Un árbol es "sólo" un árbol

Los árboles en peligro ¿Un árbol es sólo un árbol?

Millones de árboles perecen año tras año por culpa de la actividad humana. Y ya no sólo en el Mediterráneo y a causa de los incendios forestales veraniegos. Lugares como Siberia, Canadá o la Amazonia, donde la “sequía veraniega” del clima mediterráneo no existe, ya no se libran de esta plaga. Desde tiempos ancestrales los hombres hemos necesitado de los árboles para múltiples actividades. La función esencial y primaria del árbol en la naturaleza es la purificación del aire, de manera que un ejemplar de tipo medio llega a generar oxígeno para diez personas al día. Nuestra dependencia y la del medio ambiente respecto a los árboles, los seres vivos más antiguos del planeta, está en peligro por muchas razones. España vive una relación contradictoria con éstos: cada vez tenemos más, contrariamente a lo que se piensa, pero más descuidados y abandonados a su suerte. Corremos el riesgo de que los árboles acaben convirtiéndose en objetos de museo.


La Península Ibérica en su conjunto, contrariamente al tópico que la presenta como un territorio seco y desarbolado, es la tercera región con mayor superficie forestal y la primera en diversidad botánica de Europa. El mito de la “ardilla atravesando la antigua Hispania sin tocar suelo” es cierto en parte y aún tiene efecto en el trasfondo cultural de nuestro país. Se da la circunstancia de que la industrialización y la concentración en las grandes ciudades de la población a costa del despoblamiento de las zonas rurales ha comportado un aumento significativo de la masa forestal en España. Este aumento de la superficie arbolada y la protección de cada vez más áreas naturales, ha ido paralelo al incremento de la exportación de madera y productos derivados, como el papel, de los árboles. España presenta una superficie forestal absoluta de 13.695.000 hectáreas a las que hay que añadir los 12.265.000 de has. de terrenos de monte bajo o campo potencialmente reforestables. Por tanto, la mitad, el 51 % concretamente, del territorio español es susceptible de ser considerado como forestal.

Félix Romero, responsable del programa forestal de WWF-Adena revela que “el 16 % de la madera importada por España procede de talas ilegales. Y si por un lado desde los años 70 se ha incidido en repoblaciones con especies autóctonas y en la explotación sostenible de los bosques, por otro lado se contribuye a agravar la desaparición indiscriminada de árboles en otros lugares del mundo”. Se da el caso de que la aplicación de medidas proteccionistas y las campañas de reforestación con especies naturales en el interior del país, no se corresponde, como explica Romero, “con una política decidida de control de las importaciones de madera de especies protegidas, procedente de ejemplares jóvenes o de espacios esenciales para la sostenibilidad del medio ambiente de la Tierra como Siberia, Indonesia o la Amazonia”.

Es de destacar que España fue uno de los primeros países europeos en declarar zonas protegidas. El primer parque nacional fue declarado en 1918. Desde hace diez años, el numero de áreas protegidas se ha doblado y la superficie protegida ha pasado de casi 3 millones de hectáreas a más de 4. Hoy existen más de 900 áreas protegidas, incluyendo 13 parques nacionales y más de 125 parques naturales. Pero ello comporta también ciertas contradicciones relacionadas con el uso y gestión de las superficies forestales. Y es que los espacios protegidos comportan la prohibición de algunas actividades humanas beneficiosas para el estado de conservación de los árboles como la recolección y tala de malezas y leña, setas, frutos, montería y caza. Emilio Pacios Parro, técnico forestal del Parque de la Sierra de Gredos (Madrid-Ávila) comenta que “la frialdad de las cifras está de parte de los ecologistas de salón y de los políticos de turno, pues si bien la masa forestal ibérica aumenta año tras año, a pesar de la presión humana y de los incendios forestales, la restricción contraproducente de los usos sostenibles tradicionales impide un tratamiento razonable de los bosques y nos encontramos con un fenómeno inquietante como es que los incendios se ceban año tras año con los mismos parques naturales ya 'protegidos' y es por ahí por donde perdemos a veces más hectáreas de masa forestal”. En el verano de 2002, por ejemplo, un incendio en la zona protegida de Gredos, arrasó 2 mil hectáreas de monte bajo y monte alto. Según Pacios “dicho incendio jamás se hubiera producido hace 10 o 15 años ya que la Ley declara terrenos forestales a aquellos procedentes del abandono agrícola y como quiera que el campo está despoblándose, el aumento de la masa forestal se hace a costa de hectáreas y hectáreas protegidas por ley pero abandonadas, descuidadas, llenas de rastrojos y materia orgánica inutilizada y a merced de los caprichos de la naturaleza de los que la sequía, la erosión o los incendios son un síntoma más que un ejemplo”.

