Wikipedia

Resultats de la cerca

dilluns, de febrer 11, 2013

Els Catalans i Itàlia


He tornat, un cop més, a passar uns dies a Roma. La meva segona ciutat o, si hem de ser exactes: la ciutat on he passat més temps després de Barcelona. I un cop més he intentat ensumar què es cou a la ciutat de les 7 col.lines, els quasi 300 papes, antipapes, papabili* i papisses, les mil i una esglèsies i les fatídiques històries d'un antiquíssim poble dotat d'un agut sentit de la ironia i el fatalisme com ens van ensenyar els mestres del neorrealisme, Pier Paolo Pasolini i els darrers anys el cineasta Nanni Moretti. Passejar per Roma és deixar-se portar sense rumb pels carrerons i observar la gent. Més que mirar, que també és un plaer: escoltar els romans. Roma és una tertúlia a estones a crits, vehement, i d'altres profunda, engolada com només pot ser-ho la parla de la capital d'un dels pobles de gent més orgullosa i pretenciosa: l'italià. I he mirat de veure com viuen el tema del moment els romans. La crisi. I no he pogut evitar somriure de resquitlló, amb una indissimulada enveja per part meva. Pateixen la crisi sí, però com sempre se n'enfoten, sorneguers i 'sfacciati' com són. Em va arribar a dir un contertuli casual assegut un migdia de pluja intensa en una trattoria de Campo de' Fiori: “tinc tanta por de perdre la feina, com que torni Berlusconi!” Sentit així, fa gràcia, però quedi clara una cosa: a Itàlia el verb dimitir el conjuguen en present els polítics, jutges, empresaris i periodistes. Cal recordar ara el procés de Mani Pulite si volem mirar els italians amb la cara alta amb el que està passant aquí.
Catalunya és filla de Roma, com tants d'altres pobles que n'han heretat la llengua. Aquesta expressió no és meva, és una frase mil i un cop llegida a autors com Josep Pla o Jona Fuster. Avui en dia continuem parlant el llatí que van portar aquí els romans, un llatí evolucionat i amb moltes influències que, tanmateix, ens agermana amb els italians. No cal gaire esforç per tenir una comprensió recíproca entre un català i un italià que parlin els respectius estàndards. I si diuen que la llengua és el nucli dur de la catalanitat, és evident que de tant en tant ens hem d'anar a emmirallar-nos a 850 km. a l'est de la Barceloneta. A Roma. Sóc un ferm partidari de deixar-nos de romanços tals com si ens assemblem als francesos -per mi tòpic fals- o sobre si som els jueus o fenicis de la Mediterrània Occidental -llegenda negra airejada des d'Espanya per allò de la pela i els catalans. També aconsello deixar-nos de mirar-nos cofois el melic sobre si som més europeus o no que els castellans. Ja sabem que Catalunya neix carolíngia i que pels musulmans del Califat de Còrdova érem encara ben entrat el segle XIV, no encara conquerides Lleida, Tortosa o Mallorca 'els francs'. I que administrativament Europa és el que és i que com a concepte cultural hi entren, com va definir Edgar Morin, tant la barbàrie més exacerbada com les idees més súblims que han configurat el món contemporani. La dicotomia entre barbàrie i civilització és tant inherent a Europa com als pobles de la resta de la Mediterrània i parar-se a repartir carnets d'europeitat, com sovint s'estil.la Pirineu avall, és una gosadia que no fa sinó reflectir complexe d'inferioritat i les pròpies inseguretats. Cosa que, entre els italians, no succeix de cap de les maneres.
Una certa superioritat cultural acompanya als italians, poble educat en la convicció que Europa i Occident en general els en són deutors de moltes coses i que, amb prou feines, no tenen res a aprendre, ni molt menys a copiar, dels països d'”oltralpe” - com diuen en italià al que hi ha més enllà dels Alps, els seus Pirineus. Però un italià mitjà mai no es plantejarà la dicotomia entre ells i els 'europeus'. No he sentit mai a cap italià parlar dels europeus i ells com a conceptes contraposats. Ells són Europa i, si grates una mica, et diran que Europa, des de Roma no fa més que copiar-los a ells. En definitiva “ells són Europa i la resta es va anar afegint”. No per casualitat els tractats més importants de fundació de la Unió Europea s'han firmat a Roma. No els discuteixis res sobre el crònic problema de corrupció, la burocràcia que atenalla el país o el demencial endarreriment del sud de la Bóta (Nàpols, Calàbria, Sicília en particular). La raó per ells no és imputable a una manca de sentit 'europeu' de la vida en aquelles zones. No. Seria culpa d'una unificació mal feta -mal acabada seria més just dir- i  de costums -la màfia, la camorra...-  basats en un acusat individualisme que es remunten justament a la decadència de l'Imperi Romà i al fet d' haver-se convertit en camp de batalla permanent entre els diversos poders que des d'aleshores se succeïren a la Conca Mediterrània: bizantins, l'Església, els normands, els sarraïns, els otomans i, com no, els catalans i més tard els espanyols. Aquest esperit de manca d'esperit cívic i intensíssim localisme arrenca de més de 1000 anys d'inestabilitat política.És més una forma d'autorganització al marge de poders estranys que de delinqüència en origen.

