Wikipedia

Resultats de la cerca

dimarts, de setembre 20, 2011

De qui és l'art?

En qüestió d'un parell d'anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser. (foto A. Pérez Bea)

No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York...

Museu de l'Acròpolis, Atenes (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda d'aquest agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.



El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els anglesos n'agafin les regnes...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.

La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, em vaig fer la mateixa pregunta al Louvre davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos. Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 de setembre al Soho de la premsa internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!

Centre Georges Pompidou, París (C) A. Pérez Bea

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant aquesta reflexió. Poques vegades som conscients del que comentes quan visitem un museu.

Roger Barcelona ha dit...

La veritat és que sí: ni hi ha dret amb el que estan fent amb els grecs ni anglesos o alemanys poden després d'haver estat els més grans rapinyaires de la història anar amb la pistola de les amenaces econòmiques contra el poble grec. Molt bon comment!

David Roi ha dit...

No acabo d'entendre la teva afirmació que diu que Europa no ho serà del tot fins que els britànics en prenguin les regnes.
De la Segona Guerra Mundial ençà que la GB ha primat el "vincle transatlàntic" i que ha contemplat Europa només com un mercat. Per raons geogràfiques i econòmiques, pesa molt més l'eix francoalemany.

Albert Pe punt Bea ha dit...

Ei David, em refereixo a què sense la contribució a la UE de "l'energia britànica" no anem en lloc. Ni els alemanys -obsessos amb les finances i el seu mercat natural, i captiu..., de l'est- ni els francesos estatistes i jacobins, estan per la feina d'anar més enllà. Només quan la UE sigui una cosa de debò els anglesos s'hi mullaran. Sempre ha estat així: els anglesos no tenen amics, tenen 'interessos'. Ara mateix tot els dóna la raó per en el seu moment no haver accedit a l'Euro.

Hans Móller ha dit...

Hi estic fonamentalment d'acord. Hi ha massa coses fora del seu lloc natural. També hi ha massa gent mediocre dirigint orquestres desafinades. Saps allò del MIA? Mediocre Inoperant Actiu. És un terme molt ben trobat.

Laura López Espelt ha dit...

Ei Albert!
M'ha semblat molt interessant aquesta reflexió, l'he llegida dos cops per a saber si realment hi era d'acord amb tu i la veritat és que si.
Crec que es un plantejament que molta gent s'ha fet, jo, per exemple i he arribat al punt en que cadascú tingués el que li pertoqui ja que arribats a un punt no em sembla gens bé que Grècia no tingui l'essência de les seves obres originàries. Dic Grècia com podría esmentar qualsevol joc el qual li hagin pres obres veritablement històriques per la seva ciutat originaria.

Unknown ha dit...

Hola Albert!
He rellegit el text un cop més per assabentar-me de tot el que estaves explicant i la veritat es que em sembla una reflexió molt interessant.
Estic d'acord amb tu ja que em sembla que ningú, ni tan sols la persona que ha valorat aquella obra, té dret a pasar per sobre de l'artista que l'ha creat, amb proposit o no de que alló fos art.
Em sembla molt trist aquestes obres, per exemple els frisos del Partenó, no hi siguin al seu lloc d'origen ja que no es gens just, les obres han d'estar on l'artista les va crear ja que si va triar aquell moment i aquell lloc va ser per alguna cosa, si no son al seu lloc d'origen, l'obra acaba perdent una mica l'essència.

Unknown ha dit...

Hola Albert.
La teva reflexió sobre a qui pertany l'art és molt interessant, ja que m'ha fet pensar i plantejar-me la gran pregunta sobre si realment les obres d'art históriques o no, s'haurien de quedar al lloc on van ser concebudes o la gent té dret a emportar-se-les allà on els hi rondi. I sería molt hipòcrita per la meva part dir-te que tinc una resposta aquesta pregunta ja que en el meu interior estic dividida, per una banda si que penso que les obres s'haurien de deixar en el seu lloc d'origen, pero per altre penso que és bo que es traslladin a museus o exposicions en altres països.
Per últim dir-te que en el tema que exposes sobre la demanda per part dels grecs als britànics per a que els hi tornin els frisos del Partenó, no em sembla del tot bé ja que per una part entenc que volguin tenir a Grècia aquesta obra ja que es va crear allà, però d'altre banda em sembla que hi posen tanta insisténcia per així poder guanyar diners i fer augmentar l'economia del pais. I és aixó el que no em sembla bé ja que crec firmament que no s'hauria especular amb l'art ja que aquest hauria de poder estar a l'abast de tothom.

 Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...