La Barcelona funcional i les àrees metropolitanes

El concepte d'àrea metropolitana és propi de dues realitats: per primer cop en la Història dela Humanitat més de la meitat de la població mundial viu en ciutats de més d'un milió d'habitants i, finalment, les ciutats se sap on comencen i com però no on acaben. Barcelona, acaba al Besòs i a la Riera Blanca? Que li ho preguntin a un habitant de l'Hospitalet de Llobregat o Sant Adrià...

Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?

L'àrea de Barcelona viu al límit del col·lapse en tots els sentits. Esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Amb ens reguladors de residus, transports i serveis essencials que han de ser consesuats per múltiples ajuntaments i subjectos a la pressió de lobbis immobiliaris, turístics o oligopòlics. Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme. Si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès de guanyar les pròpies eleccions "locals". Ii la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident. Som ja la quarta ciutat turística del món. D'un turisme banal, de "botelló"... I de congressos, en els quals els "congesssistes" viuen pendents de l'oferta nocturna, canalla, de prostitució massiva a la carta. Per tot els gustos sexuals...

© Barcelona des de l'aire, @VisitBCN_CAT

Quan parlem de mapa o imatge via satèl.lit referida Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional", no podem parlar del municipi de Barcelona.

En la fotografia del costat es veu perfectament com des del centre urbà "real" de la Plaça de les Glòries, si s'amplia el focus al nord, l'àrea urbana continua ressegueix la costa sense discontinuïtat fins a Mataró.Igualment passaria direcció Llobregat, Besòs o Garraf...

A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica.

Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones, es calcula 1 milió de persones!,  que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitats (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia. Jo mateix, nascut a Badalona, criat a Santa Coloma i Montgat, havent estudiat a Bellaterra, Bolonya, Barcelona i viscut als barris de Sant Antoni, el Callao de Mataró,la Torreblanca de Sant Joan Despí i ara a Arenys de Munt -és a dir quasi sempre dins o al voltant de Barcelona- sento com un absurd veure'm abocat a votar a les municipals de Sant Joan Despí o Arenys de Munt com si el que passés a Barcelona no m'afectés. Un 82 % de la població de Sant Joan Despí va a treballar cada dia fora! I d'aquest 82 %, un 60 % ho fa "dins" de Barcelona. Al Maresme el cas és d'una mateixa magnitud, particularment arran de la crisi del 2008 en què Mataró es va acabar de desindustrialitzar arran de la fallida de Caixa Laietana.

En alguns casos l'esquizofrènia va directament per carrers. Els habitants dels carrers Mozart o Wagner de Santa Coloma de Gramenet i Badalona, paguen diferent IBI en funció de la vorera en què viuen. Passa el mateix a la Riera Blanca, en funció de si vius a la vorera de Barcelona o la de l'Hospitalet. I municipis com Sant Adrià de Besòs, Esplugues de Llobregat o Sant Just Desvern, no tenen gairebé sector industrial de forma que funcionalment són barris de Barcelona però no tenen ni veu ni vot en el que els afecta diàriament que és el que es decideix a la banda mar de Plaça Sant Jaume.

Igual passa amb els veïns de Collblanc a l'Hospitalet i en tantes i tantes zones on la gent "administrativament" viu en un municipi però funcionalment "fa vida" en un de diferent. Pregunto, on va la gent de Sant Adrià de compres? La gent del barri de Santa Eulàlia encara diu que "va a l'Hospitalet" quan va a la Rambla Just Oliveres i en canvi "baixa al centre" quan va a la Plaça Catalunya. Per tota la Gran Barcelona he trobat exemples similars... Els de la Barcelona Municipi estricte ho entendran perfectament: la gent gran d'Horta o Sarrià diu que "baixa" a Barcelona quan va a Plaça de Catalunya. I quan algú de Sant Cugat del Vallès, a l'altra banda del Tibidabo, diu que "va al centre", en realitat està dient que agafa el metro del Vallès per anar a Barcelona. "Ciutat" que ni poden divisar a causa de la Serra de Collserola, l'autèncic "Central Park" de l'Area Metropolitana de Barcelona.

Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes. Però els programes electorals i les emissions de televisió circumscriuen tota la informació a les eleccions municipals de Barcelona.  La meitat dels habitants de dia de Barcelona, que n'utilitzen el transport públic, fan servir el serveis de neteja, aigua, llum i l'abandonen per anar a dormir a un municipi de la primera, segona, o tercera!... corona metropolitana, van a votar sense coneixement de causa ni interès en municipis on pràcticament es limiten a dormir i poca cosa més...


