Wikipedia

Resultats de la cerca

dilluns, d’agost 22, 2016

De qui és l'art?

ImatgeUs heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art?

És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposició o monument. En qüestió d'un parell d'anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser.

Imatge
No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York...


Museu de l'Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda d'aquest agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.


El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els anglesos n'agafin les regnes...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.


La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, tenia prevista una visita de 3 dies a París. I vaig anar, com sempre, al Louvre. I em vaig fer la mateixa pregunta davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos. Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 de setembre al Soho de la premsa internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!

34 comentaris:

Unknown ha dit...

L'he trobat una reflexió interesant sobre l'expropiació de l'art, és veritat que sembla molt bèstia que de vegades hagin mogut temples sencers cap a l'altra banda del món, però si que és cert que si moltes obres d'art no haguessin estat mogudes, ara mateix no més serien pols i runa.

Unknown ha dit...

Bona tarda Albert, sóc Ana Hoyos. Després de llegir aquesta entrada al bloc, bastant interessant si puc afegir, em fas pregunatar-me diverses coses.

Mai m'havia parat a pensar que la majoria d'obres d'art o tot allò que és valorat com a obra d'art, està lluny de la seva llar, lluny d'on realment pertany. Com és possible que Grècia estigui a Anglaterra? És com si tota aquesta part de la història s'hagués arrencat dels braços de Grècia per ser lliurada a Anglaterra. No estic dient que no sigui valorada allà, però, no seria realment increïble veure on es trobaven aquestes obres realment? Està clar que vivim en un món on val més la riquesa que qualsevol altra cosa i encara que vulguem evitar-ho, la roda del poder ens atropella a tots en tots els sentits.

Anònim ha dit...

Diego Víctor Prieto: Hola, per una part he llegit l'article i ha hagut un moment en el que he pensat que les obres d'art es traslladen a occident per motius económics, però no havia caigut en què en Londres l'entrada als museus són gratuïtes i per això no se ben bé que hi fan en occident. Per una altra part, he pensat que quan un estat vol endur-se obres d'art cap al seu país, tenen diferents finalitats, ja sigui per adquirir prestigi o per protregir-les de les amenaçes terroristes d'orient, però de qualsevol manera formen part de la história i cap persona pot treure-les del temps.

Unknown ha dit...

Hola, sóc l'Aida Monroy, aprofito per dir que aquest text m'ha fet reflexionar i adonarme'n de certes coses.
Quan penso en el moment que aquestes peces importants destacades al text van ser extretes del lloc on van ser creades penso: Què feia la gent en aquell moment? No sabien l'importància d'aquestes peces d'art? Ningú se n'havia adonat que es incongluent que els frisos del Partenó estiguessin a un altre país? O que la dama d'Elx estigués a Madrid?

També crec que si aixó no s'hagués fet, és a dir, que obres d'art no haguessin estat emportades a altres llocs, no podriem gaudir avui dia d'elles, ja que ningú m'assegura que podien haver estat ben cuidades i respectades per arribar fins al segle XXI.

Per un altre part m'agradaria saber si tota la gent que es pot permitir anar a museus importants, saben a que s'estan enfontant? Què estan veient o quin valor històric tenen les obres d'art que paguen per anar a veure?

La veritat és que crec que l'art és per a gent que'l valora, no tothom és conscient d'ón es troba, ni davant de que és troba quan visita certes obres d'art.

Es relment necessari que veiem les obres autèntiques? Realment ens adonem de l'història de tot el que veiem?

Jo també deixo la meva reflexió.

Nerea ha dit...

Hola, soc la Nerea Carayol; l’article sencer es molt interessant on s'exposen moltes reflexions sobre les obres d’art i tot el camí que han arribat a fer fins el destí on estan ara, o fins i tot que hagin mogut temples sencers a altres destins llunyans, etc.

Peró també esta la part en que si algunes d’aquestes obres no s'haguessin mogut ara dia no les coneixeríem, no sabríem de la seva existència o fins i tot podrien estar menys preades.

Encara que les obres estan on estan tampoc estan valorades per tothom de la mateixa manera. Per alguns significa mes que per a altres.

La meva reflexió sobre l’art es que mai saps on pot acabar el que en aquell moment esta determinat com a una peça d’art.

Andrea Herrero ha dit...