Paradójicamente la masa forestal crece en algunos lugares sin control

La realidad es que justamente en las CC.AA más urbanizadas es donde se ha producido un mayor aumento de la masa forestal y, particularmente, en los perímetros de las grandes áreas metropolitanas del país. Las áreas de Madrid o Barcelona, sin ir más lejos, están rodeadas por sendos parques naturales tales como el Monte del Pardo, el parque del Jarama, Gredos, el Garraf, Collserola o el Montseny que se han acabado convirtiendo en parques urbanos que sufren una presión superior con las actividades turísticas que con el aprovechamiento ancestral sostenible que representaban las actividades tradicionales relacionadas con el bosque. Emilio Pacios comenta como “el área metropolitana madrileña, con sus cinco millones de habitantes ejerce una fortísima presiòn ambiental sobre sus areas naturales en un radio de hasta unos 100 o 150 kms. a la redonda. Pero las infraestructuras no favorecen el aprovechamiento sostenible de las áreas naturales, ya que se prima el crecimiento radial de las ciudades a costa de convertir en lugares de visita pero improductivos las áreas rurales y aislar el entorno de los bosques.“

¿Están los árboles convirtiéndose en residentes de museos improductivos?

Y es que en nombre de la cultura del árbol, ecologistas y políticos defienden la creación de los parques nacionales, pero según Pacios “también a costa de negar el desarrollo de las zonas protegidas o el mantenimiento del nivel de vida, de la sostenibilidad tan cacareada de buena fe, que limita el aprovechamiento humano de los territorios a conservar”, Y añade un último dato: “si además los nuevos adinerados compran fincas de 500, 1000, 2000 hectáreas y las vallan, con la intención de introducir especies cinegéticas para cazar, y no hablemos ya de los campos de golf, al final convertimos el campo en granjas en las que el ciudadano de a pie de estas zonas, cada vez encuentra menos lugares por donde pasear, cojer unos espárragos, unas setas, leña etc etc...y cada día nos encontramos con más bosque y campo prohibido. Fincas a veces utilizadas unos pocos fines de semana al año pero que están en manos de los designios de la naturaleza, de tan 'protegidas' como están.”

Así pues, y a pesar del aumento de las zonas protegidas y de la masa forestal, la situación de los árboles en España dista mucho de ser aceptable, tal y como se desprende del análisis realizado por WWF/Adena. Las distintas políticas que afectan a los bosques no están integradas y la administración forestal suele estar supeditada a políticas de la Unión Europea coordinadas desde el Ministerio de Agricultura. Félix Romero recalca que “las inversiones en los bosques son ínfimas y las administraciones públicas no articulan instrumentos financieros para desarrollar el sector forestal. La propia Estrategia Forestal Española no ha contemplado presupuestos y hoy en día por cada peseta invertida en una hectárea de terreno forestal se invierten 150 en terreno agrícola”. Según WWF-Adena “aún estamos a tiempo de pedir y decir que es absolutamente urgente y necesaria una mayor inversión por parte de las administraciones en gestión de los recursos forestales de nuestro país, porque si de un lado tenemos la mayor superficie forestal y variedad botánica de Europa no es menos cierto que el despoblamiento del campo ha dejado nuestros bosques en una situación de abandono y descuido que comporta que esas miles y miles de hectáreas de árboles sin aprovechamiento sean potencialmente una inmensa pira”.

Sólo en España el fuego arrasó en 2004 más de 100 mil hectáreas de superficie forestal. Y como vemos las zonas protegidas no se libran, por estar su uso restringido, a veces al contrario, del riesgo de desaparición. Mientras, en las ciudades cada vez se plantan más árboles y se inauguran parques. Como el Jardín Botánico de Montjúïc en Barcelona que pretende ser un compendio de todas las especies vegetales de los territorios de clima Mediterráneo de todo el mundo. Pero podría llegar a pasar que “el árbol en si sea un objeto de museo a no tardar mucho si no le ponemos remedio a las contradicciones que afectan a las políticas en favor de éste y el medio ambiente en su conjunto” como comenta Oriol Bassa, impulsor del Arborétum (o sea: Museo del árbol) de Cabrils, Barcelona.

