Els catalans i la Mediterrània (I)

Vull que la primera incursió que faig en aquest magnífic espai, el bloc Des de la Mediterrània, al qual he estat convidat a participar serveixi per evocar la Mediterrània, aquest mar que és al centre de la nostra percepció del món i que dóna nom a aquest bloc. Un mar que de vegades ens porta la llum, el gust per la bona vida i el plaer dels sentits i, més sovint del que voldríem, un mar de maldecaps. Mentre escric aquestes línies tinc un conegut, Nawal, patint per la seva família que viu a l'altra banda de la nostra mar, a la trimil.lennària Tartús, costa de Síria, per un conflicte que va camí d'enquistar-se. I no és l'únic conflicte en aquest pont de la mar blava. No estan curades les ferides de les guerres dels Balcans ni encara menys dels de Palestina, el Líban, Algèria, Líbia i mentre escric aquestes línies a Egipte un país dividit vota una constitució que podria fer tornar a l'Edat Mitjana els costums del país. De la terra de Nawal, restaurador catòlic maronita a Gràcia, ens arriben imatges dia rere dia d'esfereïdors combats i matances. I ahir em deia que porta 10 anys a Barcelona i res el fa sentir més a casa que una passejada per la Barceloneta. I que troba la pau, aquests dies, quan penja el telèfon després de parlar amb sa mare, asseient-se a l'espigó de la platja del Bogatell...

Aquest mar de pau neix amb la violència dels elements. Serà aquest el ying i el yang de la nostra mar? Fa uns 4 milions d'anys -sí, ja sé, no pas abans d'ahir...- un terratrèmol catastròfic a Gibraltar va dividir la terra entre Europa i Àfrica. Aquest esdeveniment geològic que Josep Pla adjectivaria de còsmic va formar la cascada més gran que ha existit en la història de la Terra. Va permetre l'Oceà Atlàntic caure en una depressió enorme, fins l'aleshores un estèril i pedregós fondal semblant al desert del Sàhara, i acumular les aigües i formar el que  avui coneixem com la Mediterrània. I va nèixer el nostre mar. És impossible d'entendre tal i com la coneixem la cultura d'Occident sense les aportacions dels pobles mediterranis. Aquí es barregen les aportacions de la cultura clàssica, les tres religions monoteistes i l'esperit pactista i comercial, de fenicis que en diuen les males i bones llengües. Aquest mar estès d'est a oest, ens ha comunicat amb els pobles de l'Àsia central a través del Bósfor i amb els l'Índic a través dels països aràbigs i n'ha canalitzat les idees d'una banda a l'altra. Aquesta ha estat, doncs, la cascada, el riu, el pont de mar blava (perdó per repetir-me però l'expressió ha fet fortuna)  que de debò ha marcat la història d'aquest mar entre terres: una allau de gents, parles, idees i creences. Amb més de 6.000 quilòmetres de costa que envolten un mar relativament tranquil, amb nombrosos ports naturals i centenars d'illes per trencar els viatges llargs de la mar, la Mediterrània sembla que sigui l'ambient ideal per a l'evolució dels complexos patrons de la civilització. L'historiador britànic John Julius Norwich diu que és un mar de trobades i conflictes entre civilitzacions. I en aquest extrem nordoccidental els catalans ens hem caracteritzat per fer de cruïlla entre el món pròpiament mediterrani, l'ibèric i l'europeu. I ja des del principi, amb les assemblees de Treva i Pau, vam contribuir de forma decisiva a traslladar a la política allò que se'ns dóna més bé als mediterranis: el negoci, l'intercanvi i el mestissatge.

