"A man who does not think for himself does not think at all."
Oscar Wilde va dir que "un home que no pensa per ell mateix no pensa en absolut".
In/formació, apunts, reportatges, cròniques i d'altres comentaris des del 2005
Barcelona compta amb la col.lecció d'art medieval, particularment
romànic, més important -jo diria que l'adjectiu apropiat seria
'interessant'- del món.
Barcelona owns the most
important collection of middle Age art, particularly referring to
romanesque style which is in any case really ineresting to visit. A must
when visiting Barcelona.
1952. Es posa en marxa la CECA, Comunitat Europea del Carbó i de
l’Acer, formada per Alemanya (RFA), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i
els Països Baixos.
1957. Signatura del Tractat de Roma per part dels integrants de la
CECA, que suposa la formació de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i
de l’Euratom (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica).
1973. Incorporació de Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit.
1981. Incorporació de Grècia
1986. Incorporació d’Espanya i Portugal.
1990. Reunificació d’Alemanya (Unificació de la RFA i la RDA).
1992. Signatura del Tractat de Maastricht, que suposa la creació de la Unió Europea.
1995. Incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia.
1995. Signatura del Conveni de Shengen que suposa la supressió dels
controls a les fronteres interiors i una intensificació dels controls
exteriors.
2001. Tractat de Niça que suposa una reforma de les institucions de
la UE amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est.
Aquest tractat preveia l’aprovació d’una constitució europea.
2002. l’1 de gener comença a circular la moneda única europea, €
euro, a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia,
Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal.
2004. S’incorporen la República Txeca, Xipre, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta i Polònia.
2007. S’incorporen a la UE Bulgària i Romania i s’arriba a la UE27.
Eslovènia (2007), Malta i Xipre (2008) i Eslovàquia (2009) s’incorporen a l’eurozona.
2009. Tractat de Lisboa. Suposà l’augment de competències del
Parlament Europeu, canvis en el procediment de vot en el Consell
Europeu, el caràcter permanent del lloc de President del Consell
Europeu, nou càrrec s’Alt Representant per Afers Exteriors i nou servei
diplomàtic de la UE
La Geografia és la
ciència que estudia l’espai terrestre. Hi han moltes classificacions
que podem utilitzar per emmarcar el camp d’estudi d’aquesta disciplina, a
sota us he deixat un power point on podeu trobar una àmplia exposició de la matèria.
De totes maneres aquí teniu la definició
que apareix en el currículum de 2n de batxillerat publicat pel
Departament d’Ensenyament de la Generalitat: “La geografia estudia
la relació entre les societats humanes i el medi, localitza els fenòmens
que es produeixen com a fruit d’aquesta relació i,
finalment, identifica les diferents regions que resulten d’aquests
fenòmens, així com els fluxos i nodes que les articulen. Des d’aquesta
concepció, l’espai esdevé, no un simple escenari de les activitats
humanes, sinó part constitutiva de la pròpia societat”.
Finalment us animo a consultar el Grau de Geografia i Ordenació del Territori
de la URV, que teniu al menú lateral d’aquest bloc. Com podreu
comprovar el camp professional de la Geografia es dirigeix cap a
la planificació territorial i el desenvolupament socioeconòmic, i
l’estudi del medi ambient i el canvi climàtic. Formen part del seu
perfil professional la motivació i la preocupació per temes
ambientals, la transformació del paisatge, els desequilibris
socioeconòmics i l’ordenació i gestió del territori.
Dos mons col·lideixen any rere any a les platges del Mediterrani: els
uns busquen relaxar-s'hi i els altres busquen esperança. El resultat és
un dilema moral per a Europa.
Calia això per adonar-nos de l'absurditat en què vivim aquest estiu?
La platja està tranquil·la. Els turistes encara dormen als hotels i tan
sols s'escolten els lladrucs d'alguns gossos. És trenc d'alba a Kos, una
illa grega que es troba a unes quantes milles marines de la costa
turca.