Al llegir la pregunta inicial "de qui és l'art?" el meu primer pensament ha sigut que l'art és de qui estima l'art. És a dir, qualsevol persona capaç d'estimar l'art ho és també de fer-lo seu a través del sentiment.
No obstant, hi han persones i institucions amb el poder suficient per posseir aquestes obres materialment i crec que és precisament això, l'afany de demostrar que Anglaterra té una part d'una de les obres més preuades al seu abast juntament amb els diners que generen el turistes que visiten Londres per veure el tros que falta dels frisos del Partenó la raó que impedeix al British Museum retornar aquesta part de l'obra al seu país d'orígen.

Anònim ha dit...

Hola, soy la Jéssica Brazález.
Mi opinión creo que es un poco distinta a la que por lo que veo todos tienen; mi opinión comienza dando nota a ciertos hechos que has comentado en tu artículo: ''la reclamació per la República Grega al Museu Britànic dels Frisos del Partenó.'' Este hecho para muchos parecerá una ''falta de respeto'' debido a que los museos británicos han usurpado algo que pertenecía a Grecia, pero la pregunta es, ¿no les ha dado más prestigio los británicos? Y la respuesta (en mi opinión) es un claramente sí.
Ya que muchas de las obras que han sido usurpadas en su debido tiempo, han cobrado más prestigio del que podrían tener y esto es debido a museos que en su día han ''encontrado'', han llevado y han evolucionado su nivel de popularidad.
En conclusión, deberían de plantearse el reclamar el arte que tiene más prestigio en un museo británico (o cualquier otro caso) ya que si los grandes cuadros de hoy en día no estuvieran en distintos museos a donde se hizo, no se conocerían ni la mitad.

Unknown ha dit...

Hola, soc el Michael Coloma; aquest article apart de ser molt interessant dona molt a reflexionar. Per exemple, el fet que hagin mogut temples sensers ,lluny del seu lloc ,a l'altre punta del mon. v

Unknown ha dit...

Hola, sóc la Thais Mezcua! Des de la meva sincera opinió crec que llegir aquest article m'ha aportat coneixements que no coneixia anteriorment i moltes preguntes sense resposta.

Per a mi, l'art, avui en dia, no està prou valorat com es mereix. És cert que no tothom valora de la mateixa manera i no tothom va a visitar un museu amb la mateixa intenció.

Em sembla bastant apropiat que els països reclamin les seves obres d'art, ja que tenen tot el dret del món de fer-ho, però realment penso que les reclamen amb el fet de crear un sentiment de nacionalisme que està més vinculat amb l'enemistat del país que posseeix l'antiguitat que a la mateixa obra d'art.
Suposo que els museus es justifiquen davant aquestes reclamacions amb l'argument de què els països originaris de les obres no estan preparats per cuidar aquestes antiguitats i ells si, ja que tenen més recursos econòmics.

La meva reflexió final sobre l'art és que mai mostrem l'interès suficient fins que el veiem en mans d'altres persones. Mai saps el que tens, fins que el perds!

Dana ha dit...

Hola Albert, sóc la Dana Araujo. Abans de començar a donar la meva opinió sobre aquest article que m'ha semblat tan interessant, m'agradaria dir-te que mai m'havia fet aquesta pregunta sobre els museus i les seves obres d'art.
Personalment, crec que les obres d'art han d'estar protegides i cuidades en museus perqué no es fassin mal bé, no només per l'acció de l'home sinó també per la naturalesa ( l'humitat, l'excès de sol, pols... ). Entenc que moltes de les obres d'art exposades a museus, han estat extretes del seu país d'origen, però em faig una pregunta, què seria avui dia d'aquestes obres sinó l'haguéssin extret del lloc en estaven? Potser estarien destruides per el temps ( com molts monuments que segueixen en el seu país d'origen)o potser destruides per l'home.
Tinc certesa que en les piramides d'Egpite, els lladres amb l'intenció de portar-se l'or que hi havia, van destruir obres arqueològiques d'un valor incalculable. Amb aixó vull dir que es molt important que tant els monuments, com les obres d'art, les peçes arqueològiques, etc, estiguin vigilades i protegides, i així tothom tinguem l'oportunitat de gaudir d'aquestes meravelles que l'art i l'historia ens a deixat.

Dana ha dit...