Mientras la sociedad se plantea cómo salvar los árboles y bosques del planeta, los seres vivos más antiguos, precisamente árboles, las secuoyas de California, ya están por su tercer milenio de vida y han demostrado una capacidad asombrosa de adaptación a los cambios y vicisitudes de la historia siendo testimonios de como unos primates, animales arborícolas, descendieron al suelo, se irguieron y, ya convertidos en homos sapiens, empezaron el largo camino de usufructo de la Naturaleza. Pero no está nada claro que los árboles puedan resistir al actual cambio ambiental en ciernes. Desde la existencia de la Vida en la Tierra jamás se ha trastocado la composición química de la atmosfera y de los árboles depende en gran medida nuestra principal premisa para vivir: el oxígeno.

Más información/Fuentes
http://www.fsc.org/esp/
Wild Found Spain (ADENA)


El árbol, Bernard Fischesser, editorial El Drac, Madrid 2005
Guía de los árboles de España, Rafael Moro, ediciones Omega, Barcelona 2002.

El clima i la història

El final de la última Glaciació, porta associat el procés de civilització, urabnització i aparició de les primeres societats agrícoles i jeràrquiques socialment. La "revolució agrícola" que va acabar amb el neolític es va produir com a conseqüència de la desertificació del "Creixent Fèrtil" (Mesopotamia, vall del Jordà i el Nil) que va impulsar a les comunitats primitives a unir-se en les primeres civilitzacions històriques per a plantar cara a l'escassedat en l'economia de recol·lecció fins aleshores vigent i organitzar els primers sistemes de reg i domesticació d'animals, El "Diluvi Universal" sembla ser que no és un invent de la Bíblia.

Els paleoclimatòlegs han trobat -estudiant els anells d'arbres mil·lenaris com les sequoies de Califòrnia- rastres d'una època de grans pluges cap al 2000 AC.

-Es parla de l' "òptim climàtic medieval" en referència al període que va afavorir, per exemple, que els víkings poguessin colonitzar “Groenlàndia" (que vol dir “Terra verda”) -una illa avui en dia (encara i sembla que per poc...) més aviat blanca i fins i tot van poder navegar a bord de les seves fràgils "drakkar" a través d'un mar de Terranova (on es va enfonsar el Titanic) lliure dels temibles icebergs i "descobrir" Amèrica 500 anys abans que no pas Colom. La vinya es conreava a Anglaterra i la figuera a Alemanya... Al Pirineu i els Alps l'olivera i la vinya es conreaven amb èxit on avui en dia tot just creixen pastures per al bestiar La sortida de la foscor de l'Alta Edat Mitjana no és indestriable d'unes condicions climàtiques òptimes.


Europa, després del Renaixement, va entrar en allò que la comunitat científica anomena la "Petita Edat de Gel" i que va fer retrocedir les franges climàtiques i de cultius cap al sud, a nivells semblants als de l'època prehistòrica. És així com els escandinaus van haver d'abandonar Groenlàndia davant la impossibilitat de poder cultivar cereals i la pressió dels pobladors esquimals. El vigorós regne medieval d'Escòcia va entrar en decadència i es "va unir" a Anglaterra. Els quadres de l'Escola Flamenca (Van Eyck, Rubens) ens mostren uns paisatges gelats i les seves mortíferes conseqüències durant el segle XVII. Les cròniques angleses documenten com al 1601 els jardins de Cambridge tenien restes de gel de l'hivern anterior en ple juliol!. Durant tot el segle següent les collites van ser dolentíssimes o destruïdes per freds inusuals a la primavera i es parla fins i tot de l' "any sense estiu" en què durant 1716, a l'altre costat de l'Atlàntic, la neu va cobrir la vall del Hudson en la usualment xafogosa i gairebé tropical Nova York al juny i les collites de moresc de Nova Anglaterra es van congelar l'agost. L'agricultura a la fi del segle XVIII havia retrocedit a Europa i es va produir "la gran fam" que, entre d'altres motius, va provocar les anomenades “revoltes del pa” que van ser freqüents durant les dècades anteriors a la Revolució Francesa.
La Crisi de Finals de l'Antic Règim, segons l'historiador francès Emmanuel Le Roy, va tenir motius sòcio-econòmics tant o més que polítics i sembla indestriable del seguit de males collites ocasionades per un notori refredament del clima en aquell període. En arxius documentals francesos del segle XVII ja es parla de crisis agrícoles de subsistència que, particularment, a la Vall del Roina i el Llenguadoc van provocar l'abandonament de terres i migracions cap a llocs com Catalunya i les costes d'Itàlia. Aquí mateix, per exemple, està documentada la fundació del veïnat d'Ocata al Masnou per pobladors de la vila rossellonesa de Leucata ...