Rasib Ali fa un últim esforç i treu el cos fora de l'aigua. Cames i
braços es mouen frenèticament, té els llavis morats i la samarreta i
els pantalons estan tan mullats que no pot desenganxar-los del cos. Ali
és un immigrant pakistanès de 18 anys que va sortir de Turquia la nit
passada amb un bot inflable perquè no podia pagar un passatge en una
barca dedicada a la immigració il·legal. Quan era a prop de la costa de
Kos el seu bot va bolcar i, sense saber nedar, va aconseguir arribar a
la costa.
Alguns pescadors grecs el van veure, li van llevar la roba humida i el
van cobrir amb una jaqueta. "No et preocupes, estàs fora de perill", li
deien. Ali mira fixament el mar i balboteja "gràcies, gràcies".
Tres hores després, cap a les set del matí, els primers clients de
l'hotel s'encaminen cap a la platja per a una sessió matinal de ioga, i
al migdia la platja està plena. Les famílies hi estenen les tovalloles,
els jubilats juguen a la petanca i els nens construeixen castells de
sorra; alguns turistes bussegen on unes hores abans Ali havia
naufragat.
De nou és temporada alta i milers de persones es dirigeixen a les
platges del Mediterrani, des de Sicília fins al mar Egeu. Alguns són
turistes del nord i d'altres són refugiats del sud. Per als primers el
sol implica relaxament i diversió; per als altres, un viatge menys
perillós que a la tardor o l'hivern.
Iots que enlluernen viatgen per les aigües cristal·lines turques junt
amb motocicletes aquàtiques, els clients als barets de platja tasten el
rosat fresc i els alemanys, suecs i britànics llueixen els últims
modelets de bany i el seu nou bronzejat. Però aquestes mateixes aigües
són testimoni d'un drama horripilant que sembla no tenir fi. Aquest any,
més de 1.800 persones han mort ofegades al Mediterrani mentre
intentaven arribar a Europa. Hi ha pocs llocs a Europa on les
diferències entre els rics i els pobres es percebin amb més nitidesa que
a les zones d'estiueig del Mediterrani.
Els hotelers i els alcaldes fan tot el que està a les seues mans per
mantenir els dos grups d'estrangers allunyats. Però de vegades els
encontres són inevitables: als allotjaments més econòmics hi conviuen
els turistes més pobres i els immigrants més rics, i a les tendes de la
platja compren les mateixes barques inflables, alguns per divertir-se i
altres per escapar. També es troben a alta mar, i sovint hi ha moments
tràgics quan els turistes veuen bosses de plàstic que contenen
passaports, diners perduts i roba o, encara pitjor, quan alguns
surfistes confiats topen amb cossos.
Aquesta és l'altra cara de la realitat del Mediterrani. Què opinen de la
nostra destinació de somni els que arriben de llocs com Eritrea i
Síria? És moralment correcte estiuar a llocs on els altres es troben
entre la vida i la mort? Podem simplement mirar cap a una altra banda i
ignorar el sofriment, per tal de mantenir el suposat idil·li que és
Europa?
Les respostes no són fàcils però, almenys, hem de conèixer el conflicte més important que assola Europa.
La Valletta, Malta
Els dos tenien el mateix destí i els dos van arribar amb vaixell. Kofi
Koami va venir de Líbia (un viatge de 350 quilòmetres) amb un vaixell de
vela amb 80 immigrants més. D'això fa més de quatre anys. Eva Maria
Bannert va venir de Catània un diumenge, un viatge de 260 quilòmetres en
un creuer amb 2.500 turistes més aquest estiu. Tots dos van desembarcar
a l'illa de Malta, però això és tot el que tenen en comú.
Bannert té 67 anys i fa un passeig pel centre històric de la capital de
Malta, la Valletta, on admira les pintures de Caravaggio a la cocatedral
de Sant Joan i fotografia els nens que juguen en una font, amb el Palau
del Gran Maestre de fons. Ella i la seua amiga Edith Hübner s'han
allunyat del grup per explorar la ciutat tranquil·lament. És l'últim dia
del viatge, el final d'una setmana a bord del creuer Mein Schiff 3,
amb parades al Pireu, Míkonos, Bodrum i Catània. A bord han menjat molt
bé, han rigut amb els espectacles i s'han relaxat a la piscina
observant el mar i el cel. Bannert és jubilada i aquest és el seu desè
creuer. "Encara vull veure molts altres països", diu, "penso que tothom
hauria d'estar interessat en altres cultures".
