o fins i tot l'eterna crisi económica que ens avassalla des de va 7 anys ara aquest setembre". Tot va ser un pensament d'una tarda d'estiu a la platja del Pont del Petroli de Badalona... una obra industrial que actualment, precisament!, és part del patrimoni cultural de la ciutat gràcies a l'esforç, constant, apassionat d'un anònim ciutadà.

Si he estat políticament incorrecte no m'excuso. Tots tenim pensaments no justificables sinó és des del sentiment. I per mi l'art, l'estima per l'art!, no és un sentiment, és una passió!

divendres, de juny 24, 2016

UN ERASMUS ALS 90, A PROPÒSIT DEL BREXIT...



A principis dels 90 vaig aconseguir una Beca Erasmus per anar completar estudis a la universitat més antiga d'Europa i per tant del món, Bolonya. Vaig fer matèries de Comunicació, Sociolingüística, Literatura Italiana, Semiòtica -amb Umberto Eco, RIP- i Història dels Imperis. Matèries inexistents en l'anodí currículum a què ens condemnava als estudiants de periodisme humanístic-social la facultat de Bellaterra.  

Bolonya
Vaig trobar un pis d'estudiants en una escapada feta des de Roma, on ja feia anys que vivia la meva germana i m'hi vaig instal.lar just el dia anterior de començar el curs. La beca Erasmus en pessetes no donava per arribar dies abans i anar "de vacances", ja coneixeria la meva nova ciutat fent vida "normal" havia pensat. També tenia clar que no volia conviure amb connacionals meus i que l'oportunitat de compartir experiències amb d'altres europeus en el dia a dia era tan o més important que els estudis.

       I així va ser com el dia 4 d'octubre del 93 entrava, l'últim, arribant exhaust amb 6 hores de retard en un tren de Roma afectat per una vaga, a la meva habitació d'estudiant en un pis on hi viuríem durant tot un curs un italià que estudiava Física Nuclear, que mai es quedava el cap de setmana; un estudiant de Política de Hannover, descendent d'oriünds dels territoris alemanys ara polonesos després de la IIGM; un punk de Berlín estudiant d'Economia, anticapitalista, porrer i penjat a part iguals; un anglès de Brighton estudiant a la London School of Economics anomenat de cognom Lloyd i que des del primer moment va fer gal.la del seu «English sense of humour» i de l'orgull de casta, dient-nos, tal qual, que entre els seus ascendents hi havia un rei d'Anglaterra medieval. A tant es remuntava el seu «pedigrí» de classe social. Els alemanys no van explicar res dels seus orígens i jo vaig explicar que aquella cosa que sentien quan parlava per telèfon amb els meus no era espanyol sinó català. Un «dialetto?» van preguntar. I jo, no, una llengua, cooficial i parlada per uns quants milions de persones que no pagesos, val macos?

El més gran del pis era jo. Perquè amb l'antic BUP nosaltres començàvem la carrera un o dos anys més tard que la resta d'europeus i a més aquí encara es feia la "mili", en el meu cas la prestació social substitutòria. Jo també era l'únic que ja parlava l'italià en arribar a Bolonya a part del futur físic nuclear d'Imola. Quan vaig veure els alemanys intentar parlar en un anglès insofrible amb el pijo de Brighton, vaig proposar que ja que havíem de viure durant un any a Itàlia i ells l'havien d'aprendre la llengua del país, sinó seria pràctic i lògic que la llengua de comunicació a casa fos la de Dante. I van acceptar. Vaig ensenyar-los a esbandir els plats, ja que havia observat escandalitzat que després d'ensabonar-los i acariciar-los que no refregar-los amb el fregall els eixugaven amb el drap de les mans sense passar-los per l'aigua... I vaig demanar-los també de no oblidar-se d'escombrar els racons. Ells, acostumats a les seves inefables moquetes no entenien que els bitxos proliferen en un clima on a l'estiu se superen sense problema els 35 º i aquell octubre l'estiu es resistia a marxar de la Planura del Po. De fet no hi va haver tardor i en dues setmanes vam passar dels més de 25 º als 5 º i la neu i la boirada tradicional de la gran planura al peu dels Alps. I, molt important, vam decidir, com menjaríem. Ja el primer matí sobtava veure les diferències en l'esmorzar.