Hola Albert, sóc la Dana Araujo. Abans de començar a donar la meva opinió sobre aquest article que m'ha semblat tan interessant, m'agradaria dir-te que mai m'havia fet aquesta pregunta sobre els museus i les seves obres d'art.
Personalment, crec que les obres d'art han d'estar protegides i cuidades en museus perqué no es fassin mal bé, no només per l'acció de l'home sinó també per la naturalesa ( l'humitat, l'excès de sol, pols... ). Entenc que moltes de les obres d'art exposades a museus, han estat extretes del seu país d'origen, però em faig una pregunta, què seria avui dia d'aquestes obres sinó l'haguéssin extret del lloc en estaven? Potser estarien destruides per el temps ( com molts monuments que segueixen en el seu país d'origen)o potser destruides per l'home.
Tinc certesa que en les piramides d'Egpite, els lladres amb l'intenció de portar-se l'or que hi havia, van destruir obres arqueològiques d'un valor incalculable. Amb aixó vull dir que es molt important que tant els monuments, com les obres d'art, les peçes arqueològiques, etc, estiguin vigilades i protegides, i així tothom tinguem l'oportunitat de gaudir d'aquestes meravelles que l'art i l'historia ens a deixat.

Unknown ha dit...

Bona tarda, sóc l'Anna García. Pel que he pogut entendre al text, l'art és una cosa que es mou d'un lloc a l'altre i a poc a poc va recorrent el món sense adonarse'n, hi ha més art fora d'on van néixer que on va ser creat. També hem de pensar que moltes obres, no totes òbviament, si no s'haguessin mogut del lloc on van ser creades pot ser que ja no existirien, perquè per causes meteorològiques, guerres o moltes més raons podrien haver-se destruït.

Nicole Torrent ha dit...

Hola, soc la Nicole Torrent. Penso que aquest article qualsevol persona que el llegeixi, dóna molt a reflexionar com a persona i que l'art, que es del tema que estem tractant, dóna molt a pensar i a saber més informació de la que nosaltres mateixos sabem.

No tothom se'n adona quan va a un museu i veu les obres d'art, el preu, la importància i la valoració que tenen, és per això que l'art l'has d'estimar i sentir realment el que és.

Tenim un concepte molt diferent al que és realment l'art i gràcies al teu article Albert, ens donem compte que si moltes obres d'art no haguessin sigut emportades realment podriem gaudir d'elles, saber que realment tenen un valor important i que semblaria una "falta de respecte"

Finalitzant la meva reflexió, l'art es un si a la reflexió i podem entendre que obres d'art hagin sigut traslladades per motius econòmics o per a la crisi econòmica.

Gràcies per aquest article, per poder reflexionar i poder arribar a una conclusio de qui es l'art i perquè succeeix tants cambis i tantes injustícies per a qualsevol motiu.

samu_12 ha dit...

Soc el Samuel Bernal Solís.

Sincerament opino que es irrelevant on estigui una obra d'art, a qui l'importa que un quadre fet a Italia estigui al museu de Nova York, a mi sincerament no, i explico perque, per a mi l'art no es d'un país, es d'un artista, i dic jo que si un tio al Congo fa una obra d'art "mazo guay" no es millor que estigui a un museu on més gent pugui veura'l que al petit museu de Kaholapuki al Congo (nom totalment inventat mentre escrivia aixó) on el veuren els tres rics de la ciudat.

L'art es aixó, art, no patrimoni d'un país (clar, hi ha qui pensa el contrari, suposo que tu per aquest article) i tindria que servir només per ser observat.

raul ha dit...

Com que al destí no l'hi ha agradat el meu comentari, tractaré de fer una millor explicació d'allò que em va transmetre i que opino sobre aquest interessant article.
L'art, l'art, l'art. L'art és tan complex que hi ha temes com els que tractes en l'entrada que hi és difícil de definir i aconseguir una resposta que sigui correcta. Però hi ha un punt clau que em sembla que també influeix en qui ha de tenir una obra d'art antiga i és com l'art va unit amb el poder. Un país tan poderós com Anglaterra, o almenys que vol donar un aspecte de país ric i amb recursos, ha encontrat amb l'art la seva font de prestigi. Ells compren l'art no per protegir les obres sinó per tenir el que és millor, per què només el millor, té les millores coses. I per ells, no hi ha país millor que Anglaterra. Segur que no tots els anglesos són així però com a país sempre ha volgut donar aquesta imatge de poder.
Llavors, sí, és just que en aquest cas Anglaterra tornes a Grècia allò que han de tenir per patrimoni però mai ho faran, per què si ho fessin, perdrien aquesta imatge de país amb poder.
I per molt que ens costi pensar-ho, una obra d'art no sempre hi rebrà "justícia" per no estar-hi amb el seu "correcte" lloc. Com tot, els diners guanyen a la justícia. I avui ho fan una vegada més.