Considero que amb els italians tenim més coses en comú que no pas volem reconèixer. És més, afirmo que cap altre cultura o poble ha influït més al llarg de la història entre els catalans que Itàlia. I amb tot, avui en dia, costa de trobar consciència general d'aquesta relació. Sovintejo sovint Itàlia i els italians i quan els parlo de Catalunya i els catalans et trobes que és una mica sofert. Coneixen, admiren més aviat fins a l'avorriment -perquè no hi ha per tant...- Barcelona i rarament passen de parlar-te de les platges, la paella, la sangria i, si van de moderns, et parlaran d'Eivissa i la fiesta. Tòpics tronats que no ens diferencien, als seus ulls, gens ni mica respecte al comú dels espanyols.
Des de l'antiguitat, l'intercanvi cultural i econòmic entre Catalunya i Itàlia ha estat constant. A l'edat mitjana, Itàlia, i Roma en concret, eren el centre del món cristià, on visqueren filòsofs com Ramon Llull i Arnau de Vilanova, que alhora van tenir nombrosos seguidors de les seves doctrines a Itàlia, especialment el primer. Circumstàncies històriques com les conquestes de Sardenya i de Sicília van incrementar els lligams estrets que arribaren a un moment culminant amb la descoberta de Dante, Petrarca i Boccaccio per part dels humanistes catalans i amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols. És a dir, l'Humanisme literari i filosòfic entra abans que a cap altre lloc a la Corona d'Aragó per València i Barcelona gràcies a la connexió permanent que hi havia arran del domini polític del Sud d'Itàlia per part del Casal de Barcelona. Una de les fites de la catalanitat es visqué durant el domini de la família valenciana dels Borja al tombant del segle XV al XVI. “0h! la chiesa di Roma in mani dei catalani!” es deia en el moment àlgid del regnat del Papa Alexandre VI en què aquests 'catalans', valencians de fet..., van dominar la vida política de Roma i Itàlia en un maquiavèlic entorns d'intrigues, assassinats, xantatges i disputes entre les diferents famílies que sempre es repartien el poder al Vaticà, tals com els Orsini, Colonna, Della Rovere...
Les relacions culturals amb Itàlia es veieren afeblides durant els segles XVII i XVIII, època de la "Decadència" de la literatura catalana. Durant el segle XIX l'exemple de Manzoni i del Romanticisme italià fou decisiu en el moviment romàntic català i en la Renaixença, que en certs aspectes s'inspira en l'esperit del "Risorgimento". A partir d'aquest moment, la influència de Leopardi, Carducci posteriorment, Marinetti és evident. En canvi la literatura catalana no és gaire coneguda a Itàlia, tot i que la seva presència ha estat constant en els cercles universitaris i erudits. Els darrers anys aquesta presència de la literatura catalana s'ha incrementat gràcies a les traduccions i a la tasca de divulgació d'estudiosos italians i catalans. Ha aparegut també el primer diccionari català-italià / italià-català.
A nivell cultural si hi ha un poble, doncs, una cultura, de la qual els catalans han begut, no és cap altre que la de l'altra banda de la riba nord de la Mediterrània, Itàlia. Fa poc vaig llegir una frase encertada a un gran coneixedor dels italians, l'Enric Juliana, a La Vanguardia, en què venia a dir que 'els catalans no som res més que italians de l'oest'. I estic d'acord. Queda dit. I els propers dies, quan estiguem al cas del procès electoral al país de la vendetta, l'imbroglio i Maquiavel, faríem bé de no mirar-los amb commiseració i mirar més al detall i les grandeses del país, sobretot, dels artistes. Tot i que Berlusconi torni per donar el do de pit que, com sabem, és la nota aguda, sovint estrident que fan els tenors per demostrar capacitat pulmonar però no necessàriament qualitats canores.
* Papabili: aspirant a Papa, normalment un membre del Col.legi Cardenalici.

I aquí, unes quantes fotos:




















 Què és i com estudiem la Geografia? La geografia (del grec γεωγραφία, geografia; de geos , "terra", i grafia , "descriure...