Jo, un cafè amb llet i quatre galetes, com l'italià. L'anglès podia menjar una hamburguesa o un frankfurt amb cereals amb melmelada i els alemanys s'asseien amb parsimònia a fer torrades, menjar iogurt agre, devorar formatges cremosos i llet encara més cremosa. S'hi passaven una hora llarga esmorzant mentre l'italià i jo ja sortíem cap a la primera classe del dia. A l'hora de dinar l'alemany posava mostassa als espaguetis, a l'anglès el vaig veure barrejar-los amb quetxup i fins tot melmelada o salsa barbacoa i l'italià i jo ens enteníem perfectament en les respectives tradicions culinàries. Viure amb un barceloní per ells era sinònim de «tortilla» i al telèfon ma mare es va preocupar d'ensenyar-me a mesurar bé l'oli, les patates i l'ou. I la truita de patates es va convertir en un àpat freqüent. Tots vam convertir la pasta a la capital de la cuina italiana en la base de dieta de la casa i vam afegir incorporacions dels altres no desagradables a algú: jo el pà amb tomàquet i com no Mortadel.la de Bolonya; l'italià el ragú de la regió que ens acollia; els alemanys la col i l'anglès... l'hindú arròs al curri.




El primer conflicte va sorgir al cap de la setmana. Com es faria un fons comú si no tothom dinava i esmorzava igual i només el sopar era compartit. Com dividir el pressupost entre bevedors de cervesa compulsius, un abstemi -el noi local-, un anglès que ens va descobrir la primera beguda energètica i jo amant del vi? Els alemanys van insistir en la repartició de despeses igualitària. L'italià i jo, aleshores encara sota les penoses lira i pesseta, vam dir que era injust pagar per esmorzars que no consumíem i que per exemple, si pagàvem igual, ens havíem de cobrar algun benefici, com estar exonerats de la despesa igualitària de l'electricitat, ja que passàvem el dia fora de casa mentre els dos alemanys i l'anglès ràpidament van dimitir de les classes dedicats els uns a les ressaques diàries i l'altre a fer running pels parcs i pujols que envolten Bolonya.

Al cap d'un mes l'economia de guerra imposada pels alemanys era clarament injusta pels dos llatins. L'anglès, que venia amb la moneda més forta aleshores, la Lliura, es desentenia de les disquisicions dels continentals. I jo vaig decidir no discutir més del necessari amb els sempre obtusos alemanys i, si de cas, deixar els temes candents per la nit quan, bevent cervesa sense treva, es tornaven laxes i passotes. Però no cedien al xantatge econòmic igualitarista però injust imposat a la mitja part llatina del pis amb el desentès de la part anglosaxona. Igual que jo no entenia com al matí quan l'italià i jo ens llevàvem, havíem d'apartar de la taula de la cuina tota la resta de la festa de la cervesa diària establerta nit rere nit pels alemanys. Aviat la casa era un desori. L'italià, condescendent, feia la seva i, en qualsevol cas, no els havia de patir de divendres tarda a dilluns nit. Jo, clar i català, els vaig dir que estava fart de trobar-me la casa feta un niu de merda cada matí. I ells que quina mania amb la neteja i l'ordre. Van arribar a fer la broma de «spagnolo orgoglioso». I jo els vaig dir, no macos, barceloní que vol viure en condicions i que ha vingut aquí, sobretot, a estudiar. Els vaig comentar que, quan jo tenia convidats a casa havien de col.laborar amb alguna beguda o menjar. I ells que anaven al súper i facturaven al compte comú totes les cerveses, snacks i franckfurts que devoraven ells i la tropa Erasmus que sistemàticament teníem nit rere nit de rave improvisada a l'ampli saló de la casa. Jo, que m'incorporava amb el meu vi, assistia a la decadència de la convivència amb estoïcisme i aprofitava per fer amistat amb els altres Erasmus i italians que anaven passant per casa. Van conèixer un noi de l'Aragó, divertit i generós i un cordovès que responia al canon festiu i relaxat que esperen els teutons dels hispànics. Qui donava la nota era jo, que separava clarament els meus biorritmes festius dels estudiantils. Qui era aquell espanyol que gosava donar-los lliçons d'ordre, gestió i bones formes a ells, alemanys!? L'italià evitava el conflicte tot esperant que els pugés la cervesa quatre nits per setmana que ell tres les passava fora. Era pràctic i intel.ligent l'Edoardo. No pas com jo, idealista i capficat en convertir allò en un pis que funcionés...

