Wikipedia

Resultats de la cerca

dissabte, de febrer 04, 2006

Ja tenim aigua

Després d'un gener molt plujós, amb dos temporals de pluja/neu molt importants, els pantans han remuntat molt ràpidament. Hem tingut una mostra més dels capricis del nostre clima Mediterrani: passar d'un extrem a un altre.

El més greu és que avui en dia en un any la societat actual es poleixi gairebé tota l'aigua dels pantans. El problema no és el nostre clima, sino nosaltres. En el passat hi va haver sequeres pitjors que les del 2005, en el fet de què no duraven un any no, sino 3, 4 o 5 anys. Quan es repeteixi una sequera com la del 1973-1975 o 1946-1948 no sé què farem.

dijous, de febrer 02, 2006

Il Gatopardo

Que tot canviï per què tot continuï igual...

Igual que en altres conjuntures històriques, el debat sobre l'estructura territorial de l'Estat ha brindat a la dreta centralista una oportunitat per a recuperar-se del cop sofert després de la imprevisible derrota electoral del Partit Popular el 14-M i reprendre la iniciativa política. A redós de la cúpula de l'Església, els mitjans de comunicació afins, la majoria de l'empresariat i importants sectors de les finances, l'Exèrcit! i la complicitat del silenci dels autoanomenats “progressistes espanyols”, la dreta ha sabut exhumar la consigna de “la indissoluble unitat d'Espanya” per a convertir-la en un explícit instrument de construcció d'hegemonia. L'antiseparatisme s'ha convertit així en un ham capaç d'atreure i fins i tot mobilitzar a sectors socials que no abraçarien amb igual fervor altres banderes, el militarisme (algú se'n recorda del "No a la Guerra"?) com el programa econòmic neoliberal o la defensa de la monarquia que segons les enquestes està en hores molt baixes....

La batalla “visible” diuen que és entre nacionalistes. Els uns es reconeixen com a tals (ERC, CiU, BNG, PNB...) els altres no. Ja que la dreta centralista nega el seu nacionalisme espanyol, té tendència a minimitzar-lo i rebutja la seva equiparació sense més amb els nacionalismes perifèrics i a més a més té reflex a l'esquerra estatal. Josep Pla va dir que la cosa més semblant a un nacionalista espanyol de dretes era un nacionalista espanyol d'esquerres. Entre Bono i Zaplana crec que tots estarem d'acord que no hi ha gaire diferències...

La contrapartida des de Catalunya, Euskadi i, en menor mesura, Galícia sol traduïr-se en cerst moments "històrics" en l'aposta nominal per un federalisme més aviat homogeneïtzador i l'acceptació pràctica, amb matisos, de l'actual Estat de les Autonomies. Només Batasuna se separa clar d'aquest esquema i ja veiem on està ("on la tenen" seria més apropiat).

El grau en què aquest procès sense límits ni ètica, pesat i ple de demagògia de la dreta nacionalista espanyola ha deformat la realitat, ha afavorit que el nacionalisme espanyol d'esquerres hagi atret a les tesis federalistes a l'esquerra independentista catalana per, finalment, acabar fent un pacte amb diumengeitat i traïdoria amb la dreta nacionalista catalana que, passada la dèria sobiranista de l'època dels “talibans de Pujol”, ha tornat al territori tan familiar i rendible de fer la puta i la ramoneta.

La crítica a l'actuació de la classe política catalana és demoledora. Quan aquests partits només es desempolsen per a fer un Estatut i intenten tirar de la mà de les seves organitzacions i partits tremendament burocratitzats i jeràrquics (i que no es caracteritzen precisament per la seva passió deliberativa o per la seva predisposició per a atendre “els senyals del carrer”) un conclou fàcilment amb la sospita que s'imposa al final de tot. Aquí no s'ha parlat mai de l'Estatut de Catalunya sinó de l'Estatut dels Partits. El trist del cas és que l'Estatut dels Partits Catalans acabarà sent l'Estatut dels Partitts Espanyols. Mai com ara, CiU ha mostrat tant rebé el que és realment: el partit dels interessos dels 4 catalans que fan negocis a Madrid. El Partits dels Interessos Espanyols a Catalunya (amb el permís i aquiescència de la gauche divine que té interessos també a Madrid i el socialistes catalans esclar...que controlen els ajuntaments com una màfia). A iniciativa ja li està bé el tema. Qui els ho havia de dir! En el millor dels casos, hauran mamat 4 anys de la teta (i de pas uns quants quadres intermitjos ja estan col.locats com a funcionaris de per vida).