Kofi Koami -és així com es fa anomenar a Malta- està assegut en una
habitació fosca situada a uns 100 metres del Palau del Gran Maestre i
tots els que hi entren li donen 30 cèntims. "Treballo al lavabo públic
més bonic de la Valletta", diu, "i probablement el més bonic de Malta".
Amb cortines roges al vestíbul i portes enormes amb miralls, segurament
té raó. Cada mitja hora, Koami neteja les portes per mantenir-les
brillants. Li agrada quan els passatgers dels creuers són a les ciutats;
solen ser més amables que els maltesos, i la majoria donen bones
propines, especialment els alemanys. Després de deu hores de treballar
sense descans, avui portarà a casa uns 40 o 50 euros. De fet, està
ajudant un amic que no podia treballar aquesta setmana, però dilluns
estarà de nou sense feina. Aleshores tornarà a passar els dies al refugi
de sol·licitants d'asil, on la vida gira al voltant de la taula de
billar del menjador, d'una barraqueta on venen melons, de dues cantines i
d'una mesquita. "Cap refugiat no vol quedar-se a Malta", diu Koami.
"L'únic problema és que no pots sortir d'aquí".
Té 22 anys i cicatrius profundes a les galtes, una tradició tribal, diu.
Va néixer a Burkina Faso i, després de la mort prematura del seu pare,
va viure a Ghana i Nigèria abans d'anar a Líbia, on va trobar un
traficant amb una barca. Va ser recollit per la guàrdia costanera i des
del 2011 viu a Malta.
La Unió Europea ha criticat Malta per tancar els immigrants a la presó
tan bon punt arribaven a la costa i per retornar-los a l'Àfrica. Ha
estat un procés costós, però sembla que finalment el Govern ha
reaccionat a les crítiques. Pràcticament cap immigrant és empresonat
avui dia, totes les sol·licituds d'asil es comproven i dues de cada tres
s'accepten. Tots els que es queden a Malta poden anar al col·legi i
tenir una feina, si la troben, és clar.
Però la integració té els seus límits, tal com admet el ministre de
Turisme. "És clar que intentem separar el turisme i el problema dels
refugiats", diu Edward Zammit Lewis. Malta rep 1,7 milions de visitants
cada any i el ministre vol veure créixer aquesta xifra.
"Tenim una política d'integració per als refugiats", diu Lewis, però
afirma que aquesta és tan sols una cara de la moneda. "Per als qui no
acaten les normes, tenim una política distinta, anomenada persecució i
arrest".
Bannert i la seua amiga han tornat al port. "Pots viatjar en un creuer
que circula ple mateix mar on milers de persones moren ofegades? Pots
assaborir còctels en una gandula mentre a uns quants quilòmetres hi ha
gent morint de set?". Aquestes preguntes han ocupat un espai al seu cap
quan mirava l'obscuritat des del balcó o a la costa de Grècia quan veia
ones de tres metres d'alçària i pensava en els petits bots inflables.
Creu haver-ne vist un des del vaixell, i aleshores va sentir molta
llàstima, però també culpabilitat. "Però què he de fer?", es pregunta,
"No anar-hi? No seria això pitjor per a l'economia del país, que
segurament necessita el turisme més que mai?".
Alguns clients preocupats han preguntat a les agències de viatges què
passaria si topessin amb un bot de refugiats durant el creuer. Pujarien
els refugiats a bord, fins i tot morts? Segons el dret marítim
internacional, qualsevol vaixell ha d'assistir-ne un altre que estigui
en perill. La tripulació està preparada per a aquestes situacions i als
creuers hi ha personal capacitat per explicar la situació als
passatgers.
Eva Maria Brannert deixa la maleta a l'autobús que la durà a l'aeroport i
pensa en les pròximes vacances. Kofi Koami tanca els lavabos públics
poc després. Diu que hi estarà uns mesos més, però després vol
anar-se'n, potser a Alemanya, Anglaterra o França. Vol deixar Malta,
però encara no sap com s'ho farà.
Melilla, Espanya
Els residents de Melilla coneixen molt bé les mesures de seguretat. Els
espanyols conqueriren la ciutat nord-africana el 1497 i construïren una
ciutadella amb quatre parets concèntriques per isolar-se del voltant.