La Regió Metropolitana de Barcelona és una unitat geogràfica funcional real de Catalunya. Abasta una extensió geogràfica de 2.464,4 km² i compta amb 164 municipis amb una població total de 4,5 milions d'habitants  i una densitat de 1.496 hab/km². És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:

-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.

Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial de la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2'5 milions de llocs de treball existents a la Regió Metropolitana, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial.

La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants per km².

A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.

Al cap i a la fi, hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca, en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia. A grans trets: Catalunya i àrees adjacents d'Aragó, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i el sud de França de Narbona en avall, desbordant clarament els límits de la Catalunya Nord i, alhora, ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,6 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%. El 75 % de desplaçaments diaris tenen lloc entre Barcelona i municipis "independents"...

Finalment, a Catalunya, des de fa dècades s'han establert diferents Plans Territorials amb la intenció d'establir una delimitació de zones i establir els usos del sól. Cal dir que dins de Catalunya fora de l'Àrea de Barcelona, hi ha altres àrees urbanes consolidades a Girona, Lleida, Reus-Tarragona i Vic-Manresa.

A causa de la supressió de l'ens administratiu del Consorci de l'Area Metropolitana de Barcelona el 1987, Barcelona i la seva "realitat metropolitana" estan, doncs, sense rumb eficaç fa quasi un lustre.

Llista de les àrees metropolitanes d'Europa:

Amèrica abans i després de Colom

           A partir del 1492, quan Cristòfor Colom arriba al que poc després anomenem Amèrica, una catàstrofe humanitària va esdevenir-se en aquell continent. Sabem que els primers pobladors de les Amèriques havien arribat durant la darrera Glaciació pel pont de Bèring, entre Sibèria i Alaska, degut a la davallada del nivell dels mars. Aquests exploradors preneolítics van escampar-se progressivament entre el -40 mil i el -10 mil AC. És a dir, entre el primer humà que passa de Sibèria i entra a Alaska i el primer que va arribar a la Terra del Foc, van passar 30 mil anys!

© website "Navajo People"

La natura tanca Amèrica

L'aïllament que es produeix de les Amèriques en acabar la darrera glaciació i pujar el nivell del mar a nivell planetari, dona lloc de nou, com en cada període interglaciar, a l'estret de Bèring. Fent servir una expressió d'aquests dies: la natura «tanca» Amèrica. Fa uns 10 mil anys, quan a Mesopotàmia començava el Neolític, ja s'havia tancat tota comunicació entre el Vell Món i el que després coneixem com a Nou Món, és a dir les Amèriques. El Paleolític va perllongar-se durant uns quants milers més d'anys en aquest continent entre el Pacífic i l'Atlàntic. Aquest aïllament va comportar inevitablement que les poblacions que s'havien repartit per tot el continent fins a Terra del Foc, experimentèssin el que s'anomena un aïllament genètic immunitari.

10 mil anys, com a mínim, d'aïllament van fer que moltes malalties comunes a Eurafràsia fossin desconegudes a les Amèriques. I viceversa. El contacte va ser brutal i ara es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que el trobament entre europeus i «americans» va ser letal per als segons. Alguna malaltia desconeguda a Europa, però, va arribar amb els vaixells que tornaven amb la plata i l'or d'Amèrica a Sevilla, un espoli en tota regla, com veurem en un proper article.

Els moviments de població porten amb ells els virus, i no només... 

Les poblacions indígenes d’Amèrica van experimentar altes taxes de mortalitat en el seu primer contacte amb els «conquistadores» espanyols. Sempre es culpa de les malalties infeccioses els soldats, encara que es mantè ocult, per interessos polítics i ideològics, que els repobladors van portar si més no, més epidèmies en diferents onades. I a cada nova arribada de colonitzadors, primer castellans, aviat portuguesos, i no massa més tard francesos, anglesos i holandesos i, finalment, els esclaus africans, les reinfeccions es retroalimentaven creant un cercle viciós d'immunització i a la vegada reinfecció de la nova societat que s'anava forjant a les colònies.

Què i com ens ho explica la ciència?

Hi ha moltes evidències d'aquesta elevadíssima mortandat. De fet quan els conquistadors arriben a l'Altiplà de Mèxic o el Cusco, els centres respectius de l'Imperi Asteca i l'Inca, les poblacions ja estaven sent delmades. És a dir: abans que els conquistadores i la colonització havien arribat els virus...

