Sobre el conclave, misteris i escenografia fascinants (que ni a la millor pel.lícula)

-->

“Conclave”, “Papable”, “Cardenal”, "Extra Homnes!”, "Fumata nera, fumata bianca” Habemus Papam!l” o, senzillament, “Papa de Roma”, parauletes amb qui ens les veiem dia rere dia i el que queda... Un vell adagi romà diu que qui entra com a possible papa, papabile, acaba sortint com a simple cardenal. Més enllà d'apriorismes i de les creences de cadascú cal situar-nos. Primer de tot un fet: el Papat és la institució més antiga de la Terra i la seva opinió influeix d'una o altra forma en les vides de 1200 milions de persones pel cap baix si no més. Un exemple: les declaracions d'un conegut membre de l'Opus Dei com el Ministre de l'Interior d'Espanya Jorge Fernàndez Díaz sobre el matrimoni homosexual i la continuïtat de l'espècie (!)  han creat avui mateix una polèmica no? Si això passa amb un ministre, creient i practicant, que no passarà amb un papa! Ni que sigui a la contra o a favor, per molestar o disturbar els no creients en països de majoria catòlica -com és el cas del nostre-, totes les persones que habitem en l'òrbita de països i cultures d'arrel cristiana catòlica acabem sent afectats per les decisions (a desgrat nostre o no) en matèria de moral privada i pública; sobre l'educació i el pensament i també sobre ciència o biologia que emanen de les ordres d'un vellet que habita en un palau de Roma que no és a Roma ja que el Vaticà no és a Roma sinó que és un estat independent, el més petit del món concretament. Tot això doncs, meś que un misteri és una realitat empírica: agradi o no, el que diu el Papa de Roma i amb ell l'Esglèsia sencera acaben planant sobre les vides de milions i milions de ciutadans del món. 

La mort i l'elecció d'un nou Papa ara no fa encara 8 anys va suposar una lliçó d'història en directe i, ara, amb la dimissió (o abdicació o renúncia) de Benet XVI hem tornat a sentir-nos dir que presenciàvem un esdeveniment històric. Els 26 anys del Pontificat de Joan Pau II havien estat el segon més llarg de la història, després de Sant Pere justament. I si tenim en compte que la mitjana de permanència dels 264 papes anteriors a Joan Pau II era de set anys i mig, s'entèn que havíem passat un parell de generacions amb un profund desconeixement de com funciona l'elecció d'un Pontífex. El normal fins a Joan Pau I -que va durar només 33 dies i encara ara corren tot de misteris sobre en quines circumstàncies va morir...- era que de tant en tant la gent assistís a un Conclave amb la major de les naturalitats. El 2005, doncs, fins i tot els més descreguts i laïcs, no podien evitar sentir una certa fascinació per l'estètica i els procediments, plens de misteri, amb estranys protocols i una buscada aurèola de secretisme, que envolten un conclave i la coronació d'un nou Papa. I ara, com veiem, no serà diferent. Començant per la novetat que el Papa no ha mort sinó que ho ha deixat córrer i encara no ha quedat clar -un misteri més i ja en portem uns quants...- el perquè. Nogensmenys, estrictament, estem davant del procediment d'elecció del Cap d'Estat de l' única monarquia electiva absoluta del món i, per acabar, la cúria cardenalícia representa l'organització internacional més antiga (i també misteriosa) del món i és font de tot tipus d d'especulacions, profecies i enigmes. El Papat, doncs, gaudeix d'una transcendència que supera les fronteres de la religió i distingeix el catolicisme, sí o sí, de les altres confessions per la la formidable estructura organitzativa -monolítica i acrítica- a l'entorn la qual organitzen la representació de l'Església al món.

No existeix en cap de les altres grans religions del món res semblant a l’Esglèsia ni molt menys el Vaticà. Ni l’Islam o el Judaisme, el Budisme, l’Hinduisme o les religions de l’Extrem Orient (Confucionisme, Taoisme o Shintoisme) compten amb estructures organitzatives i de personal de la densitat i permanència de les del Catolicisme. De fet és l'únic estat del món que centra la seva existència en el tutelatge d'una religió. I l'únic, juntament amb Palestina, que té estatut d'observador permament (però no membre) de les Nacions Unides. Ni el més influent dels muftís de l'Islam o un personatge tan popular com el Dalai Lama tenen el poder, la influència i la capacitat de penetració mediàtica d'un Papa de Roma. Ja es tractés del populista Joan Pau II o del reservat i polèmic Ratzinger.

El 1961 l'Església Catòlica tenia 404.082 sacerdots. Quaranta anys després el nombre és gairebé el mateix: 405.067. Mentre perd fidels i vocacions de cures a Europa, aquestes no paren d'augmentar en llocs del tercer món. Dels mil milions de catòlics al món, el 40% estan a Amèrica Llatina. Però sovint s'oblida que mil milions més de cristians no "obeeixen" a Roma, començant pels ortodoxos de branca grega o els que hi ha sota la influència dels Popes de Rússia i continuant pels protestants del Nord d'Europa i Anglaterra fins culminar amb les puixants congregacions de cristians renascuts d'Amèrica del Nord, el més conegut dels quals és ni més ni menys que l'anterior president dels EUA., un tal Bush. La cúpula intermèdia de l'Església està formada per gairebé 5 mil bisbes i el cos cardenalici, considerat el club més exclusiu de la Terra, a 28 de febrer de 2013, data de la finalització del papat de Ratzinger, és format per 207 cardenals de 66 països, dels quals 117 en són electors. A això cal afegir els més de 112.000 seminaristes que aspiren a ser cures i, algun dia, bisbes o, si les profecies no encerten amb la fi del món a no gaire llarg termini, fins i tot Papa.

Aquests centenars de milers de capellans i monges que només deuen obediència al Papa-cas únic en qualsevol tipus d'organització, exceptuant les sectes, distribuïts al llarg i ample del planeta influeixen en gran manera en infinitat d'aspectes de la vida quotidiana de les respectives societats (salut, educació, treball, ètica personal i pública ...) i expliquen que no hi hagi cap altra institució al món que tingui tants centres d'ajuda, ordres dedicades a l'atenció a malalts, pobres i centres de pelegrinatge (de Montserrat a Lorda o Fàtima per exemple), alguns més semblants a centres de vacances a l'ús i que són coneguts metafòricament com "centres de reflexió i repòs". Finalment l'Església és el major inversor mundial en obres de beneficència, educació i formació i el major propietari d'obres d'art, museus i patrimoni material de la Humanitat. No és una bajanada parlar de  l'Església com la primera empresa multinacional, la més antiga a més, del planeta. Dit això, viure el que viurem aquests dies com si no anés amb nosaltres no deixa de ser una manera de donar-los també importància. Perquè aviam qui és el maco que els propers dies no es queda parat davant la tv davant d'un home vestit de vermell que a la Capella Sixtina pronuncia un 'extra homnes'; de les connexions en directe amb la Plaça de Sant Pere per saber si surt fum negre o blanc i, al final,  quedar-nos palplantats esperant  veure qui surt darrere d'un seguici al balcó principal de la basílica  per comunicar al món en llatí la mítica frase Habemus Papam! Les audiències ens diran si hem passat o no de tot aquest rotllo...Ni el millor escenògraf o guionista de Hollywood s'ho muntaria millor. I amén!