Per tant, no ens enganyem nosaltres que prou ho han fet tot els partits sense excepció. Perdoneu: el Partit Popular i Piqué són els únics que no ens han enganyat mai. S'haurà de dir clar no?

El que està, -“estava” seria la paraula més encertada- en joc, com a la I i la II República, com a la sortida del Franquisme, és una nova distribució del poder polític i econòmic i un maquillatge en definitiva, de la democràcia territorial. Aquesta cessió d'espais de poder no podria ser mai una concessió graciosa. Aquí estan els noms de Pavía, de Sanjurjo, d'Espartero, Primo de Rivera, de Franco o de Tejero per a testificar-ho. La dreta neocentralista i els seus aliats, com el tinent general Mena, ho saben bé, i estan disposats a guanyar el carrer si fa fallida la seva estratègia per dinamitar el procès “reformador”. Ara parlen d'una recollida de firmes, abans d'ahir del boicot als productes catalans, fins avui mateix dels Papers “de?” Salamanca...

Zapatero ho ha vist clar i ha hagut de demanar un “auxili” gens dissimulat a l'únic partit català que, a les magres i a les madures, té més a perdre si se'n va n'orris l'estatu quo que es volia canviar i que, finalment, han arribat a la conclusió que com a mal pitjor quedarà l'idea d'un canvi per què tot quedi com estava...Us sona Lampedusa i Il Gattopardo?

Convergència i Unió -amb Mas pensant que tornarà per la porta de Madrid a la Generalitat i Duran com a próxim ministre d'Exteriors- i un Zapatero penell i espantat fan el pacte dels partits dels negocis, la conxorxa i el vassallatge i ens aboquen irremediablement al que funciona fa 25 anys però no s'havia explicitat: la sòciovergència. Estratègia que ja ha començat a maniobrar per fer el salt a Maragall. Zapatero ha fet el llit a Carod i en Puigcercós i ara li tocarà a Maragall... algú en dubta? Jo espero que Maragall encara estigui a temps de sortir-se'n amb una margallada d'última hora, ni que sigui per dignitat personal.

Tindrà barra a partir d'ara el senyor Artur Mas de qualificar-se com fa sovint de "patriota català"?. Un patriota de qualsevol país pactaria d'amagat i amb prebendes el futur del seu país? Si algú dubtava que Maragall és i ha estat sempre un català de pedra picada, que esperi i vegi. I en Carod-Rovira crec que a hores d'ara ha descobert això també. És, i així ho està entenent la cúpula, l'únic veritable aliat que té ERC ara mateix.

Una última cosa. L'estafa ens l'hem deixada fer els ciutadans catalans des de fa anys. I l'oportunitat que perdem és irreparable al meu entendre. A les últimes eleccions autonómiques l'abstenció va rondar el 45 %. D'ençà, Catalunya té gairebé un milió més d'habitants que s'afegeixen als molts que, sociovergència in medio, fa anys i panys que corren per aquí i estan encara en la inopia i miren la política i les institucions catalanes com una cosa aliena (us ho dic des de la frontera del Fondo, La Salut i Lloreda). El politic més ben valorat pels catalans és Zapatero i la demografia ens és adversa no trobeu?

Ah! la ironia de tot plegat és que amb el pacte actual continuarem amb més política de reclam, queixa i conxorxa. I mentrestant les estructures econòmiques de Catalunya es floridaditzen en comptes de californiaritzar-se i la ciutat que va estar al nivell de Manchester a finals del segle XIX, Barcelona, es converteix en la Miami d'Espanya que no del Mediterrani.

Al cost del sacrifici d'una generació, la meva, que cada cop més està en precari, atontada per la telepoqueria (jo no eh!), els centres comercials de diumenge, les hipoteques inacabables i els somnis irrealitzats. Ah sí! si els noucentistes aixequessin el cap! Ai senyor!

&nbsp;Què és i com estudiem la Geografia?<br />

 Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...