Melilla es va convertir en un enclavament espanyol al continent africà.
Ara se senten un poc incòmodes sent un lloc fronterer de la fortalesa
europea. "Ens ha tocat la part més lletja", diu Francisco Javier Mateo,
vice-conseller de Turisme. "Som com un guarda de seguretat de discoteca
que diu qui hi entra i qui no".
Mateo recorda quan jugava amb els nens marroquins al mont Gurugú, quan
tan sols hi havia un reixat a l'altura del genoll dissenyat per mantenir
els animals allunyats del centre de la ciutat. Els espanyols han
aixecat cada vegada més aquest reixat fins a convertir-lo en una
veritable tanca. "La Valla", així és com l'anomenen, és un
baluard d'onze quilòmetres i mig de llargària, set metres d'alçària i
tres d'amplada, reforçada amb concertina, equipada amb sensors de
moviment i càmeres infraroges i vigilada per la Guàrdia Civil. No
obstant això, un total de 16.000 immigrants s'han enfrontat a aquesta
cortina de ferro més de 70 vegades l'any passat, sovint castigats amb
profunds talls a les mans i als peus.
Una fotografia de l'octubre del 2014, que va causar una gran commoció a
Europa, va immortalitzar els africans subsaharians enfilant-se a la part
més alta de la tanca, mentre golfistes vestits amb jaquetes blanques es
preocupaven de fer entrar la pilota al forat.
Miguel Ángel està assegut al club del camp de golf, i mentre es canvia
les sabates de golf per unes xancletes diu: "Comprenc les crítiques,
però els ciutadans de Melilla també hem de viure-hi."
El Govern espanyol ha fet una despesa de 3,5 milions d'euros i la
Unió Europea va oferir un subsidi d'1,4 milions d'euros per millorar la
qualitat de vida dels 85.000 europeus que hi viuen. Una part dels diners
van ser utilitzats per construir un nou camp de golf. "Construir no hi
està permès, tan a prop de la tanca. Així que, per què no utilitzar
aquest terreny?", diu Miguel Ángel, que prefereix no dir el seu cognom.
"És clar que no és agradable veure gent saltant la tanca mentre jugues
al golf", diu sense deixar de jugar.
Potser la ciutat es beneficie de la fotografia, tan coneguda com
controvertida. Quan Mateo va assistir a una conferència de turisme a
Londres, els seus companys li preguntaren: "No sabíem que tinguéssiu un
camp de golf". Ara Mateo vol promocionar el camp de golf com una de les
atraccions turístiques de Melilla. "Una visita al centre històric, un
passeig a la platja, una partida de golf i excursions al desert i a
llocs històrics marroquins, la combinació perfecta per a les vacances",
diu.
Al costat del camp de golf es troba el camp de refugiats que van
construir les autoritats espanyoles l'any 2000. Va ser dissenyat per
allotjar-hi 500 persones i ara n'hi ha més de 1.500. En principi, estava
pensat per als africans que arribaven a la ciutat, però des de l'any
passat la majoria dels nouvinguts són sirians, diu el director del CETI,
Carlos Montero. En lloc de saltar la tanca, accedeixen a Melilla per
Beni Ensar, on poden sol·licitar asil.
Montero no es queixa dels veïns. "El president del club fins i tot va
oferir donar classes gratuïtes de golf als refugiats". Evidentment, no
es va acceptar l'oferta.
Catània, Sicília
Moharam té molta pressa, bota del vaixell pesquer que l'ha portat des de
Líbia tan aviat com s'aproxima a la costa. Aquesta vegada no el
pescaran.
L'han arrestat quatre vegades a Itàlia i l'han deportat per ser
"il·legal". Fa 27 anys que Moharam va nàixer a Egipte i tota la vida ha
somiat a viatjar a Europa. El cinquè intent havia de tenir èxit.
Es trobava a uns 15 metres de la platja però les aigües costaneres a
Catània poden ser profundes fins i tot a prop de la costa i Walid no
sabia nedar. Va morir ofegat uns metres abans d'arribar al seu destí.
