L'art i la desigualtat...
L’art
s’ha posat durant els darrers 4 mil anys al servei de les doctrines
religioses i ha estat influenciat per les ideologies polítiques
dominants. Hem d'observar, comprendre i assumir el
canvi cabdal que es produeix amb l'aparició de l'escriptura a l'antic
Egipte i Mesopotàmia al voltant del 2000 ANE. L'aparició de
l'escriptura, associada a la sedentarització i la creació de castes
socials comportaran una dramàtica
ghetització de l'art i la seva funció social. L'art, per dir-ho ràpid i ja, queda
en mans del poder i la religió i deixa de ser «democràtic»... Tot això queda manifestat amb el pare de la interpretació historiogràfica de l'arqueologia moderna, V. Gordon Childe a "Els Orígens de la Civilització, lectura d'obligada revisió per comprendre l'abast de la revolució neolítica en tot això que comento.
Si
durant la prehistòria les primeres manifestacions artístiques tenen un
caràcter eminentment democràtic, en no haver castes ni diferenciació
social, ja que tothom tenia accés dins «la tribu»
a les manifestacions artístiques, eminentment rituals i fúnebres, amb
l'aparició de l'escriptura i la societat de castes, les manifestacions
artístiques passen a ser un instrument del poder i de la consolidació de
les societats piramidals. L'art, la seva creació,
interpretació i funció social esdevenen un instrument més del poder
constituït (déus vivents-faraons a Egipte i reis-dèspotes a Mesopotàmia)
en què queda plasmada la desaparició del comunisme ancestral, i per
tant igualitarisme a ultrança, de les societats
de recol.lectors i nòmades per l'aparició d'una societat de castes en
què per primer cop la desigualtat és el patró sota el qual s'organitza
la societat. I així, amb les degudes excepcions de la democràcia
atenenca del segle V ANE i les societats burgeses
del Renaixement al nord d'Itàlia i els Països Baixos (les actuals
Bèlgica i Holanda).
Per
tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos, que l'art neix
democràtic i es consolida i desenvolupa al llarg de quasi 4 mil anys
sense gaire excepcions en el marc de societats teocràtiques
i despòtiques. No serà fins a 4 mil anys després, i encara, al voltant
de l'aparició de la societat de la cultura de masses que l'art torni a
poder ser democratitzat. I he dit «encara», perquè, com veurem al final
d'aquest article, hi ha molt camí encara per
considerar que entrat el segle XXI l'art, la creació artística, la seva
interpretació i funció són realment a l'abast de tothom i, doncs,
democràtics.
Roma, màxim exemple de simbiosi del poder religiós i el polític | (c) Albert P. Bea 2012. |
L’escriptura i la religió
L’antic
Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per
als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus
déus principals: Thot, déu de la saviesa.
La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions
divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels
pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes. Al
principi, el coneixement de l’escriptura va ser
un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi
es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó.
Tot i això, la gran majoria de la població egípcia, com la de la majoria
de societats fins al segle... XX!, era analfabeta.
Tot
i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la
de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es
resumien en més de 700 signes diferents. Aquest
tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als
temples i a la documentació oficial. Tot l'art egipci és impregnat
d'escriptura. Podem afirmar doncs que l'escriptura i l'art tenen una
funció que avui en diríem propagandística. L'art, des
de l'aparició de l'escriptura i, amb breus excepcions al llarg de la
història de la Humanitat, fins ben bé l'actualitat, queda segrestat per
les castes dominants i passa a ser un instrument més de control social.
L’artista-funcionari
L’art
egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença
en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres
d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment
màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples
perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després
van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que
representaven els difunts, els déus i diverses
cerimònies i ritus. Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per
exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per
demostrar el seu poder. Els artistes eren uns funcionaris més al servei
del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura
de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms
no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a
simples artesans sense major consideració social. És a dir, els artistes
egipcis, com el de totes les cultures de l'antiguitat
-amb l'excepció de l'Atenes de Pericles, el Renaixement a Florència i
Flandes i a partir de la Il.lustració i fins ara- és un servidor del
Poder i de la «religió oficial».