Anònim ha dit...

Soc l’Adrián Rubio m’ha semblat força interessant, sobretot valoro la gran quantitat d’obres d’art que has pogut veure i jo no tenia cap idea de que existien . El que més m’agrada és que totes aquestes obres tenen coses a dir i explicar sobre l’època en que la van fer
He de dir que estic d’acord amb tu, allò que dius de que es una llàstima de que art, en si mateix, és possiblement un gran mercat, on pedres esculpides o pintures fascinants es traslladen del lloc original fins a un altre per motius econòmics.

Per acabar crec que l’art és dels artistes i els artistes oh han de compartir--reflexió.

Alba Durán ha dit...

Alba Durán: Mai a la vida m'havia trobat a la situació de preguntarme "¿Qué és l'art? ¿De qui es?" I ara que ho he fet, m'adono que penso que no podria trobar la resposta.

Tampoc mai li havia donat interés a on eren les obres i on s'havien fet. Penso que les obres han de ser al lloc on es van fer, cada peça construeix una part del poble/ciutat on van ser als seus inicis.
Per exemple: La Dama d'Elx, hauria d'estar a Elx que es d'on ve i per alguna raó l'artista que la va fer li va posar aquest nom, o el Partenó de Grècia, hauria de ser a Grècia, forma part de la seva historia.

Ningú, ni tan sols uns papers poden canviar la historia, ni la procedencia d'un monument o un quadre.

Unknown ha dit...

Hola, sóc la Maria del Mar.

Després d'haver llegit aquest article, s'em passa per el cap els pobres grecs que esperen amb ànsies els "seus" frissos del Partenó. Però també em dic a mi mateixa que l'art és del que vulgui i sapigui apreciar-ho i no té un propietari. Es una contradicció, ho se.

També he pugut arribar a la conclusió que l'art estant en un museu molt important o conegut, ara com el Louvre o el British Museum, fa que le obre pugui ser mes fàcil de visitar i apreciar que si estigues en algun lloc perdut o menys visitat.

De totes maneres tot ve per mercat, i l'art tristement també forma part del mercat. De cas Londres vol els fissos del Partenó perque estima l'art? O Paris L'Estela d'Hammurabi per el mateix motiu? Doncs clar que no, ells saben perfectament que això pot atreure a milers i milers de persones i això significa diners.

Per això la meva conclusió final és que irrelevantment on estiguin les obres. Perquè on estiguin deuriem de apreciar-les, En qualsevol lloc tindran avantatges i desavantatges. Cap museu és l'incorrecte per donar a conèixer l'art.

Per això no hi ha que enfadar-se hi ha que disfutar l'art.

Arantxa Solá López ha dit...

Bona tarda Albert, aprofito per dir que aquest text dóna molt a reflexionar i adonar-se de certes coses sobre l'art, ja que és el que estem estudiant.
Mai m'hauria imaginat que la gent podia moure temples sencers cap a altra banda del món, penso que en aquell moment no sabien el valor d'aquelles obres, però també penso que si no hagessin estat mogudes en aquests moments tan sols serien runes poc valorades.
Em sembla bé que avui en dia per exemple Grècia reclami les seves obres d'art, ja que com tu be has explicat no van ser comprades per ningú, va ser un robatori, però si és cert que també penso que les reclamen pel simple fet de l'enemistat que pot arribar a tenir amb el país que les està conservant.
Per altra part penso i em faig la pregunta de si la gent sap de veritat quan van al museus davant d'on estan, molta gent no li dóna importància a les obres d'arts del museus.
En conclusió, jo crec que l'art li pertany a tota la gent que el valora

Unknown ha dit...