Les paraules "causa de la mort: esperança" estan gravades a la placa
commemorativa a l'hotel Lido Verde en record del 10 d'agost del 2013, el
dia en què Walid i uns cinc egipcis més pagaren amb les seues vides el
somni d'un futur millor. Dario Monteforte, el director de l'hotel, està
assegut al bar on els supervivents de la tragèdia del 2013 reberen
assistència. "A les quatre de la matinada, quan encara era de nit, vaig
sentir un fort soroll. Vaig sortir per veure què passava i vaig trobar
uns immigrants que cridaven: 'On és la sortida?'. Volien sortir al més
aviat possible, i estaven agraïts que no els frenés." El servei de
policia en va trobar sis cossos.
El 2014 arribaren a les costes italianes uns 170.000 immigrants i uns 50
milions de turistes estrangers, que van generar 40 miliards d'euros a
l'economia del país. Aquest any, Sicília espera que el nombre de
turistes augmentarà un 10 per cent: els camins dels turistes i dels
immigrants s'han encreuat en moltes ocasions.
"Aquell dia fou apocalíptic", diu Monteforte. "Hi havia cossos a la
platja aquí i també supervivents del vaixell pesquer allà", assenyala el
port, "i tres creuers havien tirat l'àncora, els turistes estaven tan a
prop d'aquella tràgica escena...", diu, "però, tot i això, estaven
absorts en el seu propi món, allunyats de la realitat".
Tothom, els locals i els turistes haurien de preguntar-se què poden fer
pels refugiats. Quan va ocórrer la tragèdia, Monteforte va tancar el
Lido durant dos dies. "Tenia pànic, potser encara hi havia cossos a
l'aigua".
No és difícil veure immigrants llanguint-se a Sicília mentre esperen per
seguir el seu camí. De vegades van a la platja, especialment els
dissabtes i diumenges. A les cinc de la vesprada, quan la calor és
suportable, els nens subsaharians amb la pilota sota el braç caminen per
davant del Romano Palace, un hotel de cinc estrelles on, a aquella
hora, els cambrers retiren discretament de la piscina les primeres
botelles buides de vi. Tan sols uns metres més avall, a la "platja
lliure", plena d'escombraries i vidres trencats, els immigrants juguen a
futbol.
Aquesta nit, Monteforte ha estat una llarga estona cavil·lant a la
platja. "Els que creuen que els immigrants són una amenaça i no una
valuosa contribució a la societat no tenen ni idea de la història de la
regió", diu. "El mar i l'horitzó, aquest és l'esperit de Catània. El mar
representa l'esperança d'un futur millor."
Bodrum, Turquia
Hi ha un lloc al mar Egeu que comparteixen els més rics del món i els més pobres entre els pobres: un port de fusta.
Durant el dia, el port és dels rics, dels turistes que viatgen a la
península turca de Bodrum per nedar a la piscina del luxós hotel, rebre
massatges al balneari o a la platja privada, sentir la pau i la
tranquil·litat, estirar-se al sol untats de crema solar, demanar còctels
i, mentrestant, gaudir de les vistes.
Durant la nit, el port és dels pobres, els immigrants i els refugiats
que arriben de totes les parts del món, de països tan diversos com el
Pakistan, Birmània i Síria. Des de Bodrum, lluiten en un bot inflable
per una vida millor.
Són poc més de les cinc i el sol comença a sortir pel port de Bodrum.
Les trenta persones que volien anar a Kos encara hi són: pocs bots i
massa gent. Ara ja és tard i el sol és fora. Cal agafar l'autobús que
els porti al centre de la ciutat, on esperaran que caigui la nit per
anar al port i intentar-ho de nou.
Tot i les elevades temperatures, centenars d'immigrants es reuneixen al
parc de la dàrsena, al centre de la ciutat, i Fidan n'és una d'elles.
Seu sota un arbre, des d'on observa el mar amb temor perquè sap que nit
rere nit hi mor gent ofegada. A Alep sobrevivia amb la venda de la
quincalla que recollia el seu marit, i tot el que sabia de Bodrum era
per les telenovel·les turques; però, ara és aquí tractant de cuidar els
seus fills mentre veu passar dones amb sabates de taló que compren
gelats a les seues criatures. "Els rics tenen diners i nosaltres tenim
Déu", diu. Agraeix les propines dels turistes, però és molt dur veure
com uns s'empassen les ostres quan per als altres la fam és tanta que
fins i tot la gespa és bona.
