Wikipedia

Resultats de la cerca

dijous, de setembre 27, 2012

Els Catalans, peons d'una partida que ens supera?

sé Som els catalans de nou en la història, com al 1640, 1714, els anys 30...  peons d'una gran jugada històrica? El 1714 quan Europa ja havia resolt els seus problemes, els catalans érem un cas apart, un 'trouble'. No śe, costa no malpensar. Res no és casual i reduir tot el tema del procès sobiranista a la bandera i la cartera em sembla massa simplista. Estem a l'Europa Occidental en un moment clau de la història i no ocupem un racó qualsevol del mapa. Per bé i per malament. Jo crec que la hipòtesi que els catalans, Catalunya, és un peó de grans interessos econòmics d'abast molt més que europeus i que tot passi en el moment més agut d'aquesta 'crisi econòmica' és del tot versemblant més enllà de pactes fiscals i pulsions identitàries. Sense menystenir que tot comença amb tot el desastre de l'Estatut del 2006.

Estem en un moment de recomposició d'equilibris estratègics de caire econòmic i polític a escala global. I en una mena de 'guerra' que es ve jugant durant tota aquesta crisi entre faccions que juguen a l'ombra i que no es presenten a les eleccions. A aquestes alçades de la pel.lícula crec que ja tots som grandets com per saber que les coses mai no passen perquè sí. Però això no és una teoria conspiranoica. M'explico. El neoliberalisme està jugant a recompondre el mapa. És una partida de gran abast i sense miraments per les 'vides de les persones'. En cursiva perquè el més important és que per ells sembla ser una anècdota com afecta a les persones normals i corrents la seva particular batalla pel poder. Pel camí, està clar, ens estem deixant unes quantes coses que donàvem per segures referents a drets i conquestes socials. No em crec que la condició sine qua non per garantir l'estat de benestar, la salut, les pensions, l'educació pública de qualitat o les prestacions socials sigui que un cop independent Catalunya disposi del 100 % dels seus impostos i ens convertim en l'arcàdia feliç de la Mediterrània on tots els nens neixen amb un pa sota el braç i papà-Estat ens tractarà com a protegits suecs de l'epoca daurada de la socialdemocràcia del segle XX. Sento aquests dies més comparacions amb Holanda que no pas amb Suècia...

Com que estic a l'atur, porto un fart de llegir sobre aquests 'temes' des de finals d'agost.
I els últims 5 anys a la força ens hem convertit tots en economistes d'estar per casa. I penso que els arbres no deixen veure el bosc a la gent. Fins i tot gent informada està, segons el meu humil punt de vista, deixant-se portar al terreny dels sentiments i, sobretot, al merder on alguns voldrien portar-nos: el de la identitat. Mentre estiguem marejats per la guerra identitària oblidarem el que està en joc de debò: el model de país. Si depenent o no d'Espanya i, per mi tant important o més: si més just i igualitari o directament liberal que, a hores d'ara vol dir: salvi's qui pugui. Està en joc una Catalunya lliure com la salvaguarda del benestar social, de la societat igualitària i meritocràtica. Avui han aprovat un nou decret de no convocatòria d'oposicions en l'empresa pública per tot el 2013, excepte la policia i l'exèrcit. Curiós si més no, oi? 

No serà que el capitalisme neoliberal (UE, FMI, Banc Mundial) ha decidit que si Espanya no fa 'els deures', deixaran fer a Catalunya?. Allò que metafòricament diuen 'fer el nostre camí'? I Espanya calladeta i quieta. Molt quieta, castigada. De cara a la paret per no fer els deures.

Els anys de la bombolla, del 'pelotazo', a Espanya li rejava la font dels fons comunitaris i s'anaven fent 'aves', aeroports sense avions, autovies de quatre carrils sense peatge ni circulació a simple vista. I des d'Europa miraven a una altra banda. Potser es pensaven que per una vegada els espanyols, que algun polític incaut alemany va arribar a batejar com 'els alemanys del sud', havien après de què anava això del capitalisme i el lliure mercat i la competitivat i s'havien posat les piles. Però Espanya es va dedicar a construir cases adossades i blocs de pisos fins que Madrid ja va de Toledo a Guadalajara i de Gibraltar a Port Bou quasi no hi ha un km. sense edificar o sense hivernacles ni camps de golfs o terres mítiques i portsaventures. ¿Algú s'ha parat a pensar quina és la última gran inversió industrial a Espanya en la darrera dècada? Ràpidament, cap ni una. Gràcies hem de donar que encara la Seat corre per aquí que, mira per on, avui ha presentat el nou model del cotxe en un fira de l'automòbil de París que, justament, es fabricarà a Martorell però anirà destinat al consumidor alemany. Al nou Seat León el veurem circular per l'A-2 a l'alçada de Martorell amb matrícula alemanya el proper estiu. Aquí no el vendran. Tanta confiança en la remuntada del consum intern esfereix!