Aquestes condicions van portar a una explosió sense precedents de la creativitat humana i el naixement de les grans civilitzacions de l'antiguitat. L'Edat Mitjana no va ser pas en rigor a la Mediterrània l'època fosca i tràgica que pinten les fàbules i mites europeus. Cert que havia desaparegut Roma, però Bizanci i l'Islam en són dignes hereus de l'època clàssica. I aquí comencen a dir la seva els catalans. Amb aportacions cabdals a la història de la Mediterrània. A escala històrica ens incorporem tard, no abans del segle X, i arrecerats més entre les muntanyes del Pirineu Oriental que no pas amb vocació marítima. Una vocació que, com explica Pierre Vilar a la seva imprescindible Història de Catalunya , ben d'hora mira tant a l'est -la Mediterrània- com al nord - Europa. Les lletres catalanes neixen estretament lligades al que anomenem Carolíngia i, de fet, la primera llengua dels Comtats catalans que avui en dia anomeraríem 'vehicular' als monestirs -únics centres de cultura aleshores- després del llatí serà l'occità. Però la cultura monàstica ben aviat se n'adona que per estar al dia, de la mateixa manera que al segle XX qui ha pogut ha anat a estudiar a les universitats americanes o angleses, cal mirar al sud, a l'est. Mediterrània enllà. La recuperació del llegat clàssic, el de les antigues Grècia i Roma, que es produeix al Renaixement no s'entèn sense el filtre que en fan els àrabs, els jueus errrants i Bizanci. I és gràcies a això, i les caravanes i les gal.leres o les croades, però no només, que es produeix l'eclosió de l'Humanisme. I les lletres catalanes del segle XIII i segle XIV en són un testimoni.

Des de ben d'hora les lletres catalanes neixen en contacte amb l'àrab, aleshores vehicle de l'Edat d'Or del Califat de Còrdova i, tot i que la poesia trobadoresca i la influència occitana ens farien creure que els catalans vivien mirant al nord, la realitat sovint desmenteix aquest tòpic. I tant d'hora com al segle XIII els mallorquins Ramon Llull -que no necessita presentació- i Anselm Turmeda, amb prou feines referenciat als manuals de Literatura de l'Eso, prenen consciència del nivell de la llengua i cultura àrabigues i hi beuen i aboquen al català el coneixement que estan desenvolupant els islàmics. És així com aquest frare franciscà, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, va arribar a convertir-se a l'islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana i està, en l'actualitat injustament oblidat. En el llindar del Romanticisme, encara un català, Ali-Bey, o més concretament Domènec Badia i Leblich, seguiria les passes de Turmeda o Llull en una epopeia personal que si hagués estat anglès deixaria petita la història de Lawrence d'Aràbia. Mereix sens dubte que cliqueu a l'enllaç per conèixer les aventures d'aquest erudit català que va fer d'espia, aventurer i explorador del segle XIX i del qual ens queda poca cosa més que el rècord en un carrer petit de l'Eixample de Barcelona. D'Ali Bey, si de cas, en parlaré en un article posterior.

I no deixa de ser menys important que el dret marítim medieval fos condicionat fortament pels Consolats de Mar, de fet, l¡’expansió i supremacia del comerç català medieval , amb els Consolats de Mar arreu d’Europa, té com a conseqüència que el dret marítim català transcendeixi les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l’Atlàntic. El codi jurídic elaborat sobre les bases dels costums marítims de Barcelona, Així doncs, i per concloure, les dues aportacions més importants dels catalans, que no són menors, es basen en la tradició pactista i comercial: les assemblees de treva i pau i els consolats de mar van estendre’s de la Mediterrània a l’Europa medieval i subssistiren fins ben entrat el segle XVI.

Així doncs, quan parlem de la vocació mediterrània i de la influència que les cultures de la conca han exercit sobre els catalans hem de ser curosos i posar les coses al seu lloc. I la reconcialiació i el deixar apriorismes amb les cultures del sud i l'est de la conca són ineludibles. De la mateixa manera que ens agrada veure'ns a nosaltres mateixos com els holandesos del sud -jo tinc els meus dubtes - no em queda res que assegurar que a escala Mediterrània som un de tants pobles, en una època concreta de la nostra història, aquella que ens portarà a Ítaca...? i per encarar el futur hem de reconèixer el nostre passat. Al cap i a la fi no és Barcelona seu permanent de la de moment poc reeixida i, personalment penso que inútil, Unió per la Mediterrània?
Albert Pérez Bea
NOTA: En el proper capítol parlaré de les relacions de la cultura catalana i la italiana.

Navegant a l'alçada de l’illa d’Ítaca, © foto pròpia (31-07-08)

#25N l'Holanda del Sud? la Bèlgica!

Bèlgica és el país del que es fan acudits a França, si fa no fa és el seu Lepe. Com els irlandesos són víctimes de l'humor àcid anglès. I els belgues són aquell poble amb un galimaties territorial, institucional, demogràfic i cultural que fa que, per exemple, es puguin passar sense govern quasi un any. De fet n'ostenten el rècord.

El Manneken Pis vestit de català l'11 de Setembre, foto (c)

Durant la campanya electoral un dels arguments més pregonats era que una Catalunya independent, pel tarannà comercial i la situació geoestratègica -infrasctructures, pol loǵistic de la Mediterrània i entre Orient i Europa- seria més o menys com l'Holanda de la Mediterrània. I que si el nostre PIB seria semblant al de Dinamarca o superior al d'altres països mitjans com Portugal, Grècia o Irlanda. Ens vam arribar a sentir que si igualaríem en renda per càpita a la mateixa Suècia o que si quedàvem fora de l'Euro no passava res, els estats més rics del continent són Noruega i Suïssa i no formen part ni de la UE ni de la moneda única. I molts ens ho crèiem i les dades objectives no són mentida si ahir eren rigorosament certes.

Però en cap cas sentíem la comparació amb Bèlgica, un país de la mesura quasi exacta de Catalunya i, possiblement, en termes econòmics, demogràfics i culturals -llatí en la seva meitat valona- més semblant a Catalunya. Un país migpartit per la meitat culturalment i amb dues comunitats territorials, flamencs de parla holandesa i valons de parla francesa,  que no es barregen i també amb una minoria alemanya que equivaldria si fa no fa a la nostra Vall d'Aran (significatius els resultats de l'Aran si ens imaginem com votarien en un referèndum d'autodeterminació...) i amb una composició del sistema de partits, per causes territorials i identitàries enormement fragmentada. Es comparen sovint els casos de Flandes i de Catalunya i se'ls posa al sac juntament amb el Quebec, Escòcia i el País Basc com el de próximes nacions en procés de decidir o d'autodeterminació. Però en el detall cap d'aquestes nacions s'assembla a les altres. A Escòcia per exemple la llengua nacional, el gaèlic, està arroconada en unes quantes illes i altiplans del nord i no és casus belli de l'independentisme; a Euskadi tenen un seriós problema de territorialitat i el terrorisme ha migpartit la societat per raons impossibles d'imaginar a Catalunya. El Quebec queda massa lluny per fer comparacions i el Canadà és una barreja curiosa del laissez faire britànic amb un toc d'estat del benestar europeu particularment notori al Quebec.

I mai no es va comparar Catalunya amb Bèlgica. Em temo perquè la comparació no agradaria. De Bèlgica no crec que interessi copiar el comunitarisme territorialitzat, el sistema institucional enrevessat i la inherent inestabilitat política al galimaties belga.

Però perquè no mirem altres coses poc conegudes dels belgues com ara que són una mena de llatins del nord. De fet entre els funcionaris de la UE la vida de Brussel.les, tot i el clima, passa per ser una de les més 'mediterrànies' de l'Europa atlàntica. A l'inrevès dels catalans que, diuen, som un poble del nord al sud... per allò de treballadors, seriosos, 'tancats'...

Dels belgues els francesos en fan broma, molta broma. Com els de Lepe. Un ironia que, sovint, és viscuda com a despreci pels belgues, particularment pels valons. Ens son això? De fet diuen que sota l'aparença d'un poble pacífic, sorneguer i un tant apàtic s'amaga gent confiable, seriosa i gens ximple. Ens sona això també? Diuen que quan un belga t'obre el cor i la porta de casa seva ho fa per sempre. Una altre cop sembla que això ens podria sonar oi?

Finalment, només cal que pensem en alguns detalls que passen desapercebuts quan parlem de Bèlgica: el port d'Anvers forma part d'un clúster juntament amb el de Rotterdam que, tots dos junts, són amb diferència el pol logístic més important d'Europa i dels 3 més importants del món. És, a grans trets, com si Barcelona ajuntés forces amb el seu més gran competidor a la Mediterrània (Gènova? Marsella?) i conformessin un pack logístic en comptes de competir. Crec que, un altre cop, ni amb la pròxima connexió ferroviària amb gran velocitat entre Barcelona i França (es parla que el primer trimestre del 2013 ja circularan els TGV entre Barcelona i París sense transbordaments, com ara, a Figueres) ningú s'ha parat a pensar en això. Més aviat continua havent una obsessió malaltissa per evitar que València guanyi posicions cosa que de fet, per raons òbvies -és el port natural de Madrid- no té perquè preocupar Barcelona.