Hola Albert sóc l'Andrea Miguez. Mai m'havia aturat a pensar a qui pertany l'art, però aquest article m'ha fet reflexionar i adonar-me de coses que no sabia.
Sens dubte el fet que més m'ha impactat ha sigut assabentar-me de que han traslladat temples sencers a altres llocs del món (entre d'altres obres d'art). Això que l'ésser humà ha fet no em sembla del tot correcte ja que l'artista va decidir fer la seva obra en un lloc en concret.
Però esclar, també crec que si aquestes obres no haguessin estat emportades a altres llocs, avui dia potser no podríem gaudir d'elles.

Pau Tarrasa ha dit...

M’ha semblat un article molt interessant. M’ha fet reflexionar i fer-me preguntes sobre l’art. Això de que hagin tingut que moure les obres d’art i transportar-les a una altre part de la terra, hem sembla molt impactant. Si ens fixem amb el pes i el valor de l’obra d’art ha de caure una responsabilitat molt gran per la persona o persones que tenen que transportar-la. “Almenys per mi ho seria”. perquè hi ha un risc molt elevat de perill. També hem de pensar que gracies al ser transportades a on son ara, reben el valor que tenen avui en dia.

Esther Hernández ha dit...

L'art no és pas senzill i cadascú té la seva opinió personal. Trobo realment interessant les infinites interpretacions que podem aconseguir a través d'una "simple" obra d'art. La capacitat de veure a través d'ella una visió diferent del propi món. Tot això em sembla fascinant, però el que més m'agrada de l'art és la reflexió i, puc dir, que gràcies a aquest bloc m'he plantejat qüestions que mai no m'habia fet a mi mateixa.
Hi ha gent que no valora l'art; el temps emprat, els materials utilitzats, l'antiguetat, la tècnica utilitzada, les crítiques d'experts en el sector... He arribat a la conclusió de que l'art s'ha de sentir, t'ha d'atrapar dins d'aquella magnífica obra que tant observes i et regala aquells petits moments de reflexió. No tothom és capaç.
Preguntes ronden al meu cap. L'art és patrimoni d'un país? Parlant des de la subjectivitat trobo que l'art és de l'autor i, per tant, trobo bé el traslladament d'obres d'art així afavorint la seva visibilitat que és realment el que volem, gaudir d'elles.
Sobre el que parles, del "mercat de l'art" i els trasllats per motius econòmics em fa plantejar-me diverses qüestions.
Per finalitzar, m'agradaria llençar-les enlaire: Quines característiques influeixen en la valoració econòmica d'una obra? Dues obres pertanyents a un mateix estil artístic o autor obtenen el mateix valor? Per què?

Gràcies per aquest article.

Susanna Díaz ha dit...

Sempre hi ha coses en les quals no pensaries, preguntes que mai et faries i que, quan et veus davant d'elles, et porten a la reflexió.
De qui és l'art? Per què algunes obres d'art no són on es van realitzar?
Crec que l'art davant de tot és de qui el sap gaudir, al que li transmet alguna emoció, algun sentiment, al que li fa pensar, etc.
És una llàstima que en algunes parts del món no ho sàpiguen valorar i que tant se'ls faci si es troben en bon estat o no, que només vegin el valor tangible i no tot el que et pot fer sentir, la història que hi ha darrere, etc. Així que veig bé que es traslladin a altres parts del món, on perduraran molts anys, estaran ben cuidades i podran fer sentir, reflexionar... a moltes generacions més.
Perquè al cap i a la fi, l'art és la nostra història.

Unknown ha dit...

Hola Albert!
Sóc la Raquel Vega. Crec que les obres en moments de la història que no s'hagin cuidat o fins i tot s'hagin abandonat fent d'elles alguna cosa sense valor.

Altres persones s'han encarregat de cuidar-les i conservar-les en altres països on s'han trobat obres amb valors històrics i culturals en la societat. Personalment no és raonable que hagin obres privades i que només una persona adinerada pugui permetre tenir el privilegi de sol gaudir-la i no donar-la a conèixer al món.

La importància que hagin mes obres repartides en diferents llocs permet que si no pots anar al país d'origen pots conèixer-les i gaudir-les.

Carlotagava ha dit...

