Wikipedia

Resultats de la cerca

divendres, de maig 08, 2020

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art?

És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposició o monument. En qüestió d'un parell d'anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser.

Imatge
No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York...


Museu de l'Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda del mes d agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.


El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins a Piccadilly on vaig aturar-me a mirar la premsa en un quiosc i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.


La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, tenia prevista una visita de 3 dies a París. I vaig anar, com sempre, al Louvre. I em vaig fer la mateixa pregunta davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos.

Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 d'agost a Londres de la premsa internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demanava als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!

13 comentaris:

Unknown ha dit...

Els humans viatgem i visitem i, no ens enganyem, anem on anem sempre visitem un museu per tornar a casa i poder dir " He anat a tal museu ". I es que els museus, abans eren un lloc on es centrava la cultura, però ara és on es centren els diners. Els museus ara es barallen per tenir quantes més obres extranjeres millor i guanyar reputació i diners. Milions de persones paguen una entrada, agafen una taquilla i després, o visita guiada o auriculars. Som conscients dels diners que fa això? I no em queixo dels diners ja que ven merescuts estan i bé que els paguem amb ganes, si no del que em queixo és que paguem per posar al peu en un lloc amb una altra cara conpletament més fosca i més trista que es basa en saquejos, guerres; bàsicament, obres espoliades que no parteneixen a aquell país.
Tots sabem que això no ho podem arreglar nosaltres sols ,però que no ens en adonem?Som la seva principal font d'ingress i si exigim valorar el museu per les obres del país on està, les coses crec jo que cambiaran.
Marc Plans 3r B

Catalina Reina ha dit...

És increïble com l'ésser humà pot arribar a transformar una simple pedra a una escultura detallada, fins al punt de marcar-li les venes a les mans!, com per exemple, el David de Miguel Ángel.

Polmp_2005 ha dit...

Molt bon blogg.
Es veritat que moltes vegades que anem a un lloc, volem anar a museus importants. Però a vegades cuan visites per exemple Roma. No et dona temps de visitat tots els museus. Per aixó moltes vegades tornem a anar al mateix lloc per visitat i descobrir moltes meravelles.

Maria Riudor ha dit...


totes les obres d'art de gran valor han acabat formant part del món capitalista en que vivim és a dir l'unic benefici que busquen els museus es obtenir diners, no mostrar la cultura del pais, que es le que hauria de ser que les obres es retornessin al seu respectiu pais on s'ah creat o on han estat trobades . A més a més molts cops per anar a museus i contemplar algunes meravelles artistiques as de pagar una quantitat exagerada o has de fer cues llarguisimes nomes per veure un quadre, és una cosa una mica exaxerada ya no pots ni disfrutar l'obra d'art de la gent que hi ha. Però l'art continua sent impresionant.

Guiu ha dit...

És al·lucinant quan anem a una ciutat i anem als museus a veure qualsevol obra d'art i la majoria de cops hi tornem a anar-hi per tornar a veure-las, en lloc d'anar a altres lloc per visitar museus nous.

Lucía Trellu ha dit...

És trist veure que avui dia moltes obres d'art amb un valor històric i artístic impresionant s'han convertit en una atracció turística per la qual la gent només paga per fer-se la foto per l'Instagram o per poder presumir de que l'ha vist amb els seus propis ulls.

Martí Climent ha dit...

Crec que no té sentit comprar i vendre obres d'art. És com si compressis una muntanya. Seran tot el cares que vulguis, però si són d'interès general, no s'haurien de poder comprar, i les muntanyes tampoc (però això és un altre tema). Les obres d'art haurien dels descendents/es de l'autor/a, i, si no està clar, que sigui d'alguna organització mundial de l'art, o alguna cosa per l'estil.

albert Aguilera ha dit...

Jo, crec que societat ens ha inculcat que les obres d'art són materials que han estats fets per a estar en un mosu i que ningu es pugui estar més de 10 min obervant-lo i reflexionant, per això, jo cre que les obres d'art haurien de estar en lloc on la gent lliurement sense pagar cap impost les pugui anar a veure i reflexionar per a així tothom poder aprendre dels dames.
Per exemple estaria molt be que hi hagues un lloc on la gent pugues anar fent reflexions lliurement i aixi la cultura podri-ha estar molt més viva

Adrià Armengol Artigas ha dit...

Jo crec que el fet de tenir diferents obres d'art repartides per tot el món mostra una vegada més les ànsies de poder i de governalisme que els humans, al llarg de la història, hem demostrat que pertanyen a la nostra espècie. Per això crec que la devoluciñó d'aquestes peçes culturals demostraria que la humanitat ha deixat enrere les formes de govern egoistes i centralistes i ha progressat cap a una societat més altruista, empàtica i respectuosa.

Per altra banda penso que la funció dels museus o centres culturals on les obres estan exposades és molt important: per la conservació d'aquestes obres es necessita manteniment i personal especialitzat que s'ofereixi a duur a terme aquesta tasca. Els museus ofereixen també un espai de prottecció i vigilància de les obres.

En la meva opinió les obres d'art només podrien estar exposades al públic de manera gratuïta si la societat demostrés que és suficientment madura com per tenir cura de patrimonis culturals i humanístics (cosa que no s'ha fet). De tota manera els museus s'aprofiten també de la possessió d'aquestes obres per treure'n benefici, tornant així a l'egoisme esmentat abans.

Maren Fdz. de Retana Trujillo ha dit...

Les obres d'art es creen per explicar una història, ja pot ser sobre la vida real o sobre un conte fictici, però cadascun té alguna cosa per explicar, a cada linia o pincellada.
I per això considero que un museu és un dels millors invents, allà podem apreciar cada escultura que un dia va ser una roca, cada retrat o paissatge sobre un llenç que un cop va estar en blanc esperant que algú el pintés, però el problema es troba quan una obra irremplaçable està a mans d'algú que s'ho queda per omplir una pared a casa seva. És on ningú més pot anar i tornar per veure-ho per admirar-la.

Unai Pérez ha dit...

Trobo molt impressionant com desde fa tnat de temps és poden reflectir tants detalls en una obre d'art.

Jan Puig Peixó ha dit...

Avui en dia hi ha moltes obres d'art que tenen un valor molt alt tant artístic com historic i es molt dolorós veure com no és valoren com s'ho mereixen i s'han convertit en una obra d'art la qual les persones utilitzen per fer-se una foto o ni aixo, nomes per presumir que l'ha han vist pero en realitat no la coneixen del tot.

Júlia Lizana ha dit...

Les obres d'art van ser creades per reflexionar i immortalitzar una idea, moment, sentiment... És una llàstima que la societat capitalista a la qual estem sotmeses ens el facin veure com una font d'ingressos i poc més.

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...