Wikipedia

Resultats de la cerca

divendres, de setembre 04, 2015

Museu Nacional d'Art de Catalunya

Barcelona compta amb la col.lecció d'art medieval, particularment romànic, més important -jo diria que l'adjectiu apropiat seria 'interessant'- del món.

Barcelona owns the most important collection of middle Age art, particularly referring to romanesque style which is in any case really ineresting to visit. A must when visiting Barcelona.

Enllaç/link to MNAC

Aquí un recull d'imatges: 







































La Unió Europea

1. CRONOLOGIA DEL PROJECTE COMÚ EUROPEU
  • 1952. Es posa en marxa la CECA, Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, formada per Alemanya (RFA), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
  • 1957. Signatura del Tractat de Roma per part dels integrants de la CECA, que suposa la formació de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i de l’Euratom (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica).
  • 1973. Incorporació de Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit.
  • 1981. Incorporació de Grècia
  • 1986. Incorporació d’Espanya i Portugal.
  • 1990. Reunificació d’Alemanya (Unificació de la RFA i la RDA).
  • 1992. Signatura del Tractat de Maastricht, que suposa la creació de la Unió Europea.
  • 1995. Incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia.
  • 1995. Signatura del Conveni de Shengen que suposa la supressió dels controls a les fronteres interiors i una intensificació dels controls exteriors.
  • 2001. Tractat de Niça que suposa una reforma de les institucions de la UE amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est. Aquest tractat preveia l’aprovació d’una constitució europea.
  • 2002. l’1 de gener comença a circular la moneda única europea, € euro, a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal.
  • 2004. S’incorporen la República Txeca, Xipre, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta i Polònia.
  • 2007. S’incorporen a la UE Bulgària i Romania i s’arriba a la UE27.
  • Eslovènia (2007), Malta i Xipre (2008) i Eslovàquia (2009) s’incorporen a l’eurozona.
  • 2009. Tractat de Lisboa. Suposà l’augment de competències del Parlament Europeu, canvis en el procediment de vot en el Consell Europeu, el caràcter permanent del lloc de President del Consell Europeu, nou càrrec s’Alt Representant per Afers Exteriors i nou servei diplomàtic de la UE
  • 2013. S’incorpora Croàcia a la UE.
6000 mil anys d'història en 3 minuts:

La geografia al Segle XXI

La Geografia al Segle XXI

La Geografia és la ciència que estudia l’espai terrestre. Hi han moltes classificacions que podem utilitzar per emmarcar el camp d’estudi d’aquesta disciplina, a sota us he deixat un power point on podeu trobar una àmplia exposició de la matèria.
De totes maneres aquí teniu la definició que apareix en el currículum de 2n de batxillerat publicat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat: “La geografia estudia la relació entre les societats humanes i el medi, localitza els fenòmens que es produeixen com a fruit d’aquesta relació i, finalment, identifica les diferents regions que resulten d’aquests fenòmens, així com els fluxos i nodes que les articulen. Des d’aquesta concepció, l’espai esdevé, no un simple escenari de les activitats humanes, sinó part constitutiva de la pròpia societat”.
Finalment us animo a consultar el Grau de Geografia i Ordenació del Territori de la URV, que teniu al menú lateral d’aquest bloc. Com podreu comprovar el camp professional  de la Geografia es dirigeix cap a la planificació territorial i el desenvolupament socioeconòmic, i l’estudi del medi ambient i el canvi climàtic. Formen part del seu perfil professional la motivació i la preocupació per temes ambientals, la transformació del paisatge, els desequilibris socioeconòmics i l’ordenació i gestió del territori.


dijous, de setembre 03, 2015

Mediterrània: impossible equilibri en el caos entre medi ambient, turistes banals i immigrants desesperats...

Refugiats i turistes, camins encreuats

Dos mons col·lideixen any rere any a les platges del Mediterrani: els uns busquen relaxar-s'hi i els altres busquen esperança. El resultat és un dilema moral per a Europa.

Calia això per adonar-nos de l'absurditat en què vivim aquest estiu?