En cercles de la dreta extrema del PP, nuclis funcionarials molt poderosos de la cúpula de l'estructura de l'Estat, els que pensen que l'Estat els pertany, els mateixos que des de la tribuna del Bernabeu o el tendido 0 de Las Ventas van conjurar-se per 'pentinar l'Estatut del 2006' -"qué-se-han-pensado-estos-catalanes"- s'ha pressionat perquè Espanya xantatgés a la Merkel clarament: "si ens enfonsem nosaltres, s'enfonsa l'euro" li han vingut a dir. I ja existeix com bé ha escrit Enric Juliana a La Vanguardia "El partido de la Peseta", gent a qui no li importaria salvaguardar els seus interessos oligopòl.lics (ACS, Ferrovial, Dragados, Movistar, Iberia, Endesa-antes alemana-que-catalana...) tornant a la pesseta i girant Espanya la seva mirada cap a Iberoamèrica, en aquesta mena de Commonwealth hispanobrasilera (que no lusa) en què tant somien alguns des del seu sofà de Somosaguas. I una Espanya deslligada de l'obediència deguda a la UE. I en aquesta partida d'escacs (o de mus) entraria aquest bocinet
-peó que és Catalunya... un peó a qui la UE (Alemanya) sembla que ha decidit deixar anar fent. Si Espanya torna a la pesseta perquè guanyen la batalla aquestes elits messsetàries, les elits catalanes ho tindrien de baixada per decidir sense manies apostar per la independència (ah no! l'esat propi a la UE...) i per fer, ara sí, de Catalunya una Holanda del Sud, un pais abocat a ser el Rotterdam (megaultraport) de la Mediterrània i un petit paradís del liberalisme luterà al sud d'Europa. Als catalans ja se'ls han enviat senyals des de totes bandes. I les que vindran. Cristina Kirchner es carrega els interessos de Repsol i Rajoy ni s'immuta, Repsol és La Caixa, catalana. Curiós oi? No és casual que avui mateix al port de Barcelona han inaugurat la terminal de contenidors més grans de la Mediterrània i que hagi estat una multinacional xinesa la factòtum de la inversió. I no és curiós que l'Estat no hagi enllestit les connexions ferroviàries i per autovia amb aquesta terminal que es va començar a construir el 2002? Casual? Incaut qui ho pensi. I França, tant s'esperava d'Hollande no? la retallada més gran de la història de la República, deute en perill a l'espera que caigui Espanya i por atàvica a una Europa més alemanya que mai. França també calladeta doncs.

A Madrid sembla que Rajoy no fa res, que està amagat. I dimiteix la neocon Aguirre, dona molt connectada amb les elits financeres internacionals (Bilderberg) i estan, mentre es veu qui guanya la partida als cenacles de Madrid, evitant tot el que poden fer els "deures". I cada divendres fan que aproven alguna retallada, però a Europa fa temps que no se'ls creuen, volen que demanin el rescat i es deixin intervenir
-los com a Grècia. Però el casticisme catòlic castellà sap, de moment, com marejar l'obtusa Alemanya luterana. I busquen aliances amb els sempre llestos italians. L'únic poble capaç de començar les guerres mundials del bàndol dels perdedors i acabar amb el dels guanyadors. I a Roma xiulen quan arriba Rajoy amb l'havà tot quixotesc demanant-los de fer front comú a la Merkel. Al gallec algú l'hauria d'explicar que els italians de nedar i guardar la roba en saben dos mil anys abans que les meigues.

Per tot per això CDC (UDC és el partit del Vaticà i procurarà que no ens fiquem amb la moreneta i no fem lleis massa zapaterianes...) dominada per un grup
liberal (digue'm-ho clar: neocon) molt connectat amb els cercles neoliberals americans (sabem qui és Mas Colell,  l'economista Sala i Martín l'aneu seguint?) va tan forta, perquè compta amb el suport tàcit de Brussel.les i Berlín. I això també ho saben a Madrid. I no veuen com, a part del BOE i algun article del codi penal, poden fer per 'frenar' Mas. Una persona que ha decidit fer de tot això una aposta vital. Per on poden collar algú que ha dit que la única cosa que pretèn ara és portar-nos a l'”estat propi” i després retirar-se per anar-se'n a pescar surells en la seva barqueta Vilassar de Mar? Estan agafats fora de tota previsió.