Els investigadors de l’Institut Max PlanckI van estudiar les restes de 30 esquelets que hi havia enterrats en un cementiri de la ciutat de Teposcòcula-Yucundaa, a Oaxaca, sud de Mèxic. Els arqueòlegs apunten que hi ha clares evidències que vinculen aquest lloc amb l''epidèmia de bombons' (mal, malalt, en llengua náhuatl) que va assolar Centramèrica entre 1545 i 1550. 

©"También somos americanos"

La malaltia va provocar entre 12 i 15 milions de morts, i la població azteca  s'estima que era d’uns 25 milions. Algunes de les pandèmies que van arribar en la primera onada al Carib i Mèxic, entre 1492 i 1525, van ser la verola, el sarampió, les paperes i la grip comuna. 

Els arqueòlegs extreuen l'ADN dels dents de les dentadures dels cranis enterrats en fosses comunes a les restes de poblats asteques i n'identifiquen els rastres evidents d'una epidèmia letal, molt curta i intensa. Els cronistes expliquen com morien els «índios»:

”Las fiebres eran contagiosas, ardientes y continuas, en su mayoría letales. La lengua quedaba seca y negra. Enorme sed de estos indios que no afectaba a los castellanos”, va descriure el franciscà Fray Juan de Torquemada el 1576, quan la malaltia estava experimentant una segona explosió. Els afectats pel cocoliztli o el dolç cocoliztli (gran mal) experimentaren també deliris, diarrees i convulsions. Els colons castellans tenien el seu propi nom per a la malaltia: es deia “pujamiento de sangre” (pel sangrat abundant) i, com podem imaginar, era molt més greu, mortífera i de mort cruel que una salmonel·la corrent.

Això explica una cosa important, i es que els primers a interessar-se per què morien tants «indis» van ser els missioners. Volien convertir-los al Cristianime però se'ls morien a centenars. De fet, hi ha dades que indiquen tal fanatisme fins al punt que els missioners batejaven massivament poblats sencers i els impartien l'extrema unció abans de morir i d'enterrar-los en fosses comunes... De fet, no va trigar molt a què un escrigués un document que ha passat a la història denunciant la situació. En el seu llibre Brevísima Descrición de la Desctrucción de las Indias, el frare dominic Bartolomé de las Casas denuncia davant la Corona el que estava passant a Amèrica.

©"La Gaveta de Aguerre, d'Eduardo Pedro García

Què passar i com ho sabem?

Kirsten Bos, investigador de l’Institut Max Planck, va destacar en un comunicat que la troballa és un “avenç essencial” perquè té sobre la taula un nou mètode per a l’estudi de les malalties del passat. “Traspassa el contacte europeu, documents d’epidèmies inexistents abans del 1492 a les Amèriques van devastar les poblacions del nou món. En la majoria dels casos, ha estat difícil determinar les seves causes. En alguns casos, per exemple, els símptomes causats per infeccions de diferents bacteris o virus poden ser molt paral·lels o presentar senyals mèdics presentats per malalties comunes que podien haver mutat a Euràsia i que, per tant, havien anat immunitzant la població en cada onada».

Van haver malalties americanes, virus, què vinguessin a Europa?

Mentrestant? A Europa què passava? Doncs resulta que el 1509, el jove soldat alemany, Ulrich von Hutten, va contraure una malaltia desconeguda mentre estava a Itàlia. L’home agonitzava amb els símptomes que causaven una malaltia fins aleshores desconeguda. El soldat, també escriptor, explicava que la gent moria d'una cosa mai vista abans...: "(En tot el cos) hi ha furuncles, semblants en mida i aspecte d'un aglà. Emet una olor tan pestil·lent, que en pocs dies creix i m'infecta tot el cos. El color de les pústules és verd obscur, és veritat que sento més un dolor tal que és com una cremor similar a d'estar tot el dia assegut sobre el foc".

  A la dècada de 1490, la població europea ja s'havia ja recuperat de la desfeta demogràfica causada per la Pesta Negra, també coneguda com la mort negra, del 1348. Una de cada tres persones havien mort, als Comtats catalans la meitat de població, a conseqüència de la malaltia en tot el continent. A Barcelona va morir el 70 % de la població a causa de la densitat humana i ser el port més important de la Mediterrània Occidental, ja que l'epidèmia va arribar amb les rates que portaven els vaixells que comerciaven o venien de fer les guerres relacionades amb l'expansió de la Corona Catalano-Aragonesa per la Mediterrània.

En un proper article parlarem dels efectes de les pandèmies posteriors a l'actual COVID-19 i les anteriors, perquè és inherent a la nostra naturalesa biològica conviure-hi, afrontar-les i, sobretot, assumir-les com un fet inevitable.