El Baró de Maldà en el seu dietari "Calaix de Sastre" ha deixat una memorable descripció dels crus hiverns i nevades a Barcelona durant el període més cru de la Petita Edat de Gel. Blocs de gel surant enfront de Montjuïc al març de 1796 i la crònica de terribles secades enmig d'onades de fred fora de lloc que avui en dia ens semblarien inimaginables. Durant la Guerra de Successió, el 12 d'octubre del 1713, en ple setge de Barcelona, el Dietari de la Ciutat de Barcelona documenta com “en est dia no y hagué cosa particular, y per haver plogut molt a la nit no vingué molt provisió y després d'un gran exut i les grans glasadas de l'hivern ab aquesta pluja se remedia un poc la sequedat”.

Cops de fred dels últims anys

A la costa catalana d'hivern pròpiament dit no en tenim. Es considera "dia d'hivern" (o més exactament "mes hivernal") a efectes internacionals meteorològicament aquell amb una temperatura igual o inferior als 6 º. Això no es dóna a cap lloc de la costa mediterrània ibèrica i tan sols en punts molt concrets del prelitoral -el fons del Vallès Oriental al voltant de Mollet del Vallès i Montmeló- i en alguns indrets també del prelitoral de Girona -les famoses "deveses" del riu Ter o potser algun punt del riu Fluvià afectat per inversions tèrmiques s'apropen a aquesta fita dels 6 º -sense baixar-hi mai per dessota.

Es podria dir que la isoterma dels 6 º al mes més fred de l'hivern -a Catalunya el gener- reseguiria la serralada prelitoral deixant al cantó de l'hivern fred les cotes superiors als 600 msm i totes les conques i depressions interiors (Barberà, Anoia, Bages, Plana de Vic, Olot...).

A la costa tenim "dies de fred", o "cops d'hivern". Cada sense excepció tenim una, dues o fins i tot més entrades fredes en què "notem" l'hivern arran de mar. A Badalona en uns 20 anys d'observació porto una mitjana d'uns 25 dies amb temperatura màxima igual o inferior a 10 º -a Barcelona ciutat i a llocs arrecerats del Maresme o el Garraf no deuen ser més de 10..- i unes 5 glaçades.

El meu propòsit ha estat posar aquí els "cops d'hivern" que hem tingut des del 1980 amb algun comentari i efectes que vam tenir i el seu mapa corresponent a 550 hPa -i en alguns casos el de 850 hPa...-






-1[b]2-13 - Gener - 80[/b]: Enfarinada al Fabra. -2,1º de mínima.




-Finals Novembre - Primers Desembre 1980:Fred sec. No neva i el cel és aquell dels dies molt freds de l'hivern. Vaig veure gel a les fonts de la Plaça de Catalunya i al Fabra van arribar a -4,8º.