En pocs mesos Catalunya, com en molts d'altres cops a la història serà epicentre d'una batalla de molt més gran abast on les armes 'visibles' són el drets nacionals i la defensa de la identitat, la cultura i la llengua catalana però al Gran Capital l'importa un rave tot això.

Jo crec que si en 6 mesos la balança a Madrid es decanta de part dels que estan d'acord en fer els 'deures', acceptar el rescat, etc. en un tres i no res CDC es quedarà amb un pam de nassos i rebrà fortíssimes pressions
per terra, mar i aire per pactar amb "Madrid" i deixar-ho tot en un pacte que ens vendrien com un gran triomf. Una confederació, una nova Espanya federal, estupendament renovada. Un nou 'apaño' d'aquests a què Espanya històricament està tan avesada. I els catalans a treballar i pagar, com sempre. Ningú no recordarà si hi hagut un 15-M, els 'indignados' o 1'5 milions per fer Catalunya un nou estat d'Europa...

La batalla ens faran creure que es juga en la butxaca dels ciutadans, la llengua, la identitat i els sentiments.

Però no us deixeu entabanar que ja sou grandets: Catalunya serà independent i ho ha de ser rapidet si Espanya no fa els deures.
Som moneda de canvi. Nogensmenys i deunidó. Estem en un procès de recomposició dels equilibris geoestratègics i econòmics a la Mediterránia i Europa del Sud.

Els cordills dels titelles vénen manegats des de Nova York, Brussel.les i Berlin. Res més. És l'economia, no la llengua
amics! - Una llengua que com m'estimo molt tampoc no veig garantit que aguantés milllor en una Catalunya independent que hauria de crear segons les lleis internacionals un estatus per a la "minoria majoritària" espanyola. Qui sàpiga de sociolingüística sap de què parlo: en una Catalunya independent el castellà estaria protegit per la legislació internacional i ens trobaríem la paradoxa de veure com s'ha de crear una xarxa d'escoles en castellà. Com ha passat a Letònia o Estònia amb la llengua russa.

L'estiu de l'any que ve ja sabrem de quin mal morirem (metafòricament). De trets jo ja ho dic,
pocs, però algun sonat sempre apareix en aquests 'processos'. I en una borratxera d'aturats en algun barri colpit per la crisi no us estranyi que algú vagi a cremar la casa o clavar una punyalada a un conegut activista català o persona reconeguda pel seu catalanisme. Això ho dono per descomptat jo. Però no passarà d'aquí. I ja serà molt en qualsevol cas.

Per tot això em sembla lamentable que tot aquest procés acabi exclusivitzat per CDC i que
des de les esquerres se li acabi regalant a Mas i CiU una majoria absoluta que no ens portarà només que al de sempre: el pactisme. Els darrers dos anys, culpin a qui culpin, han estat un desastre. I per això caldria, donant, per descomptada la miopia de l'actual PSC (algú en tenia dubtes?) fer veure a ERC, ICV-EUiA i els catalanistes del PSC que cal una esquerra forta a l'oposició. Que aportin punts de vista socials al 'procés' i, sobretot, no deixin fer als 'liberals' un país a la seva mida.
 
Que no facin el passerell si us plau!. Primer de tot perquè Espanya ha fracassat una vegada més. I ja van. Perquè estem davant la fi de la Tercera Restauració Borbònica (aneu a mirar com van acabar les dues primeres el 1848 i el 1921-31...) i no pot dubtar-se que una III República Espanyola serà jacobina, estatalista i poc donada al respecte de les minories. ¿Algú s'imagina el candidat a la Presidència d'una III República Espanyola per part del PP? ¿ i per part del PSOE? No hi ha un Niceto Alcalá Zamora o Prim ni un Pi i Margall en aquest moment de la història. No, hi ha un Ansar o un Bono... Buf.

El procés que s'ha endegat requereix mirar les coses en la seva globalitat i sobretot no menystenir l'aspecte internacional de la qüestió. No estem en un Finisterre, no som uns bosnis perduts entre muntanyes o uns escocesos allà dalt del Mar del Nord apaciblement instal.lats en un Regne Unit fet al fairplay. Res del que passi les properes setmanes i mesos a casa nostra pot semblar-nos que té a veure amb si hi hagut una forta crisi, retallades, uns 'indignados' o 1'5 milions de persones al carrer demanant la independència sense més. Catalunya serà el que els seus ciutadans decideixen a les urnes si no toquem el que no sona a la UE, el FMI, el Banc Mundial i fins i tot al Papa de Roma. Res no és casual.

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...