 La platja està tranquil·la. Els turistes encara dormen als hotels i tan sols s'escolten els lladrucs d'alguns gossos. És trenc d'alba a Kos, una illa grega que es troba a unes quantes milles marines de la costa turca.

Rasib Ali fa un últim esforç i treu el cos fora de l'aigua. Cames i braços es mouen frenèticament, té els llavis morats i la samarreta i els pantalons estan tan mullats que no pot desenganxar-los del cos. Ali és un immigrant pakistanès de 18 anys que va sortir de Turquia la nit passada amb un bot inflable perquè no podia pagar un passatge en una barca dedicada a la immigració il·legal. Quan era a prop de la costa de Kos el seu bot va bolcar i, sense saber nedar, va aconseguir arribar a la costa.

Alguns pescadors grecs el van veure, li van llevar la roba humida i el van cobrir amb una jaqueta. "No et preocupes, estàs fora de perill", li deien. Ali mira fixament el mar i balboteja "gràcies, gràcies".

Tres hores després, cap a les set del matí, els primers clients de l'hotel s'encaminen cap a la platja per a una sessió matinal de ioga, i al migdia la platja està plena. Les famílies hi estenen les tovalloles, els jubilats juguen a la petanca i els nens construeixen castells de sorra; alguns turistes bussegen on unes hores abans Ali havia naufragat.

De nou és temporada alta i milers de persones es dirigeixen a les platges del Mediterrani, des de Sicília fins al mar Egeu. Alguns són turistes del nord i d'altres són refugiats del sud. Per als primers el sol implica relaxament i diversió; per als altres, un viatge menys perillós que a la tardor o l'hivern.

Iots que enlluernen viatgen per les aigües cristal·lines turques junt amb motocicletes aquàtiques, els clients als barets de platja tasten el rosat fresc i els alemanys, suecs i britànics llueixen els últims modelets de bany i el seu nou bronzejat. Però aquestes mateixes aigües són testimoni d'un drama horripilant que sembla no tenir fi. Aquest any, més de 1.800 persones han mort ofegades al Mediterrani mentre intentaven arribar a Europa. Hi ha pocs llocs a Europa on les diferències entre els rics i els pobres es percebin amb més nitidesa que a les zones d'estiueig del Mediterrani.


Els hotelers i els alcaldes fan tot el que està a les seues mans per mantenir els dos grups d'estrangers allunyats. Però de vegades els encontres són inevitables: als allotjaments més econòmics hi conviuen els turistes més pobres i els immigrants més rics, i a les tendes de la platja compren les mateixes barques inflables, alguns per divertir-se i altres per escapar. També es troben a alta mar, i sovint hi ha moments tràgics quan els turistes veuen bosses de plàstic que contenen passaports, diners perduts i roba o, encara pitjor, quan alguns surfistes confiats topen amb cossos.

Aquesta és l'altra cara de la realitat del Mediterrani. Què opinen de la nostra destinació de somni els que arriben de llocs com Eritrea i Síria? És moralment correcte estiuar a llocs on els altres es troben entre la vida i la mort? Podem simplement mirar cap a una altra banda i ignorar el sofriment, per tal de mantenir el suposat idil·li que és Europa?

Les respostes no són fàcils però, almenys, hem de conèixer el conflicte més important que assola Europa.

La Valletta, Malta

Els dos tenien el mateix destí i els dos van arribar amb vaixell. Kofi Koami va venir de Líbia (un viatge de 350 quilòmetres) amb un vaixell de vela amb 80 immigrants més. D'això fa més de quatre anys. Eva Maria Bannert va venir de Catània un diumenge, un viatge de 260 quilòmetres en un creuer amb 2.500 turistes més aquest estiu. Tots dos van desembarcar a l'illa de Malta, però això és tot el que tenen en comú.