-Gener del 1981, dies 10 a 14: neu i fred a la costa sense extrems (en l'hivern més fred des de 1962 i fins el 04-05)
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1981/Rrea00119810112.gif[/img]

-[b]Onada de fred del 23F:[/b] Uns dies abans del cop d'estat recordo tenir que sortir per potes de la Clinica Mental de Sta. Coloma, on estudiava, perque a mitja tarda va caure una nevada de cal Deu. El fred va seguir i al dia seguent al 23F recordo veure volves de neu a Pelai-Rambles (devant Raig).
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1981/Rrea00119810220.gif[/img]

-[b]Febrer del 1983[/b]: excepcional la persistència de la neu, entre el dia 7 i el 15 en alguns llocs va nevar 6 dies..és la última vegada que ha emblanquinat la costa de València i Castelló.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1983/Rrea00119830211.gif[/img]
.
-[b]Febrer-març del 84[/b]: fred i pluges i cotes de neu d'uns 200 msm, semblant a febrer-març del 04.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1984/Rrea00119840301.gif[/img]

-[b]Gener del 85,[/b] sobren comentaris. El dia 12 de gener: 20 cm de Badalona a Arenys: col.lapse a tota la N-II
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00119850112.gif[/img]

-[b]Novembre del 85:[/b] sequíssima i molt sobtada, -2'5 º i 7'5 º a Badalona el dia 22.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00219851124.gif[/img]

-[b]Cap d'Any del 85-86:[/b] màxima de només 4 º i cel tapat dos dies, un bluff...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00119851231.gif[/img]

-[b]30 de gener del 86[/b] i fins el 12 de febrer: primer molt bèstia (temporal de neu brutal) i després glaçades generals. A la Plana de Vic fins a 80 cm. Al Tibidabo neva i trona amb ventada de l'est total. Per molt poc no va baixar a cota zero a la ciutat i rodalies...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1986/Rrea00119860131.gif[/img]

El dia 11 de febrer del 86 ja portàvem 15 dies de fredorada i s'anaven produint ruixats de neu inconnexos a ls tardes al prelitoral i litoral del Besòs a la Tordera.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1986/Rrea00219860211.gif[/img]

-[b]Gener-febrer del 87[/b]: 3 depressions profunes passen del Cantàbric al Golf de LLeó: neva 3 cops a Barcelona.
10 de gener:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870111.gif[/img]
14 de gener, la única vegada que recordo haver vist nevar amb ventada del sud!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870114.gif[/img]
Per si fos poc al 19 de febrer, sant tornem-hi: fins 30 cm a 200 msm a Badalona:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870219.gif[/img]


[b]-Finals de febrer-principis de març del 88[/b]: tramuntanes persistents i neu al Prepirineu oriental (Olot, Vic...Montseny i flocs al Garraf quan jo feia espeleologia). Després d'un hivern de zonals contínues va glaçar el 2 de març a Barcelona.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1988/Rrea00119880227.gif[/img]


-[b]Novembre del 88[/b]: igual que novembre del 85. La mínima absoluta de l'hivern que encara no havia arribat: -2 º a punts de la costa com Badalona.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1988/Rrea00219881122.gif[/img]

-[b]Desembre del 1990[/b]: cop d'efecte nivós a tot el Pirineu per damunt dels 400 msm... molt fred persistent tot el mes.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1990/Rrea00119901209.gif[/img]

-[b]Febrer del 91, dia 10:[/b] ens arriba la resta de l'última onada de fred que ha glaçat Venècia: neu a Begues, Esparreguera.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1991/Rrea00219910214.gif[/img]

-[b]9 - Maig - 91:[/b] Va arribar a caure aiguaneu al Tibidabo amb una mínima enregistrada al migdia de 3,4º. Va nevar a Montserrat i al Monseny hi va caure un senyor paquet.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1991/Rrea00119910511.gif[/img]

-[b]20 a 25 de gener del 92[/b]: nevada a la Costa Brava i després a les Terres de l'Ebre, al Tibidabo per damunt dels 300 m.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1992/Rrea00119920123.gif[/img]

-[b]Cap d'Any-Reis del 1993[/b]: glaçades a la costa i màximes molt baixes, seca. Al dudest d'Itàlia va fer la nevada més forta de l'últim mig segle. Molt sovint les onades fredes a Itàlia arriben de refiló a l'extrem nordest de la Península Ibèrica...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1993/Rrea00219930104.gif[/img]

-[b]1 de març del 93:[/b] semblant a la del 30 de gener del 86 però el plat fort de BCN en avall: 'Anoia-Penedès-Prades-Ebre.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1993/Rrea00119930301.gif[/img]

-[b]17 de gener del 94 i 11 de febrer[/b] del mateix any: pas ràpid de nortades amb lleus nevades o calabruixos... en el context d'un hivern normal.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1994/Rrea00219940118.gif[/img]
Al febrer va arribar a nevar a Santa Coloma, Sant Andreu, Gavà..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1994/Rrea00119940213.gif[/img]