Quan volen saber per què ha vingut, Fidan sempre respon la mateixa
paraula: "bombes". No explica que realment era molt feliç a Alep i que
va ser una vesprada com qualsevol altra quan la seua vida va canviar per
sempre. No explica que era a la cuina preparant el menjar quan les
bombes enderrocaren la casa de la seua veïna i amiga; no explica que les
bombes arrencaren les cames i els braços dels fills. No explica que
aquest va ser el dia en què Fidan, el seu marit i els seus quatre fills
se n'anaren de casa.
Fidan es lleva el mocador i en lliga una punta als turmells dels fills i
l'altra al seu canell; tem que durant la nit algú no els agafi i els
tiri al mar.
Els propietaris dels restaurants diuen que quan demanen a les portes
dels establiments espanten els clients i els arruïnen el negoci; els
conductors d'autobusos diuen que els refugiats fan pudor i que haurien
de caminar per no empestar l'autobús; alguns turistes els tiren pedres
des dels balcons de l'hotel.
A uns cent metres del parc on s'està Fidan, els cambrers serveixen suc
de taronja espremut als turistes que seuen a la platja i un camió amb
música i gogós anuncia festa a la nit. L'ambient és festiu a la platja,
almenys fins que un grup d'homes joves hi arriba i s'asseu a la vora del
mar. Són els refugiats que abans eren al parc, però fa molta calor i
volen refrescar-se, ficar els peus a l'aigua i nedar.
"Fora del mar immediatament!", escridassa un home des de la seua hamaca.
Una turista treu ràpidament el fill de l'aigua. "Per què no us n'aneu i
lluiteu al vostre país, en comptes de nedar aquí, fills de puta sense
pàtria?", diu un altre home.
La gent crida la policia, excepte una dona que s'encamina cap als
refugiats i diu: "Torneu a l'aigua immediatament", després es gira cap
als turistes: "Racistes, deixeu-los en pau! El mar és de tothom".
Mentre els turistes discuteixen, els refugiats desapareixen pels
carrers; sembla que allí són ben rebuts. Els propietaris d'algunes
pensions els lloguen habitacions per deu euros i els supermercats venen
jaquetes salvavides per quinze.
A la nit, la principal parada d'autobusos està col·lapsada. Els
refugiats esperen l'últim autobús, el que els porta al port i, una
vegada allí, s'amaguen entre els matolls i esperen fins que la música
s'apagui i els turistes vagin a dormir al luxós hotel.
Per regla general, els refugiats a Bodrum organitzen el seu propi viatge
a Europa i utilitzen fins a l'últim cèntim del seus estalvis per
comprar un bot inflable al supermercat. No saben com poden ser de
perillosos els corrents a l'Egeu i, si ho saben, estan disposats a
córrer el risc, especialment quan ja han sobreviscut a tantes
aventures.
Tan prompte com es fa de nit, la guàrdia costanera turca comença la
vigilància de les aigües, tant per salvar possibles ofegats com per
evitar que deixen la costa. Però si tots els refugiats surten a la
mateixa hora, no els poden enxampar a tots. L'any anterior, la guàrdia
costanera turca va impedir que 1.500 persones creuaren a Grècia, però
aquest any el nombre ja voreja les 12.000. Ningú no sap quants hauran
mort.
A terra ferma la policia vigila els carrers. Poc abans de les quatre de
la matinada un home camina amunt i avall a la platja parlant pel mòbil.
Uns minuts després, set homes surten dels matolls descalços i es
carreguen un bot inflable a sobre. Corren pel port, fiquen el bot a
l'aigua i salten, però en són molts i el bot s'inunda. Es fiquen
nerviosos i corren novament cap als matolls, és massa tard. La policia
els ha vist i dispara a l'aire. El port està ple de casquets
metàl·lics.
Kos, Grècia
Dues crisis de política global assolen Grècia. L'illa, situada a prop de
la costa turca, sempre ha estat un paradís de vacances, però aquesta
temporada molts turistes han preferit no anar-hi. El possible Grexit i
la crisi de l'euro no en són una bona propaganda i generen preguntes
com: "Podrem treure diners dels caixers automàtics?" o "podrem comprar
menjar?". Ara, la principal tasca de Kiritsis, l'alcalde de Kos, és fer
oblidar els turistes les seues pors.