Bannert té 67 anys i fa un passeig pel centre històric de la capital de Malta, la Valletta, on admira les pintures de Caravaggio a la cocatedral de Sant Joan i fotografia els nens que juguen en una font, amb el Palau del Gran Maestre de fons. Ella i la seua amiga Edith Hübner s'han allunyat del grup per explorar la ciutat tranquil·lament. És l'últim dia del viatge, el final d'una setmana a bord del creuer Mein Schiff 3, amb parades al Pireu, Míkonos, Bodrum i Catània. A bord han menjat molt bé, han rigut amb els espectacles i s'han relaxat a la piscina observant el mar i el cel. Bannert és jubilada i aquest és el seu desè creuer. "Encara vull veure molts altres països", diu, "penso que tothom hauria d'estar interessat en altres cultures".

Kofi Koami -és així com es fa anomenar a Malta- està assegut en una habitació fosca situada a uns 100 metres del Palau del Gran Maestre i tots els que hi entren li donen 30 cèntims. "Treballo al lavabo públic més bonic de la Valletta", diu, "i probablement el més bonic de Malta". Amb cortines roges al vestíbul i portes enormes amb miralls, segurament té raó. Cada mitja hora, Koami neteja les portes per mantenir-les brillants. Li agrada quan els passatgers dels creuers són a les ciutats; solen ser més amables que els maltesos, i la majoria donen bones propines, especialment els alemanys. Després de deu hores de treballar sense descans, avui portarà a casa uns 40 o 50 euros. De fet, està ajudant un amic que no podia treballar aquesta setmana, però dilluns estarà de nou sense feina. Aleshores tornarà a passar els dies al refugi de sol·licitants d'asil, on la vida gira al voltant de la taula de billar del menjador, d'una barraqueta on venen melons, de dues cantines i d'una mesquita. "Cap refugiat no vol quedar-se a Malta", diu Koami. "L'únic problema és que no pots sortir d'aquí".

Té 22 anys i cicatrius profundes a les galtes, una tradició tribal, diu. Va néixer a Burkina Faso i, després de la mort prematura del seu pare, va viure a Ghana i Nigèria abans d'anar a Líbia, on va trobar un traficant amb una barca. Va ser recollit per la guàrdia costanera i des del 2011 viu a Malta.

La Unió Europea ha criticat Malta per tancar els immigrants a la presó tan bon punt arribaven a la costa i per retornar-los a l'Àfrica. Ha estat un procés costós, però sembla que finalment el Govern ha reaccionat a les crítiques. Pràcticament cap immigrant és empresonat avui dia, totes les sol·licituds d'asil es comproven i dues de cada tres s'accepten. Tots els que es queden a Malta poden anar al col·legi i tenir una feina, si la troben, és clar.

Però la integració té els seus límits, tal com admet el ministre de Turisme. "És clar que intentem separar el turisme i el problema dels refugiats", diu Edward Zammit Lewis. Malta rep 1,7 milions de visitants cada any i el ministre vol veure créixer aquesta xifra.

"Tenim una política d'integració per als refugiats", diu Lewis, però afirma que aquesta és tan sols una cara de la moneda. "Per als qui no acaten les normes, tenim una política distinta, anomenada persecució i arrest".

Bannert i la seua amiga han tornat al port. "Pots viatjar en un creuer que circula ple mateix mar on milers de persones moren ofegades? Pots assaborir còctels en una gandula mentre a uns quants quilòmetres hi ha gent morint de set?". Aquestes preguntes han ocupat un espai al seu cap quan mirava l'obscuritat des del balcó o a la costa de Grècia quan veia ones de tres metres d'alçària i pensava en els petits bots inflables. Creu haver-ne vist un des del vaixell, i aleshores va sentir molta llàstima, però també culpabilitat. "Però què he de fer?", es pregunta, "No anar-hi? No seria això pitjor per a l'economia del país, que segurament necessita el turisme més que mai?".

Alguns clients preocupats han preguntat a les agències de viatges què passaria si topessin amb un bot de refugiats durant el creuer. Pujarien els refugiats a bord, fins i tot morts? Segons el dret marítim internacional, qualsevol vaixell ha d'assistir-ne un altre que estigui en perill. La tripulació està preparada per a aquestes situacions i als creuers hi ha personal capacitat per explicar la situació als passatgers.