-[b]Nadal a Reis del 94-95[/b]: fredorades que queden aturades al Pirineu: -3 i 3 a Marsella amb neu, -1 º i 7 º amb sol a BDN. Molts anys en què l'hivern en conjunt és suau, al voltant de Cap d'Any tenim la única fredorada que, habitualment, no té efectes per aquí.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1995/Rrea00119950105.gif[/img]


-[b]Desembre del 96, dia 14[/b]: front càlid topa amb aire fred i deixa neu a la Costa Central per damunt dels 100 m...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1995/Rrea00119951214.gif[/img]

.[b]Finals de febrer del 96[/b]: massa seca i massa ràpida: neva generalment del Besòs al nordest però vist i no vist.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1996/Rrea00119960221.gif[/img]

-[b]Nadal del 96-97[/b]: igual que el febrer del 83 però Catalunya queda 100 km a l'est del plat fort: neva 6 dies a Madrid...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1997/Rrea00119970101.gif[/img]

-[b]Gener i febrer del 99[/b]: tres siberianes fortes i sobtades molt seques, neva a Mallorca i Menorca a cota 0.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119990131.gif[/img]

Pocs dies després: l'entrada del vent pur del Nordest a Badalona va fer baixar la himitat al 10 % i la temperatura de 12 º a 5 º en mitja hora a ple migdia: amb un sol cremador..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119990211.gif[/img]

-[b]Novembre del 99[/b]: igual que nov. del 85 i 88 però el rebuf ens deixa la nevada més fora de temps a BCN en segles..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119991121.gif[/img]

-[b]25 de gener del 00[/b], igual que desembre del 96: una D es cola pel sud fent nevar a partir de 50 m a la costa... final del fred.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2000/Rrea00120000125.gif[/img]

-[b]Desembre del 01[/b]:... potser la neva més recordada dels últims deu anys a Catalunya, la cosa a última hora va degenerar en un tempoal de neu inaudit a l'Interior sudoeste de Catalunya.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2001/Rrea00120011215.gif[/img]

-[b]6 a 11 de gener del 2003[/b]: de nou queda tot parat al Pirineu, com el 95... neva a Marsella o Perpinyà, mestral gèlid i sol aquí.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030107.gif[/img]

-[b]Finals de gener i principis de febrer del 03[/b]: persistència del nord i algun nordest amb algunes nevadetes...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030131.gif[/img]

[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030211.gif[/img]

[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030218.gif[/img]

-[b]Finals de febrer i principis de març del 04[/b]: tempesta de neu a la Catalunya nordoriental. A Barcelona va començar nevant amb 9 º!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2004/Rrea00120040229.gif[/img]

-[b]Desembre-gener-febrer-març del 04-05[/b]: la tira d'entrades de nord o nordest o nordoest... ja n'hem parlat de sobres.

Primera: Nadal-Sant Esteve: 50 cm a Burgos, a Barcelona 4 dies amb màxima inf. a 10 º.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2004/Rrea00120041226.gif[/img]
A finals de gener ens entra la de -10 º, aquí seca: neu a les Balears, Cartagena, Melilla, Àlger!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120050127.gif[/img]
A finals de febrer i principis de març va nevar a tota la zona de Barcelona fins cota 0:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120050228.gif[/img]

-[b]Desembre del 2005[/b]: semblant al desembre del 90 però va faltar el gol en forma de neu, abans, durant o al final...La fredorada va ser per lenta i paulatina entrada de vents freds en superíficie i retroalimentació per emboirament de l'interior de Catalunya.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120051210.gif[/img]

Quan va a acabar l'onada de fred, un front oclús va deixar 25 cm a Pisa i Florència (llocs on neva igual o depèn com...,menys que a Barcelona tot sigui dit...)
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120051229.gif[/img]

-[b]27-28 de gener del 2006:[/b] se'm fa difícilíssim comparar aquesta situació amb cap d'altre... van confluir moltes en una.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2006/Rrea00120060128.gif[/img]

-Finals de gener a principis de febrer del 2007 ???? Chi lo sa??? :D


RECTIFICAT DESPES DE LES APORTACIONS DEL QUIMET :D