El meu paper anava quedant en entredit quan vaig fer amistat amb altres catalans, nens de casa bona de Lleida i la part alta de Barcelona, que venien explicant que ells no eren espanyols -jo venia d'un ambient ideològic federalista i proICV-verds...- però que es comportaven com purs espanyols, farrers i passats de voltes com eren. A costa del pressupost de casa bona aviat es van donar a la festa i van enredar els alemanys en projectes de visites a Eivissa i Barcelona on «fliparien amb les discoteques» i bars de moda. El de Lleida, es feia portar la xocolata en pedretes per correu postal amagada en cintes de cassets i va establir un business amb el punk de Berlín. El que faltava, llevar-me i olorar a porro! Aroma que sempre he detestat. L'anglès, cordial i polit, va embolicar-se amb una francesa i aviat venia només a dormir. Arribava, recent cardat, si no és que cardava amb la francesa al pis, es prenia un refresc i feia flexions abans de dormir. De vegades venia amb The Economist i el comentàvem. Vaig millorar el meu anglès llegit i em vaig començar a interessar per l'economia.

Europa, aquells mesos, vivia pendent de les guerres dels Balcans. Els alemanys i els llatins les seguíem preocupats. A Bolonya havíem vist arribar refugiats de Bòsnia, a només tres-cents km. d'on érem, a l'altre cantó de l'Adriàtic, un petit llac més que un mar... l'anglès parlava de la futura intervenció de la RAF o els americans. Els alemanys deien que ja no s'hi podia fer res només que esperar que es matessin entre ells i algú perdés la guerra. Era tal la seva simplicitat. I vam encetar discussions polítiques sota el prisma d'estudiants projecte de físic nuclear, politicòleg, economistes o jo, periodista. Almenys, l'actualitat, la seguíem, i les classes, que van acabar a finals de novembre per una vaga estudiantil convocada amb «okkupazione» de les classes a tota la ciutat, ens van regalar, inclòs a mi i l'italià, 3 setmanes abans de Nadal, a més coincidint amb una llarga nevada i posterior glaçada, moltes hores de convivència diària a casa. La festa ja no va parar fins els dies que vam anar marxant cadascú per anar a passar el Nadal. Els alemanys primer, que celebren Sant Niklas a principis de desembre, l'anglès va anar a conèixer la família de la francesa camí de Londres i jo, l'últim.

La nit abans que marxés el primer vam organitzar un sopar, convidant els de Barcelona, Lleida, Aragó, altres alemanys i dues companyes italianes del futur físic nuclear. Vam anar al súper i vam fer una compra general i cadascú va cuinar un plat típic. Vam comprar beguda a dojo. La Barcelonina ens va fer passar un tràngol quan en sortir del súper va sonar el xiulet i vam descobrir que portava a la bossa un tros de parmesà que costava un ull de la cara. La vergonya de l'anglès va ser compensada per la sordidesa dels alemanys que van trobar divertit passar una hora amb el guarda de seguretat explicant que érem estudiants i anàvem curts de diners. El meu italià i el saber fer de l'anglès van ajudar a què ens deixés marxar amb la compra pagant-li a la Beth, que no Elisabeth, de l'avinguda Tibidabo el seu parmesà.

La nit va ser deliciosa en tots els sentits, es va menjar el suficient i les converses van ser cordials. Ai làs, quan va sortir el tema de la Guerra ded Bòsnia. Els alemanys, que es mantenien estranyament serens van discutir amb l'anglès que la millor solució no era la intervenció de l'Otan. L'italià i jo estàvem al mig. La francesa va dir que era una bogeria la creació de noves petites repúbliques, el lleidetà i la de l'avinguda Tibidabo van dir que si Bòsnia podia ser independent aviat ho seria Catalunya. L'aragonés va dir que era una bogeria i jo vaig posar l'exemple del Regne Unit i Escòcia. Vaig defensar una federació per Espanya solitari encara. Poc amatents a les picabaralles hispàniques l'anglès i els dos alemanys no arribaven a cap acord i encara sort del bon humor de Mr. Lloyd, perquè un dels alemanys, el de Hannover, ja aixecava el to de veu i deixava anar més d'un «nein, nein!».