Eva Maria Brannert deixa la maleta a l'autobús que la durà a l'aeroport i pensa en les pròximes vacances. Kofi Koami tanca els lavabos públics poc després. Diu que hi estarà uns mesos més, però després vol anar-se'n, potser a Alemanya, Anglaterra o França. Vol deixar Malta, però encara no sap com s'ho farà.

Melilla, Espanya

Els residents de Melilla coneixen molt bé les mesures de seguretat. Els espanyols conqueriren la ciutat nord-africana el 1497 i construïren una ciutadella amb quatre parets concèntriques per isolar-se del voltant. Melilla es va convertir en un enclavament espanyol al continent africà.

Ara se senten un poc incòmodes sent un lloc fronterer de la fortalesa europea. "Ens ha tocat la part més lletja", diu Francisco Javier Mateo, vice-conseller de Turisme. "Som com un guarda de seguretat de discoteca que diu qui hi entra i qui no".

Mateo recorda quan jugava amb els nens marroquins al mont Gurugú, quan tan sols hi havia un reixat a l'altura del genoll dissenyat per mantenir els animals allunyats del centre de la ciutat. Els espanyols han aixecat cada vegada més aquest reixat fins a convertir-lo en una veritable tanca. "La Valla", així és com l'anomenen, és un baluard d'onze quilòmetres i mig de llargària, set metres d'alçària i tres d'amplada, reforçada amb concertina, equipada amb sensors de moviment i càmeres infraroges i vigilada per la Guàrdia Civil. No obstant això, un total de 16.000 immigrants s'han enfrontat a aquesta cortina de ferro més de 70 vegades l'any passat, sovint castigats amb profunds talls a les mans i als peus.

Una fotografia de l'octubre del 2014, que va causar una gran commoció a Europa, va immortalitzar els africans subsaharians enfilant-se a la part més alta de la tanca, mentre golfistes vestits amb jaquetes blanques es preocupaven de fer entrar la pilota al forat.

Miguel Ángel està assegut al club del camp de golf, i mentre es canvia les sabates de golf per unes xancletes diu: "Comprenc les crítiques, però els ciutadans de Melilla també hem de viure-hi."

El Govern espanyol ha fet una despesa de 3,5 milions d'euros i la Unió Europea va oferir un subsidi d'1,4 milions d'euros per millorar la qualitat de vida dels 85.000 europeus que hi viuen. Una part dels diners van ser utilitzats per construir un nou camp de golf. "Construir no hi està permès, tan a prop de la tanca. Així que, per què no utilitzar aquest terreny?", diu Miguel Ángel, que prefereix no dir el seu cognom. "És clar que no és agradable veure gent saltant la tanca mentre jugues al golf", diu sense deixar de jugar.

Potser la ciutat es beneficie de la fotografia, tan coneguda com controvertida. Quan Mateo va assistir a una conferència de turisme a Londres, els seus companys li preguntaren: "No sabíem que tinguéssiu un camp de golf". Ara Mateo vol promocionar el camp de golf com una de les atraccions turístiques de Melilla. "Una visita al centre històric, un passeig a la platja, una partida de golf i excursions al desert i a llocs històrics marroquins, la combinació perfecta per a les vacances", diu.

Al costat del camp de golf es troba el camp de refugiats que van construir les autoritats espanyoles l'any 2000. Va ser dissenyat per allotjar-hi 500 persones i ara n'hi ha més de 1.500. En principi, estava pensat per als africans que arribaven a la ciutat, però des de l'any passat la majoria dels nouvinguts són sirians, diu el director del CETI, Carlos Montero. En lloc de saltar la tanca, accedeixen a Melilla per Beni Ensar, on poden sol·licitar asil.

Montero no es queixa dels veïns. "El president del club fins i tot va oferir donar classes gratuïtes de golf als refugiats". Evidentment, no es va acceptar l'oferta.

Catània, Sicília 

Moharam té molta pressa, bota del vaixell pesquer que l'ha portat des de Líbia tan aviat com s'aproxima a la costa. Aquesta vegada no el pescaran.