Sincerament, crec que sinó hagués estat per aquest article mai m'hagués parat a pensar de qui
és el art, només creia que l'art era d'aquell que el feia a (es a dir que cada obra tenia nom i cognom) i que els altres només admiràvem (alguns) el que era seu. Quan als trasllats de grans i petites obres... sàvia que algunes obres eren regalades d'un país a un altre, però no sabia que fins i tot temples sencers eren traslladats a altres llocs. Que seria d'elles ara? doncs no se sap ... potser ja ni existissin, però això sí, si són on són ara, per alguna cosa serà.

Paola Gava ha dit...

Hola, soc la Paola Garcia.
"Art". Si, tothom ha sentit mai aquesta paraula, però i si preguntem "Què és l'art?" o bé, com planteja aquest article "De qui és l'art?" Quantes persones em podrien respondre amb certesa? Jo crec que molt poques, inclosa jo abans de llegir-ho.

L'art pot ser un terme molt particular o un àmbit inmens del qual explicar milers i milers de coses. No només trobem art als museus o exposicions, l'art està per tot arreu, fins i tot on menys imaginem. Des de segles i segles enrere les persones han fet art.
El coliseu Romà, el Partenó... entre d'altres monuments més famosos del món son encara valorats avui dia, han deixat rastre. Fins i tot runes les quals han sigut traslladades a altres països, qui sap si ara no fossin on són no tindrien el mateix valor? L'art no es fa per casualitat i tothom té dret a gaudir d'ell, és de tothom i el que és més interessant és descobrir els diferents punts de vista de les persones, aquí és on més s'apren d'art.

Carlotagava ha dit...

Sincerament, crec que sinó hagués estat per aquest article mai m'hagués parat a pensar de qui és el art, només creia que l'art era d'aquell que el feia a (es a dir que cada obra tenia nom i cognom) i que els altres només admiràvem (alguns) el que era seu. En quan als trasllats de grans i petites obres... sabia que algunes obres eren regalades d'un país a un altre, però no sabia que fins i tot temples sencers eren traslladats a altres llocs. Que seria d'aquestes obres ara? doncs no se sap ... potser ja ni existissin, però això sí, si són on són ara, per alguna cosa serà.

Lucia Vázquez i Maria Sánchez ha dit...

Mai m'havia fet aquesta pregunta, però després de llegir aquest article, ho penso però no trobo cap resposta que sigui adequada. Per mi l'art es de la gent que ho sap valorar, ho sap entendre i li busca qualsevol significat propi a la seva imaginació. Tampoc m'havia plantejat mai això dels 20 museus més importants del món, i gracies a haver llegit aquest text, m'he adonat que n'he estat en 7 d'aquests. El que si a vegades em questiono es el tema de que estiguin obres d'art en llocs que no són de la seva procedència. Però desprès de fer una ampla reflexió em dic: ¿ Si no les haguessin mogut de lloc, com podriem gaudir la resta de persones d'obres d'art tan admirables? Ja que molta gent no sol viatjar molt a llocs tan llunys. Encara que aquest no es el principal motiu pel qual es traslladen les obres, sino per la riquesa que arriben a guanyar.
He de dir que llegint aquesta reflexió sobre l'art, he après més de la meitat de coses que abans no sabia, inclòs m'he fet preguntes que encara avui no sabria com respondre-les.

Noël ha dit...

hola albert,soc el noel.
la veritat es que mai no m'havia parat a pensar de qui era l'art, perque jo creia que ja ho sabia, pero la teva entrada m'ha fet reflexionar.
Ara penso que l'art és de aquella persona que l'admira i no el maltracta.
També, quan ens vas explicar que moltes obres havien sigut extretes del se lloc original em vaug quedar sorprés, ja que pensar que va haver-hi un moment en el que l'art no va ser valorat com cal és impactant.

Laia Pintor ha dit...

Hola sóc la Laia Pintor.
Aquest article m’ha semblat curiós i interessant. Realment m’he donat compte de no totes les obres d’art que coneixia esta al lloc on van ser creades. Mai m’havia plantejat una pregunta tan complexa de respondre com “De qui és l’art?”.

Sincerament crec que es indiferent on estigui l’obra, l’art esta per disfrutar-lo i per entendre’l. Quan mirem una obra d’art, poques vegades, en parem a preguntar-nos d’on és, d’on prové aquella obra, simplement gaudim de les seves formes, colors i matisos.

Unknown ha dit...

En mi opinión , si fuera por mis medios nunca me hubiese parado a preguntarme de quien es el arte? De verdad tiene dueño?