L’art
egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la
civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les
seves obres seguint unes normes i uns principis
molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.
-
La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
-
La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
-
La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
-
La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.
Es
conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part
al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir
amagades durant mil·lennis a l’interior de
les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.
El Poder i la força de l'arquitectura sumptuària
Segurament,
un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les
piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes
monumentals dels faraons i volien ser un símbol
de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del
faraó i el tresor que l’acompanyava. Les piràmides més importants són
les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen
els 140 metres d’alçària. D’altra banda, els
nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes,
que tenien forma de piràmide truncada.
A
partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes,
els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes
excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis,
a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó
Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta
l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.
A
més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples
dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven
oberts al públic i els seu accés estava
limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes
dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a
prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com
el de Ramsès II, a Abu Simbel. Una prova
més que des de fa 4 mil anys, i des que els homes van deixar de viure
en comunitats igualitàries i nòmades, l'art, l'urbanisme i la creació
cultural queden rellegats a les minories privilegiades. No serà fins el
segle XX que podem parlar, repeteixo, de l'autèntica
democratizació de l'art i d'un veritablement «art popular». No és
casual que la música pop i tota la cultura pop vénen de la paraula
anglesa «pop», un diminutiu de «popular» que de la seva banda deriva de
la paraula "folklore", coneixement el poble... en antic anglès. Hem trobat
mòmies i mastabes del poble normal i corrents, d'esclaus o plebeus?
Directament no. I quan trobem «el poble baix», la gran majoria de la
població, representats en aquestes construccions, els trobem
reverenciant, com a súbdits o en el macabre espectacle comprovat
històricament i documentat pels arqueòlegs en què un faraó o
aristòcrata, a la seva mort, conduïa a una mena de suïcidi forçat, és a
dir, morien vius al seu costat..., al seu panteó al «personal» al seu
servei.
L'escriptura i la submissió
La
mitologia atribuí l’origen de l’escriptura als déus. L’escriptura era
considerada la
pedra angular i el nexe d’unió en el sistema de creences dels pobles
antics. La paraula estava unida a l’ésser, o a la cosa que ella
representava. En conseqüència, escriure el nom d’una entitat suposava,
d’alguna manera, produir-la. A la inversa, la seva destrucció
significava la seva eliminació. Entre els sacerdots egipcis i
babilònics adquirí certa importància l’estudi de les paraules i la seva
relació amb els corresponents éssers i objectes representats. Els
sacerdots es consideraven a si mateixos com a guardians
i conservadors del coneixement. En realitat, però, els orígens de
l’escriptura probablement tenen més a veure amb les necessitats de
registre de mercaderies, que en cap voluntat sobrenatural. En
determinades àrees del que avui és territori d’Iran, fa quasi
deu mil anys, alguns caçadors ja empraven objectes d’argila per
representar diferents classes de mercaderies. El registre comptable era
útil perquè feia innecessari recordar les transaccions econòmiques
efectuades. Aquell primitiu sistema de comptabilitat
es desenvolupà per tal d’atendre a les necessitats de registre de les
activitats econòmiques dels temples religiosos de Mesopotàmia. Des de fa
uns sis mil quatre-cents anys, els petits objectes d’argila començaren a
ser dipositats en unes caixetes del mateix
material, amb marques o inscripcions que indicaven què hi havia dins, i
qui estava involucrat en la transacció o tinença de les mercaderies.