Els arguments de l'alemany, llargs i farragosos, acorralaven l'anglès i a sobre la francesa, els italians i els catalans preteníem acabar la festa en pau i dedicar-nos a l'àpat nadalenc de despedida del primer trimestre a Bolonya en concòrdia. Va aparèixer el panettone i vam obrir una botella de cava català que ja es venia sense problemes per tot Europa.

En un moment donat, Jonathan Lloyd, seré, amb un got de refresc a la mà, va agafar la mà, va fer un cop de puny a la taula i, somnrient, flegmàtic, va dir-li al de Hannover:

«Ok, maybe you're right, but who won the war, tell?!»

Un calfred es va estendre per la taula, ens vam mirar tots i sort de la pija de Barcelona que va començar a repartir cava. Aquella nit vaig descobrir que posar d'acord anglesos i alemanys no resulta fàcil i que, al final, els demòcrates anglesos, si se senten acorralats, treuen el lleó que tenen dins amagat. Diria que, avui, recordant aquells mesos, els anglesos han tret de dins, a la impensada aquell «lyon heart» que amaguen des de Guillem el Conqueridor, aviat farà mil anys. L'astúcia és la defensa davant la capquadramenta que els alemanys, quan se'ls deixa fer, imposen al continent...

 

Sabeu, víctimes de la història, cap dels 5 hem fet el que volíem a la vida. Les retallades, les circumstàncies personals i segurament que quan ets jove creus que et menjaràs el món i és a l'inrevés, han fet que el físic nuclear d'Imola hagi heretat la granja de porcs dels seus pares a le "colline imolesi", el punk va tenir molts problemes amb les drogues i ara és professor de ioga a Berlín després de passar una època rehabilitant-se per l'Himalaia. L'estudiant de política de Hannover és administratiu del Goethe Institut de Munic. L'anglès s'ha casat i divorciat dues vegades i treballa d'administratiu en una sucursal bancària dels Middlands i jo, com sabeu, sóc un professor de socials patidor i imperfecte.

dijous, de maig 05, 2016

“El terror global durará no menos de cien años”

Entrevista con Fred Halliday, profesor de la Londos School of Economics y especialista en terrorismo
“El terror global durará no menos de cien años”

-La sociedad cada vez vive más condicionada por el peligro, el riesgo, el miedo, el terror a la delincuencia, los atentados a gran escala como pequeña. La obsesión por la seguridad se ha convertido en el factor subyacente a casi todo. ¿Es el terrorismo tan nuevo, o la única novedad estriba en que durante unos años parecía que el mundo se encaminaba hacia la paz?
-El neoterrorismo es nuevo en tal que sus objetivos son novedosos, pero el terror no es nada nuevo ni mucho menos... Nunca hemos de olvidar que el terror es sólo una táctica que se rige por objetivos políticos y, quienes están detrás, los que impulsan los actos terroristas non son locos, serán crueles, pero no locos. Saben qué hacen y por qué lo hacen. Otra cosa son el suicida adoctrinado o el delincuente atraido a mafias o redes terroristas. Bin Laden, el jefe de Eta, del Ira, de los terroristas corsos o de una red de extorsionadores o secuestradores de cualquier lugar del mundo estudia sus objetivos, los escoge según un plan y sabe exactamente qué consecuencias tendrá su acción. La novedad estriba en este caso en la religión como motor, pero no en el mero terror como táctica. Claro que con la desaparición de la Urss parecía que se había acabado la confrontación como motor de la evolución, pero visto cómo es el mundo de desigual era sólo cuestión de tiempo que apareciera un nuevo “contrincante”, ¿no?

-¿Entonces, se puede colocar en el mismo saco a los diferentes tipos de terrorismos, al que busca un efecto local como el que pretende extender el pánico globalmente?
-Es una división falsa. No se puede decir que haya terrorismos diferentes, terrorismos buenos y malos. Ciertamente el fenómeno del neoterrorismo, la delincuencia global o las mafias transnacionales marcan ciertas diferencias con los objetivos políticos o económicos de los terrorismos de estar por casa, al estilo de ETA, el IRA o los antiguos terroristas palestinos de los años 70. Pero es que el terrorismo es un fenómeno que iniciamos los europeos con el terror revolucionario francés en 1792: atemorizar a la gente o un grupo de gente con tal de obtener una ventaja política. La lección la han aprendido muy bien.