Leyendo este artículo me he dado cuenta de que el arte no pertenece a una persona en concreto , el arte nos pertenece a todos , es verdad que hay personas que lo valoran más y otras que ni siquiera le prestan atención,tambien me resulta triste saber que muchas de las obras artísticas que tenemos hoy en día les den importancia cuando su autor ya no está presente,pero pensándolo por otra parte , estos personajes han dejando huella de su paso por el planeta.
Lo que a veces no entiendo y he leído en el artículo es que la gente a veces no valoran el arte y a veces van a los museos por simple "postureo"

Para mi parecer el arte es tan importante como los documentos que estudian los historiadores ya que , el arte refleja de una manera visual la manera en la que se vivía y sucedían las cosas en épocas pasadas.

Para finalizar,opino que las obras artísticas deberían estar en los lugares en los que se han realizado , más sin embargo ya que en muchos lugares no tienen la importancia que éstas merecen , que mejor que en un lugar que se conserve aunque sea en otros países , ya que de no ser por estos algunas obras importantes no hubiesen llegado a nuestros días.

Unknown ha dit...

En mi opinión , si fuera por mis medios nunca me hubiese parado a preguntarme de quien es el arte? De verdad tiene dueño?

Leyendo este artículo me he dado cuenta de que el arte no pertenece a una persona en concreto , el arte nos pertenece a todos , es verdad que hay personas que lo valoran más y otras que ni siquiera le prestan atención,tambien me resulta triste saber que muchas de las obras artísticas que tenemos hoy en día les den importancia cuando su autor ya no está presente,pero pensándolo por otra parte , estos personajes han dejando huella de su paso por el planeta.
Lo que a veces no entiendo y he leído en el artículo es que la gente a veces no valoran el arte y a veces van a los museos por simple "postureo"

Para mi parecer el arte es tan importante como los documentos que estudian los historiadores ya que , el arte refleja de una manera visual la manera en la que se vivía y sucedían las cosas en épocas pasadas.

Para finalizar,opino que las obras artísticas deberían estar en los lugares en los que se han realizado , más sin embargo ya que en muchos lugares no tienen la importancia que éstas merecen , que mejor que en un lugar que se conserve aunque sea en otros países , ya que de no ser por estos algunas obras importantes no hubiesen llegado a nuestros días.

Álvaro Cortés Antolín ha dit...

Bona tarda, soc l'Álvaro Cortés del grup 1rA de Batxillerat.
La veritat es que aquest article planteja una pregunta molt important, però que normalment ningú es para a fer-la: "De qui és l'art?". Bé, de fet crec que ni tan sols un artista quan crea la seva obra es para a pensar a qui acabarà pertanyent, tot i aixó es una pregunta molt interessant i que m'ha fet reflexionar molt. El que més m'ha impactat és el gran valor que les societats donen a l'art, ja que a les guerres, un dels botins de conquesta són, precisament, obres d'art. Es dona tanta importància a l'art fins al punt en que s'han arribat a traslladar grans monuments sencers d'un país a un altre pedra a pedra, bé es cert que molts casos d'aquesta expropiació de l'art han fet que les obres perdurin avui dia i puguin ser visitades als museus d'occident per tots els que tenim interés en elles, com bé has dit al teu comentari final de l'article, ja que sinó potser aquestes obres ja haguessin estat destruides i mai haguessim sapigut de la seva existència.
Per acabar faré una petita conclusió final a la que he arribat, i es que ningú pot saber de qui es l'art. L'art acabarà pertanyent a unes persones o a unes altres depenent del context históric i del valor que es doni a l'art dins d'aquest context.

Diego Rodriguez ha dit...

Em dic Diego Rodríguez, m'ha semblat interessant el contingut de l'article degut a la quantitat de coneixement que tens sobre l'art, a tots el viatges que has fet a diferents museus i la manera que tens de mirar l'art.
És una pregunta interessant això de "De qui és l'art?", però he de dir que mai
m'ho havia preguntat ja que em sembla que l'art no pertany a ningú més que al propi artista que ha fet l'obra de cor, sense importar on es trobi l'obra actualment o si l'artista va morir fa molt de temps etc.
L'art és del propi ésser humà ja que som els únics que podem fer art, no pertany a cap museu o país.

A qui pertanyen les obres d'art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d'art? És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposici...