Wikipedia

Resultats de la cerca

diumenge, de setembre 07, 2008

Benvinguts a la RSEUA (República Socialista dels Estats Units de Nordamèrica)... ***

Cases "victorianes" a Chelsea, Londres. Tornem a abans de la Revolució Industrial? De què han servit els darrers 100 anys de conquestes socials i drets civils?

El 1991, quan l'URSS va desaparèixer, la gran majoria dels sociòlegs i comentaristes polítics va pensar que el
Capitalisme havia triomfat definitivament sobre el
Comunisme. El sistema econòmic-polític representat pels Estats Units, Europa Occidental, les antigues colònies britàniques, Japó i els països de la Conca del Pacífic havia produït clarament una vida millor per als seus ciutadans que el comunisme soviètic i les diverses dictadures asiàtiques, africanes i llatinoamericanes que havien imitat moltes de les característiques organitzatives i ideològiques del món soviètic.
Els anys de plom, els anys 70, van veure una successió de revolucions i contrarrevolucions (Xile, Cuba, Nicaragua, El Salvador, Vietnam, Afganistan, El Congo, Etiòpia...) en què, clarament, la partida la va guanyar el Capitalisme en el seu aspecte més depredador. Només a Europa Occidental, els anys de plom van deixar, gràcies a l'Eurocomunisme i la Guerra Freda el que s'ha anomenat Economia Social de Mercat o
Estat del Benestar Social Europeu. Arreu del món l'anomenada Escola de Xicago ha acabat imposant des d'aleshores l'ortodòxia del Lliure Mercat i la manca de control absolut del Capital per part de l'Estat i la Ciutadania. La URSS, per mitjà del seu darrer president, Mikhaïl Gorvatxov va intentar aplicar un model semblant als de l'Europa Occidental: un sistema equilibrat entre l'economia estalitzada i la llibertat de mercat, capitals i producció. Com sabem no se'n va sortir.
Durant aquestes dues dècades, doncs, hem assistit al triomf del Lliure Mercat en la seva vessant més extrema que coneixem com Neolliberalisme i que, ideològicament, està sostesa pels anomenats Neocon. Sembla evident que en menys de dues dècades els que creien en un equilibri entre el Capitalisme més extrem i certs "drets socials" s'han vist superats i, ara, amb aquesta crisi dels especuladors, sembla que, evidentment el Sistema Europeu del Weltfare State està sentenciat...

Què tal anar-se'n fet a la idea de les 65 hores laborals que vol aprovar la UE?



Durant l'actual Crisi de les Subprime a les ciutats dels Estats Units ha reaparegut el fenomen dels "campers" o Nickelsville, famílies de classe mitjana que en no poder pagar la hipoteca s'instal.len en rulots o tendes de campanya

No us ho perdeu: Nickelsville, EEUU: Cientos de personas sin casa viven en carpas y buscan dónde vivir

Divuit anys més tard, el món sofreix una incertesa político-econòmica com no s'havia vist des de la Gran Depressió dels anys trenta. Com a conseqüència del creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic, el món s'enfronta a una competència sense precedents pels limitats recursos naturals del planeta Terra. Així mateix, hi ha múltiples incerteses noves, derivades del canvi climàtic i de les perspectives que la manipulació genètica i la nanotecnologia puguin alterar dràsticament les condicions de la vida humana. I a més de tot això, no hi havia tantes hostilitats de tipus religiós i nacionalista en tot el món, en forma d'atemptats suïcides gairebé diaris i guerres innecessàries (per decisions incompetents), des de les guerres de religió del segle XVII.
Ara mateix la Generalitat està congelant molts i molts projectes. I la Llei de la Dependència continua sense aplicar-se, l'escola pública va justa de recursos, materials i personal, per tenir visita amb un especialista hi ha llistes d'espera de sis mesos, la justícia triga anys a resoldre plets rutinaris, etc...
Ens hauríem de parar a pensar "qui prodest" (qui en surt guanyant d'això dit tal qual, perquè sempre hi ha 'algú' que en surt guanyant...???

Privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues
Ja que queda clar que, després de 15 anys de rearmament del sistema capitalista, de desinversió en el sector públic quan no directament privatització al.legal de serveis bàsics (aigua, gas, telefonia, serveis sanitaris, educatius, etc.) ara és una autèntica presa de pèl que amb el capital públic s'estigui frenant que els especuladors s'enfonsin?
Als Estats Units ja ha aparegut el fenomen de gent que ha hagut de tornar la clau de la seva casa al banc per no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense treball i haver estat encausada per imapgament. Comença a haver famílies que s'instal.len a "fer càmping" als parcs de les ciutats... Perquè ja són milions de persones que viuen històries amb finals previsiblement d'aquesta mena. I, parlem clar, no era senzillament escandalós que durant els darrers anys els mileuristes amb contractes en precari estiguessin consumin molt per damunt de les seves possibilitats i, a sobre, hipotecant-se pel 100 % del valor real de la seva renda mitjana!???