L'han arrestat quatre vegades a Itàlia i l'han deportat per ser "il·legal". Fa 27 anys que Moharam va nàixer a Egipte i tota la vida ha somiat a viatjar a Europa. El cinquè intent havia de tenir èxit.

Es trobava a uns 15 metres de la platja però les aigües costaneres a Catània poden ser profundes fins i tot a prop de la costa i Walid no sabia nedar. Va morir ofegat uns metres abans d'arribar al seu destí.

Les paraules "causa de la mort: esperança" estan gravades a la placa commemorativa a l'hotel Lido Verde en record del 10 d'agost del 2013, el dia en què Walid i uns cinc egipcis més pagaren amb les seues vides el somni d'un futur millor. Dario Monteforte, el director de l'hotel, està assegut al bar on els supervivents de la tragèdia del 2013 reberen assistència. "A les quatre de la matinada, quan encara era de nit, vaig sentir un fort soroll. Vaig sortir per veure què passava i vaig trobar uns immigrants que cridaven: 'On és la sortida?'. Volien sortir al més aviat possible, i estaven agraïts que no els frenés." El servei de policia en va trobar sis cossos.

El 2014 arribaren a les costes italianes uns 170.000 immigrants i uns 50 milions de turistes estrangers, que van generar 40 miliards d'euros a l'economia del país. Aquest any, Sicília espera que el nombre de turistes augmentarà un 10 per cent: els camins dels turistes i dels immigrants s'han encreuat en moltes ocasions.

"Aquell dia fou apocalíptic", diu Monteforte. "Hi havia cossos a la platja aquí i també supervivents del vaixell pesquer allà", assenyala el port, "i tres creuers havien tirat l'àncora, els turistes estaven tan a prop d'aquella tràgica escena...", diu, "però, tot i això, estaven absorts en el seu propi món, allunyats de la realitat".

Tothom, els locals i els turistes haurien de preguntar-se què poden fer pels refugiats. Quan va ocórrer la tragèdia, Monteforte va tancar el Lido durant dos dies. "Tenia pànic, potser encara hi havia cossos a l'aigua".

No és difícil veure immigrants llanguint-se a Sicília mentre esperen per seguir el seu camí. De vegades van a la platja, especialment els dissabtes i diumenges. A les cinc de la vesprada, quan la calor és suportable, els nens subsaharians amb la pilota sota el braç caminen per davant del Romano Palace, un hotel de cinc estrelles on, a aquella hora, els cambrers retiren discretament de la piscina les primeres botelles buides de vi. Tan sols uns metres més avall, a la "platja lliure", plena d'escombraries i vidres trencats, els immigrants juguen a futbol.

Aquesta nit, Monteforte ha estat una llarga estona cavil·lant a la platja. "Els que creuen que els immigrants són una amenaça i no una valuosa contribució a la societat no tenen ni idea de la història de la regió", diu. "El mar i l'horitzó, aquest és l'esperit de Catània. El mar representa l'esperança d'un futur millor."

Bodrum, Turquia

Hi ha un lloc al mar Egeu que comparteixen els més rics del món i els més pobres entre els pobres: un port de fusta.

Durant el dia, el port és dels rics, dels turistes que viatgen a la península turca de Bodrum per nedar a la piscina del luxós hotel, rebre massatges al balneari o a la platja privada, sentir la pau i la tranquil·litat, estirar-se al sol untats de crema solar, demanar còctels i, mentrestant, gaudir de les vistes.

Durant la nit, el port és dels pobres, els immigrants i els refugiats que arriben de totes les parts del món, de països tan diversos com el Pakistan, Birmània i Síria. Des de Bodrum, lluiten en un bot inflable per una vida millor.

Són poc més de les cinc i el sol comença a sortir pel port de Bodrum. Les trenta persones que volien anar a Kos encara hi són: pocs bots i massa gent. Ara ja és tard i el sol és fora. Cal agafar l'autobús que els porti al centre de la ciutat, on esperaran que caigui la nit per anar al port i intentar-ho de nou.

Tot i les elevades temperatures, centenars d'immigrants es reuneixen al parc de la dàrsena, al centre de la ciutat, i Fidan n'és una d'elles. Seu sota un arbre, des d'on observa el mar amb temor perquè sap que nit rere nit hi mor gent ofegada. A Alep sobrevivia amb la venda de la quincalla que recollia el seu marit, i tot el que sabia de Bodrum era per les telenovel·les turques; però, ara és aquí tractant de cuidar els seus fills mentre veu passar dones amb sabates de taló que compren gelats a les seues criatures. "Els rics tenen diners i nosaltres tenim Déu", diu. Agraeix les propines dels turistes, però és molt dur veure com uns s'empassen les ostres quan per als altres la fam és tanta que fins i tot la gespa és bona.

Quan volen saber per què ha vingut, Fidan sempre respon la mateixa paraula: "bombes". No explica que realment era molt feliç a Alep i que va ser una vesprada com qualsevol altra quan la seua vida va canviar per sempre. No explica que era a la cuina preparant el menjar quan les bombes enderrocaren la casa de la seua veïna i amiga; no explica que les bombes arrencaren les cames i els braços dels fills. No explica que aquest va ser el dia en què Fidan, el seu marit i els seus quatre fills se n'anaren de casa.

Fidan es lleva el mocador i en lliga una punta als turmells dels fills i l'altra al seu canell; tem que durant la nit algú no els agafi i els tiri al mar.

Els propietaris dels restaurants diuen que quan demanen a les portes dels establiments espanten els clients i els arruïnen el negoci; els conductors d'autobusos diuen que els refugiats fan pudor i que haurien de caminar per no empestar l'autobús; alguns turistes els tiren pedres des dels balcons de l'hotel.

A uns cent metres del parc on s'està Fidan, els cambrers serveixen suc de taronja espremut als turistes que seuen a la platja i un camió amb música i gogós anuncia festa a la nit. L'ambient és festiu a la platja, almenys fins que un grup d'homes joves hi arriba i s'asseu a la vora del mar. Són els refugiats que abans eren al parc, però fa molta calor i volen refrescar-se, ficar els peus a l'aigua i nedar.

"Fora del mar immediatament!", escridassa un home des de la seua hamaca. Una turista treu ràpidament el fill de l'aigua. "Per què no us n'aneu i lluiteu al vostre país, en comptes de nedar aquí, fills de puta sense pàtria?", diu un altre home.

La gent crida la policia, excepte una dona que s'encamina cap als refugiats i diu: "Torneu a l'aigua immediatament", després es gira cap als turistes: "Racistes, deixeu-los en pau! El mar és de tothom".

Mentre els turistes discuteixen, els refugiats desapareixen pels carrers; sembla que allí són ben rebuts. Els propietaris d'algunes pensions els lloguen habitacions per deu euros i els supermercats venen jaquetes salvavides per quinze.

A la nit, la principal parada d'autobusos està col·lapsada. Els refugiats esperen l'últim autobús, el que els porta al port i, una vegada allí, s'amaguen entre els matolls i esperen fins que la música s'apagui i els turistes vagin a dormir al luxós hotel.

Per regla general, els refugiats a Bodrum organitzen el seu propi viatge a Europa i utilitzen fins a l'últim cèntim del seus estalvis per comprar un bot inflable al supermercat. No saben com poden ser de perillosos els corrents a l'Egeu i, si ho saben, estan disposats a córrer el risc, especialment quan ja han sobreviscut a tantes aventures.

Tan prompte com es fa de nit, la guàrdia costanera turca comença la vigilància de les aigües, tant per salvar possibles ofegats com per evitar que deixen la costa. Però si tots els refugiats surten a la mateixa hora, no els poden enxampar a tots. L'any anterior, la guàrdia costanera turca va impedir que 1.500 persones creuaren a Grècia, però aquest any el nombre ja voreja les 12.000. Ningú no sap quants hauran mort.

A terra ferma la policia vigila els carrers. Poc abans de les quatre de la matinada un home camina amunt i avall a la platja parlant pel mòbil. Uns minuts després, set homes surten dels matolls descalços i es carreguen un bot inflable a sobre. Corren pel port, fiquen el bot a l'aigua i salten, però en són molts i el bot s'inunda. Es fiquen nerviosos i corren novament cap als matolls, és massa tard. La policia els ha vist i dispara a l'aire. El port està ple de casquets metàl·lics.

Kos, Grècia 

Dues crisis de política global assolen Grècia. L'illa, situada a prop de la costa turca, sempre ha estat un paradís de vacances, però aquesta temporada molts turistes han preferit no anar-hi. El possible Grexit i la crisi de l'euro no en són una bona propaganda i generen preguntes com: "Podrem treure diners dels caixers automàtics?" o "podrem comprar menjar?". Ara, la principal tasca de Kiritsis, l'alcalde de Kos, és fer oblidar els turistes les seues pors.

Hi ha uns altres visitants, però, que no tenen problemes, per a ells és tan sols una farsa. Milers estan esperant a Bodrum l'ocasió per creuar les aigües com ha fet Rasib Ali, l'immigrant pakistanès amb qui hem començat aquesta història.

El trajecte des de la costa d'Anatòlia a les illes gregues de Kos, Rodes, Samos i Lesbos ha esdevingut una de les rutes migratòries més populars a Europa. El viatge és curt i a més Turquia és un país bastant més segur que no pas Líbia. Uns 68.000 immigrants han arribat a Grècia durant els sis primers mesos d'aquest any, la xifra no havia estat mai tan elevada.

Al maig, el diari sensacionalista britànic Daily Mail va publicar la notícia que els immigrants estaven convertint Kos en un forat infernal. Després de la publicació d'aquest article, l'agència de turisme de l'illa va rebre trucades diàries i correus de turistes escandalitzats que necessitaven saber si els immigrants estaven per tota la ciutat o si també s'allotjaven als hotels.

Kiritsis seu davant l'ordinador, ha pujat a internet una contra-campanya amb un vídeo dissenyat per mostrar els atractius de l'illa: platges precioses i bon menjar; en definitiva, un lloc segur i no una zona de crisi.

Els immigrants i els turistes es creuen a Kos. Carola Hüls és una estudiant d'enginyeria de Dresden i hi està de vacances amb el seu nóvio. Diu que es va sorprendre de veure "tants negres" a la ciutat, però que ella no els para gaire atenció; "els immigrants no em fan res, i jo no els faig res", diu.

Les autoritats tracten de mantenir les dues esferes separades. Per aconseguir-ho, quan els immigrants hi arriben, els porten a unes habitacions buides de l'hotel Captain Elias, situat als afores de la ciutat. A l'entrada hi estan amuntegades les bosses de fem, hi ha matalassos desgastats, la pintura de les parets cau i el lloc fa pudor de peix podrit, i cada dos per tres passa un autobús amb turistes que treuen les càmeres per la finestra per disparar fotografies als immigrants.

Un matí normal d'aquest estiu aquesta era la imatge d'algunes illes gregues:



Després de tota una nit remant, Rasib Ali, arriba al Captain Elias. Busca un lloc per dormir-hi amb la mirada perduda, però amb la lluïssor de qui ho ha aconseguit. Ha arribat a Europa. Ara tan sols ha d'esperar fins que les autoritats gregues li facilitin un document per seguir el seu viatge. "Pròxima parada, Atenes", diu. O potser fins i tot Alemanya. 


©Der Spiegel/Traducció d'Andrea Pérez Girbés 30/08/2015

Video: La Mediterrània un sistema vulnerable

La Barcelona percebuda...

Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse. esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme (si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.



Quan parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes.