Hi ha uns altres visitants, però, que no tenen problemes, per a ells és
tan sols una farsa. Milers estan esperant a Bodrum l'ocasió per creuar
les aigües com ha fet Rasib Ali, l'immigrant pakistanès amb qui hem
començat aquesta història.
El trajecte des de la costa d'Anatòlia a les illes gregues de Kos,
Rodes, Samos i Lesbos ha esdevingut una de les rutes migratòries més
populars a Europa. El viatge és curt i a més Turquia és un país bastant
més segur que no pas Líbia. Uns 68.000 immigrants han arribat a Grècia
durant els sis primers mesos d'aquest any, la xifra no havia estat mai
tan elevada.
Al maig, el diari sensacionalista britànic Daily Mail va
publicar la notícia que els immigrants estaven convertint Kos en un
forat infernal. Després de la publicació d'aquest article, l'agència de
turisme de l'illa va rebre trucades diàries i correus de turistes
escandalitzats que necessitaven saber si els immigrants estaven per tota
la ciutat o si també s'allotjaven als hotels.
Kiritsis seu davant l'ordinador, ha pujat a internet una contra-campanya
amb un vídeo dissenyat per mostrar els atractius de l'illa: platges
precioses i bon menjar; en definitiva, un lloc segur i no una zona de
crisi.
Els immigrants i els turistes es creuen a Kos. Carola Hüls és una
estudiant d'enginyeria de Dresden i hi està de vacances amb el seu
nóvio. Diu que es va sorprendre de veure "tants negres" a la ciutat,
però que ella no els para gaire atenció; "els immigrants no em fan res, i
jo no els faig res", diu.
Les autoritats tracten de mantenir les dues esferes separades. Per
aconseguir-ho, quan els immigrants hi arriben, els porten a unes
habitacions buides de l'hotel Captain Elias, situat als afores de la
ciutat. A l'entrada hi estan amuntegades les bosses de fem, hi ha
matalassos desgastats, la pintura de les parets cau i el lloc fa pudor
de peix podrit, i cada dos per tres passa un autobús amb turistes que
treuen les càmeres per la finestra per disparar fotografies als
immigrants.
Un matí normal d'aquest estiu aquesta era la imatge d'algunes illes gregues:
Després de tota una nit remant, Rasib Ali, arriba al Captain Elias.
Busca un lloc per dormir-hi amb la mirada perduda, però amb la lluïssor
de qui ho ha aconseguit. Ha arribat a Europa. Ara tan sols ha d'esperar
fins que les autoritats gregues li facilitin un document per seguir el
seu viatge. "Pròxima parada, Atenes", diu. O potser fins i tot Alemanya.
Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges
via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem
en el dia a dia?
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse.
esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta
mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees
urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la
radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són
maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme
(si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la
ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.
Quan
parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de
la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les
eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin
inconnexes.
A Catalunya, cada cop més, durant les
campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia
comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de
Barcelona milers de persones que es troben que a l'hora de votar han de
fer-ho pensant en petites realitats (la del seu municipi "perifèric")
que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen...,
dia rere dia. Jo mateix, nascut a Badalona, criat a Santa Coloma, havent estudiat a Bellaterra, Barcelona i viscut als barris de Sant Antoni, el Callao de Mataró i ara a la Torreblanca de Sant Joan Despí -és a dir sempre dins o al voltant de Barcelona- sento com un absurd veure'm abocat a votar a les municipals de Sant Joan Despí com si el que passés a Barcelona no m'afectés -un 82 % de la població va a treballar cada dia fora! i d'aquest 82 % un 60 % ho fa "dins" de Barcelona- i ja no digue'm, havent-me criat al Fondo he visctut com una estupidesa que el que passava a cantó i cantó del carrer Wagner o Liszt només afectava ara Badalona o ara Santa Coloma. Igual passa amb els veïns de Collblanc a L'Hospitalet i en tantes i tantes zones on la gent "administrativament" viu en un municipi però funcionalment "fa vida" en un de diferent. Pregunto, on va la gent de Sant Adrià de compres? La gent del barri de Santa Eulàlia encara diu que "va a l'Hospitalet" quan va a Just Oliveres i en canvi "baixa al centre" quan va a la Plaça Catalunya. Per tota la Gran Barcelona he trobat exemples similars...