***El títol no és una idea meva ni cap provocació gratuïta, és una encertada metàfora que ha aplicat en un dels articles més interessants sobre "el que està passant" -publicat al The Guardian, per l'economista Nouriel Roubini i titolat
Public losses for private gain
(Pèrdues públiques per guanys privats)

dilluns, de setembre 01, 2008

Exposició múltiple i impúdica (o la personalitat en línia)

No parlo de fotografia ni tècniques d'enfocament de la càmera. Bé sí, parlo de com ens enfoquem, ens exposem... a la xarxa. Em té molt encuriosit, ja fa anys per cert, com gent que "abans" (o en la vida "real" en l'actualitat) qualsevol estudiós de la personalitat humana catalogaria de discretes, pocs donades a la xerrameca i l'estridència, justament és a la xarxa -on en principi l'anonimat estaria més "garantit"- abandonen aquestes característiques i es donen a l'exposició personal, l'exhibició (no malpensem encara si us plau...) al món en general, i -no sé si voluntàriament o no- posen en públic aspectes de la seva personalitat o intimitat que, abans o en la vida real -repeteixo- no ho farien.

Els psicoanalistes amb prou feines han començat a teoritzar sobre aquest aspecte de la personalitat humana que sembla que internet està modificant. Per mi el problema sempre ha estat el mateix: la llibertat pública, la democràcia vaja i, al capdemunt, la llibertat personal en la societat de la informació no acaben d'estar garantides. Perquè a la bona fe de la majoria, entre els quals m'incloc, hi hem de contraposar la mala fe d'uns pocs (o això vull pensar, que són pocs) i, malauradament, amb molt de poder. vull recordar que queda fora de discussió que la informació és un Poder, i no crec que el quart com es diu banalment, jo diria que ja és el primer...


Jo al davant del pc (ja fa anys per cert...)

Ahir, tot fent una recerca per internet, vaig haver d'entrar a Facebook per què si no no hi havia manera d'entrar a la única entrada sobre una persona de qui feia temps que no sabia i havia perdut l'adreça i mai no he tingut el mail. La curiositat em va portar a inscriure'm i, com qui no vol la cosa, ja tinc un nou espai propi on, més per avorriment i inèrcia, he acabat sense adonar-me'n fent una autèntica presentació de mi mateix amb dades sobre mi que, a poc que algú em conegui una mica, de vegades en persona un triga en saber temps i aquí, a la xarxa, amb un cop d'ull i 5 minuts té exposades, a la vista de qui sap qui, pública i impúdicament. És manifest que l'aparició i creixent difusió d'Internet ha suposat un profund impacte en la societat. Les noves tecnologies de la informació han possibilitat la creació d'un nou espai social en el que és possible relacionar-se i interactuar a distància, això ha provocat canvis fonamentals en les interrelacions humanes. Dins d'aquest nou entorn social té especial interès l'anomenat "ciberespai" que ha sorgit gràcies a la utilització de l'ordinador, especialment d'Internet.

No puc amagar que ho trobo un punt ridícul, tota aquesta substitució de les relacions personals per la virtualitat. Esclar que això no és un xat ni un simple programa de conversa estil MSN..., prò té un no sé què d'exhibició i reducccionisme banal de la relació inter personas que em deixa, un cop més (i ja van en aquesta dècada ominosa...), estupefacte. Molts autors opinen que vivim en un món amenaçador en què la tecnologia despersonalitza a l'individu, havent de fer front al dilema de discriminar el que és real o irreal, dins i fora, del que és autèntic o no. Per mi, internet és una immensa biblioteca si se sap utilitzar bé, però d'aquí a substituir la comunicació personal, el contacte directe per la interdependència tecnològica hi ha una distància, una barrera, que intento no traspassar.

Quan vaig començar a conèixer internet, fa 10 anys, sense adonar-me'n... molt ràpidament, vaig entrar en plantilla a una redacció inefable on "fèiem pàgines webs" (horrorós com estava de moda cap el canvi de mil.lenni aquesta "professió" i jo ni n'era conscient aleshores!) i, sense solució de continuïtat, vaig haver de construir el meu ideari laboral ja interdependent i esclau de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Per no avorrir més amb aquest post acabaré amb una reflexió de Sherry_Turkle, un analista de la comunicació interpersonal i les xarxes relacionals a la xarxa, en què diu que Internet ha contribuït a pensar en la identitat en termes de multiplicitat. En l'Internet, les persones són capaces de construir un jo al passejar per molts jo, i dóna a la gent l'oportunitat d'expressar múltiples aspectes i sovint inexplorats del jo, jugar amb la seva identitat i provar identitats noves. Si el pensament modernista, la visió clàssica del món que ha dominat el pensament occidental des de la Il·lustració es caracteritza per termes com "lineal", "lògic", "jeràrquic" i per tenir "profunditats" que poden ser dilucidades i compreses, el pensament postmodernista es caracteritza segons Turkle per termes com "descentrat", "fluid", "no lineal" i "opac".

Aquí us deixo un bon enllaç: Identidad en internet

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...