A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitats (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia. Jo mateix, nascut a Badalona, criat a Santa Coloma, havent estudiat a Bellaterra, Barcelona i viscut als barris de Sant Antoni, el Callao de Mataró i ara a la Torreblanca de Sant Joan Despí -és a dir sempre dins o al voltant de Barcelona- sento com un absurd veure'm abocat a votar a les municipals de Sant Joan Despí com si el que passés a Barcelona no m'afectés -un 82 % de la població va a treballar cada dia fora! i d'aquest 82 % un 60 % ho fa "dins" de Barcelona- i ja no digue'm, havent-me criat al Fondo he visctut com una estupidesa que el que passava a cantó i cantó del carrer Wagner o Liszt només afectava ara Badalona o ara Santa Coloma. Igual passa amb els veïns de Collblanc a L'Hospitalet i en tantes i tantes zones on la gent "administrativament" viu en un municipi però funcionalment "fa vida" en un de diferent. Pregunto, on va la gent de Sant Adrià de compres? La gent del barri de Santa Eulàlia encara diu que "va a l'Hospitalet" quan va a Just Oliveres i en canvi "baixa al centre" quan va a la Plaça Catalunya. Per tota la Gran Barcelona he trobat exemples similars...

La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km2 i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km2. És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.

Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants perkm2.

A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.

Per acabar hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca, en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%


Llista de les àrees metropolitanes d'Europa:
http://en.wikipedia.org/wiki/Largest_European_metropolitan_areas

Informar i formar o viceversa

Informar és formar. Sense una bona informació no hi pot haver formació. Si de cas una deformació de la realitat. I perdó per l'abús del terme... La realitat diuen que ja no és visual, és com les pantalles Led... líquida. Sigui com sigui, l'era digital comporta canvis en tots els camps. La informació i la comunicació són indestriables l'una de l'altra. No es pot entendre ja l'educació sense la informació ni es pot fer informació sense tenir una amplitud de mires en constant creixement. És a dir: el bon informador ha de formar-se -educar-se- constantment i l'alumne ha d'estar més informat que mai. Tots som alumnes eterns, constants i, si cal, incansables. Més que mai els mateixos professors, sempre al centre d'atenció, al punt de mira, han d'estar formant-se per poder formar. L'educació no pot seguir formant únicament bons treballadors i millors funcionaris. La nova societat de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC) ens està traslladant cap a un nou “paradigma de l’ensenyament” que afavoreix l'estudi “global” i la relació de conceptes, estratègies, procediments i patrons que, per separat, s'hi estudien en d'altres matèries sigui de l'ensenyament secundari com, en general, de tot el cicle de l'educació obligatòria i, ara, resulta tècnica i pedagògicament factible estudiar en forma de xarxes i relacions sistemàtiques

També es podria dir que les TAC (Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement) són les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) al centre i a l’aula. Les tecnologies no només faciliten la vida a l’aula sinó que suposen una millora en els diferents processos d’ensenyament–aprenentatge, d’avaluació i d’organització, mitjançant noves metodologies i continguts que aprofiten els recursos d’Internet per a l’aprenentatge i la generació compartida de coneixement, la competència digital de l’alumnat, la integració curricular, la inclusió digital, la innovació metodològica,… Els alumnes són nadius digitals. Els que hem fet de professors sabem que nosaltres som migrants digitals. Ells ja naveguen sols, ja utilitzen les TIC però sovint es perden en el caos de la xarxa, busquen al google i es queden amb els primers enllaços que troben. Per tant aquí entra el paper dels informadors i els SEO. Ja que cal educar pensant en la integració en la societat de la informació, i, per tant, els continguts han d'estar en estreta relació amb l'adequació a l'aprenentatge. Quantes vegades no troba un professor de llengües articles amb faltes d'ortografia o greus errors de concordança gramatical o pobresa sintàctica. S'han parat a pensar a les facultats de Periodisme que la consulta de les webs del mitjans tradicionals -per entendre'ns la premsa de paper- és cada cop més freqüent a l'aula? Jo crec que generalment no. Fora d'alguns intents lloables, la majoria de mitjans han oblidat que sovint el professor es limita a la de simple transmisor, a fer de nexe entre les fonts d'in-formaciós i els alumnes. El professor sovint es limita a a dirigir-los per saber quina informació han de buscar, on buscar-la i com gestionar-la per crear coneixement i ser respectuosos amb els drets d’autor i així aplicar les TIC a l’aula (TAC). 

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...