També s’utilitzaren com una forma més precisa de registrar i calcular
els impostos. Una altra forma d’identificar el
propietari dels objectes era a través de segells d’argila en els que
quedava reproduïda, en relleu, la inscripció gravada en aquest. Com les
caixetes d’argila, els segells constituïen una forma de garantir la
veracitat que determinada transacció econòmica
s’havia produït. Més endavant, s’adonarien que la fabricació dels
petits objectes d’argila era innecessària. A Sumèria, fa més de cinc mil
anys, el sistema d’anotacions sobre l’argila reemplaçà l’antic sistema
de comptabilitat. Les caixetes es convertiren
en tauletes. Els dibuixos que representaven els objectes es convertiren
en símbols propis dels primers sistemes d’escriptura pròpiament dits.
Evolucionaren des d’uns primitius signes pictogràfics, en els quals els
signes eren dibuixos que representaven els
noms de les coses, cap a sistemes de signes més abstractes i senzills
de representar, dits cuneïformes, que es gravaven sobre l’argila amb
estilets. Els exemples més coneguts d’escriptura pictogràfica foren els
jeroglífics egipcis, i els ideogrames xinesos.
El naixement de la propaganda
L’escriptura
com nosaltres la coneixem, també s’hauria desenvolupat a Mesopotàmia, i
el primer llenguatge escrit emprat fou el sumeri. Ells inventaren els
noms propis i la gramàtica, és a
dir, l’ordenació de les paraules dins d’una frase d’una manera
sistemàtica perquè pogués ser entès per les persones instruïdes en
aquest art. Els escribes. La història de la humanitat pròpiament dita
començà a partir del moment que tenim a la nostra disposició
el record que representen els fets del passat a través de material
escrit. És mitjançant l’escriptura que hem pogut conèixer molts detalls
de la història antiga, com ara les llistes de reis dels pobles
mesopotàmics, o les primeres lluites pel poder entre reis
i sacerdots. Però una dificultat de les primeres formes d’escriptura
era el gran
nombre de signes que utilitzaven. L’escriptura cuneïforme mesopotàmica
comptava amb diversos centenars de signes, mentre que la jeroglífica
egípcia i la ideogràfica xinesa comptaven
amb milers.
Un
sistema d’escriptura tan complex com el que es va desenvolupar en les
civilitzacions més antigues requerí d’un nombre relativament reduït
d’especialistes, els escribes, que havien de ser
capaços de llegir i escriure. L’ofici d’escriba es convertí en la
professió d’una minoria privilegiada, en principi solament sacerdots,
que coneixia l’escriptura. Amb l’establiment dels primers imperis,
l’ofici d’escriba deixà de ser una activitat reservada
als sacerdots. L’administració imperial es dotà d’un funcionariat civil
encarregat dels comptes del regne i de la documentació administrativa.
La
demanda creixent d’escribes especialitzats va fer necessari crear un
sistema de formació d’escribes. Era un sistema que requeria un llarg
aprenentatge en escoles construïdes en estreta
connexió amb els temples religiosos. Comportava dues etapes, la
instrucció elemental, impartida a l’escola,
i la instrucció superior, duta a terme a través de l’aprenentatge
concret i individual en un determinat departament governamental, i que
es dedicava fonamentalment al perfeccionament
de la formació de l’escriba. A l’escola elemental, primer s’aprenia a
llegir, i una vegada dominada la lectura,
s’aprenia a escriure, tasca en la qual tenia un paper molt important la
còpia i comentari de textos considerats clàssics. El contingut de la
instrucció era de tipus moral i didàctic.
Tota la seva tradició del saber exigia l’obediència i submissió de
l’estudiant, sense gaires possibilitats per a
l’especulació o el pensament creatiu. No obstant, malgrat els pocs
incentius oferts al pensament creatiu, s’atribueix a aquell grup
d’erudits l’elaboració de les primeres manifestacions
literàries de qualitat.
Nogensmenys, aquesta dinàmica en la qual l'art ha estat utilitzat com a arma propagandística és ben certa fins els nostres dies, perquè oi que tothom vol trascendir i, sovint, per tal de canalitzar la seva creativitat s'ha de cenyir a uns cànons culturals preestablerts? Clar que sempre hi ha la possibilitat de crear per protestar... però això serà objecte d'un altre article.