La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km2 i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km2.
És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys
d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre
d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda
relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No
compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en
"centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar,
Mediterrània-Pirineus.
Barcelona encara, però, ocupa
una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos
de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània
Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la
regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han
aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La
regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de
Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona
aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per
París amb 3.202 habitants perkm2.
A escala
internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant
d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston,
Atlanta o San Francisco.
Per acabar hi ha dades que per
elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una
veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de
Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta
aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca,
en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor
econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un
alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1
milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport
públic d'un 59%
Llista de les àrees metropolitanes d'Europa:
http://en.wikipedia.org/wiki/Largest_European_metropolitan_areas
Informar
és formar. Sense una bona informació no hi pot haver formació. Si
de cas una deformació de la realitat. I perdó per l'abús del
terme... La realitat diuen que ja no és visual, és com les
pantalles Led... líquida. Sigui com sigui, l'era digital comporta
canvis en tots els camps. La informació i la comunicació són
indestriables l'una de l'altra. No es pot entendre ja l'educació
sense la informació ni es pot fer informació sense tenir una
amplitud de mires en constant creixement. És a dir: el bon
informador ha de formar-se -educar-se- constantment i l'alumne ha
d'estar més informat que mai. Tots som alumnes eterns, constants i,
si cal, incansables. Més que mai els mateixos professors, sempre al
centre d'atenció, al punt de mira, han d'estar formant-se per poder
formar. L'educació no pot seguir formant únicament bons
treballadors i millors funcionaris. La nova societat de la tecnologia
de la informació i la comunicació (TIC) ens està traslladant cap a
un nou “paradigma de l’ensenyament” que afavoreix l'estudi
“global” i la relació de conceptes, estratègies, procediments i
patrons que, per separat, s'hi estudien en d'altres matèries sigui
de l'ensenyament secundari com, en general, de tot el cicle de
l'educació obligatòria i, ara, resulta tècnica i pedagògicament
factible estudiar en forma de xarxes i relacions sistemàtiques
També
es podria dir que les TAC
(Tecnologies d’Aprenentatge
i Coneixement) són les
TIC (Tecnologies de la
Informació i la Comunicació)
al centre i a l’aula. Les tecnologies no només faciliten la vida a
l’aula sinó que suposen una millora en els diferents processos
d’ensenyament–aprenentatge, d’avaluació i d’organització,
mitjançant noves metodologies i continguts que aprofiten els
recursos d’Internet per a l’aprenentatge i la generació
compartida de coneixement, la competència digital de l’alumnat, la
integració curricular, la inclusió digital, la innovació
metodològica,… Els alumnes són nadius digitals. Els que hem fet
de professors sabem que nosaltres som migrants digitals. Ells ja
naveguen sols, ja utilitzen les TIC però sovint es perden en el caos
de la xarxa, busquen al google i es queden amb els primers enllaços
que troben. Per tant aquí entra el paper dels informadors i els SEO.
Ja que cal educar pensant en la integració en la societat de la
informació, i, per tant, els continguts han d'estar en estreta relació
amb l'adequació a l'aprenentatge. Quantes vegades no troba un professor
de llengües articles amb faltes d'ortografia o greus errors de
concordança gramatical o pobresa sintàctica. S'han parat a pensar a les
facultats de Periodisme que la consulta de les webs del mitjans
tradicionals -per entendre'ns la premsa de paper- és cada cop més
freqüent a l'aula? Jo crec que generalment no. Fora d'alguns intents
lloables, la majoria de mitjans han oblidat que sovint el professor es
limita a la de simple transmisor, a fer de nexe entre les fonts
d'in-formaciós i els alumnes. El professor sovint es limita a a
dirigir-los per saber quina informació han de buscar, on
buscar-la i com gestionar-la per crear coneixement i ser respectuosos
amb els drets d’autor i així aplicar les TIC a l’aula (TAC).