-En sus escritos habla del rencor global como causa fundamental del terror global, ¿puede explicarnos a qué se refiere?


-El rencor global no es nada más que la gran angustia que provoca la tremenda desigualdad imperante en el mundo. Más allá del próspero Occidente hay un mundo, la mayor parte de la población del planeta, conviene no olvidarlo, que observa gracias a la eficiencia y difusión de los medios de comunicación y la cultura global, la gran discriminación en que subsisten los que en épocas anteriores no hubieran sido conscientes de ello. De estos centenares de millones de seres humanos, basta que hayan surgido unas ideas, unos líderes y un porcentaje suficiente de “seguidores” de los mismos para que el mundo haya entrado en una “guerra” que, siendo optimista, igual nos lleva unos cien años.

-Una de las consecuencias de la globalización y la generalización de una “cultura universal” ha sido esta constatación de las diferencias pero, ¿no se podría decir que estos fenómenos, en las manos de la gente cruel que mencionaba antes, han agravado los riesgos que sufrimos en un mundo tan complejo precisamente por valerse de las nuevas tecnologías y posibilidades de la mundiaización ?
-Sí y no. Por una parte es cierto que a mayor tecnificación y mayor universalización de las mismas, mayor posibilidad de que alguien utilice estos avances con fines terroristas. Pero no olvidemos que también el hiperpoder, Estados Unidos, ha contribuido a la carrera de armamentos y que, en cierta manera, la mayor parte de la población del mundo estamos en medio del campo de batalla de dos fundamentalismos que se retroalimentan. Estamos en medio del fuego cruzado de un terror de estado, del hiperpoder, y de un terror difuso, el de los grupos terroristas o la delincuencia organizada.
-Y por esto mismo, ¿hemos de temer, además de al mismo terrorismo, que hayamos de irnos acostumbrando a un mundo cada vez más inseguro donde, curiosamente, para darnos mayor seguridad se pretende tenerlo todo cada vez más más controlado, con la extensión por todas partes de las cámaras que nos gravan en todas partes, los controles de seguridad, el espionaje de estado, la restricción de las libertades individuales, etc...?
-Mire, en Londres, desde los atentados del Ira de hace 30 años he sido grabado de media treinta veces cada día y cada vez que vengo a Barcelona las colas en los aeropuertos y estaciones de Londres son más duraderas, exhaustivas y molestas y ahora quieren implantar un carnet de indentidad y seguramente nuestro mail, nuestras llamadas y cuentas bancarias están siendo investigadas en este momento y, aún así, en cualquier momento y lugar conseguiran su objetivo.
Y a pesar de todos estos actos, ni el Hiperpoder consigue limitar nuestro comportamiento ni los terroristas consiguen atemorizarnos del todo. Cada vez son más las personas que quieren venir a vivir a las ciudades occidentales, la economía mundial funciona y nuestro sistema de vida y valores no tiene vuelta atrás.

-Para acabar, primero fueron los aviones el 11-S, en Madrid y Londres fueron los trenes, metros y autobuses, en Bali y el Mar Rojo, secuestros y ataques a centros turísticos, ¿El próximo ataque vendrá de la mano de un barco con un contendedor cargado de explosivos en un puerto o, como previno Tony Blair, habrá que vivir preguntándose no “si lo conseguirán sinó cuándo y cómo”?
-Es obvio que cualquier día volverá a ocurrir un ataque sorprendente y de grandes magnitudes, no hay quién pare al suicida que quiere morir matando a cuantos más mejor. Pero a medida que se extienda la intensificación de la seguridad en puertos, aeropuertos o estaciones, intentarán cualquier cosa, sea con bombas químicas, biológicas, con el agua. No sé. Y desde luego que con la política practicada por Occidente desde el 11-S sólo se ha añadido más y más leña al fuego. Ahora están entretenidos con Iraq, pero que nadie dude que esto nos llevará muchos y muchos años...

Albert Pérez Bea, for "CNR Magazine", february 2006

Les fronteres, una convenció humana

             Des dels inicis de la civilització urbana i l'aparició de les primeres entitats estatals, amb unes institucions i lleis def...